Passejar pels antics carrers de Sant Romà de Sau, ara ja desdibuixats per tots els sediments que s’hi han anat dipositant en seixanta anys de pantà, no té cap secret per a Àngel Font, qui es coneix cada contrada del poble com si l’hagués resseguit amb la mirada un cop i un altre per sobre de les aigües. Des dels últims tres anys, amb la baixada significativa de les pluges i la conseqüent sequera, cada cop ho té més fàcil per reviure els records d’infantesa al lloc dels fets, tocant les pedres que encara queden.
Nascut el maig del 1951, Font va viure a la casa de la Riba fins al 1958. “Van trigar vint anys a fer la presa del pantà i mentre encara s’estava construint el poble es va anar buidant de mica en mica”, recorda amb enyor. En el seu cas, la família va quedar-se una finca propera i van mantenir-se a prop. A dia d’avui, és l’únic veí nascut al poble “desaparegut” sota les aigües que encara viu per la zona, la resta va marxar-ne després que se’ls expropiessin els terrenys a causa de la construcció del pantà, però també va requerir temps: “Com que a posada en marxa de la presa es va allargar, alguns terrenys els van tornar a conrear durant un temps després de signar contractes amb els pagesos”.
De la vivència d’aquells primers anys lligat al pantà en recorda sobretot la rapidesa amb què es va omplir el pantà. “Els enginyers no s’ho esperaven, però la tardor del 1963, després de la inauguració, van arribar moltes pluges i el pantà es va omplir pràcticament fins a dalt en només uns quants mesos, quan creien que es trigaria anys”, afirma Font, que destaca que “va ser un moment sorprenent, perquè cada dia que mirava cap a la vall la veia diferent, més plena d’aigua”.
Amb el nivell d’aigua sota mínims i baixant, Font destaca que ara ja hi ha pocs edificis més que puguin quedar a la vista, a part del molí, on les torres quadrades fa alguns dies que estan acompanyades de la punta d’una cúpula, amb detalls florals, o la central elèctrica, que estava a tocar del molí i de la resclosa antiga del riu. A l’altra banda i més cap a l’oest, més enllà d’un pont present sota les aigües, assenyala algunes masies, totes construïdes a la mateixa alçada i lluny del que era el cabal original. “Ja les construïen en un lloc alt, no es refiaven del riu”, comenta divertit, sabent que bona part de la vall estava destinada a acabar submergida.
Mentre passeja pels carrers, assenyala a un lloc i a un altre, a prop i lluny. Tot s’ho coneix. “Aquí hi havia l’escola, allà la plaça del poble, per aquí hi havia un camí…”, rememora. És memòria viva d’un poble que amb la sequera ha tornat a quedar a la vista, però que molts voldrien que tornés a estar, tard o d’hora, colgat d’aigua fins a dalt del campanar.
{{ comment.text }}