La Covid-19 ha posat contra les cordes els sistemes sanitaris dels països més avançats del món, que han hagut d’aturar en sec tota activitat i relació entre els ciutadans per mirar de frenar una pandèmia per a la qual ningú estava preparat. I amb els estralls que ha causat arreu del món i la capacitat que té per escampar-se, els països africans, molts d’ells ja castigats fortament per altres pandèmies, tampoc n’han estat l’excepció.
Núria Pagespetit i Jordi Homs ja fa nou anys que viuen a Kribi, una ciutat costanera del Camerun que es troba a gairebé 300 quilòmetres de la capital del país, Yaoundé, on treballen per mantenir “un sistema sanitari que és totalment deficient”, afirma Pagespetit. Tots dos provenen de la branca de la salut, ja que són, juntament amb la seva companya Laura Almendros, els fundadors de l’ONG Insolafrica, que es dedica a brindar ajuda humanitària en l’àmbit sanitari al Camerun. I, per a ells, que estan acostumats a conviure dia a dia amb malalties de tota mena, la Covid-19 no ha estat cap novetat. “A nosaltres, personalment, és una malaltia que ens causa respecte, com tantes d’altres, però en un país on la malària mata tanta gent cada dia, el coronavirus és el mal menor”, apunta Pagespetit.
En un continent que també conviu cada dia amb el VIH, la meningitis o la tuberculosi, les esperances amb l’arribada de la Covid-19 no són massa diferents. “Aquest virus matarà a molta gent, però per falta de recursos del mateix sistema sanitari”, afirma Pagespetit, “estem parlant que a la ciutat de Kribi, on viuen més de 100.000 habitants, no tenim ni un respirador per assistir les persones amb dificultats respiratòries”, hi afegeix Homs. I és que, tot i les campanyes de prevenció i de recomanacions per evitar-ne la propagació, és impossible frenar una pandèmia d’aquestes dimensions. “La gent aquí continua fent vida normal, sortint al carrer i treballant com sempre”, explica Pagespetit, “van començar aplicant un sistema com el que es va decretar a Europa i es va tancar tot, però ara ja torna a estar obert i només és obligatori anar amb mascareta. Aquí tothom està tranquil, ja que estan mentalitzats per viure situacions d’aquest calibre”. “S’ha de tenir en compte que la gent viu al dia. Tothom depèn d’anar a vendre els seus productes al mercat per sobreviure, així que no es pot aturar tot com han fet a altres països”, hi afegeix Homs.
Ara mateix tots dos es troben lligats de peus i mans, sense possibilitat de poder ajudar. “Al nostre hospital no ens hem trobat amb cap cas de Covid, i tampoc ens deixen fer cap test a ningú que pugui presentar la malaltia, ja que ho centralitzen des de la capital”, explica Pagespetit. “Nosaltres hem rebut l’ajuda de Mans Unides, que ens han enviat molts testos, i, com que no els podem fer a pacients, en fem al nostre personal i els enviem a petits hospitals de la selva que en necessiten”, diu. I és que, amb un sistema sanitari “on s’ha de pagar tot i on estar malalt és un luxe”, moltes persones acaben recorrent a “xamans i bruixots per intentar sanar-se”.
Malgrat el poc optimisme que presenta la situació en què es troben ells, i en la que es troba el Camerun, continuen amb la fermesa de voler-se quedar allà a ajudar. “Ens vam plantejar molt seriosament tornar quan l’ambaixada espanyola feia vols de repatriació, però nosaltres ja som ciutadans d’aquí i ens havíem de quedar a ajudar”, explica Pagespetit. Ganes de poder tornar a casa i veure els seus no els en falten, i més tenint en compte que “teníem vols per al mes de maig, però no vam venir perquè ningú ens assegurava que podríem tornar”, afirmen. I, tot i que sempre hi ha aquell grau de respecte davant d’un enemic com la Covid, estan tranquils. “Nosaltres patim pel que ens pot passar si l’agafem, ja que amb un sistema sanitari tan deficient com aquest mai se sap, però anem fent dia a dia sense pensar en l’endemà”, assegura Pagespetit. I és que, en un camp de batalla on ja hi ha enemics tan implacables i perillosos, per a ells la Covid no deixa de ser “una malaltia més a tenir en compte”.
