Crear escola i oferir assessorament legal a persones cuidadores. És l’objectiu d’Isabel Faya, que impulsa des de Centelles un projecte per dignificar l’atenció a la gent gran i millorar la realitat dels professionals del sector. Ella en pot parlar en primera persona –s’hi ha dedicat durant molts anys–, però a més a més té recollida l’experiència de centenars de treballadores d’arreu de Catalunya. I aquí, fer servir la paraula treballadores no és casual, perquè encara avui aquesta feina és eminentment femenina i delegada de famílies a dones, sobretot llatinoamericanes, que passen a compartir sostre amb els senyors i senyores a qui cuiden.
Segons Faya, exercir aquesta professió ara mateix implica surfejar dos grans obstacles. El primer, en qüestió d’habilitats. A Osona hi ha centres públics on formar-se en gerocultura, i institucions privades que fins i tot ofereixen el mateix amb classes virtuals, però per estar al costat d’algú fan falta també competències socials. Això inclou, per exemple, parlar el català, dominar els fogons, saber organitzar-se en les feines domèstiques o com acompanyar en el dol. Partint d’aquesta base, Mans que Cuiden, l’associació que pilota Faya, té previst obrir una escola a Vic on formar els professionals tant des del punt de vista acadèmic com més humà.
L’altre gran filó que vol atacar l’entitat són les condicions legals. I és que les persones cuidadores es mouen en un marc molt ambigu i, més enllà del preu de les hores, sovint no se’ls respecten les estones i dies de descans i se sobrepassen límits bàsics pel fet de considerar-les “xatxes”, “aquelles” o “una mena de fantasmes, com si no fóssim ningú”. És per aquest motiu que l’associació vol promoure canvis legislatius a escala nacional i millorar la realitat del sector. Això s’ha de traduït en condicions laborals dignes, amb l’objectiu final d’atendre correctament la gent gran. D’això, Faya en parla amb passió. De cor: “És una feina que exigeix amor i vocació.” Ella mateixa explica que a vegades és vergonyós el tracte que dispensen algunes famílies a pares, mares, avis i àvies i vol combatre, sobretot, el plantejament d’arribar a considerar-los “mobles” que es poden “aparcar moltes hores mirant per la finestra o asseguts al sofà”.
La professionalització i formació de les persones que cuiden gent gran ha d’obrar justament en sentit contrari: treure el millor de cada senyor o senyora i, en la mesura del possible, que puguin continuar gaudint d’una vida plena anant a fer el cafè, al teatre… O potencialitzar la mobilitat en comptes de recórrer sempre a la cadira de rodes. Tot això fa que Faya incideixi tant en els “drets” de les persones cuidadores com els “deures”, perquè “és inadmissible no atendre com es mereix una persona que encara el tram final de la seva vida. Cuidar exigeix un bon esmorzar, dutxa, posada a punt… i un pla de treball que impliqui escoltar-la i no victimitzar-la ni tractar-la com un nen o una nena petita”.
Un cop constituïda legalment l’associació, Mans que Cuiden té al darrere un equip de set persones d’Osona que treballen per anar materialitzant els seus objectius. En el cas de l’escola, compten amb el vistiplau de la Generalitat, el programa formatiu, els professors i una masia de Vic on portarien a terme les classes. Actualment la majoria dels esforços els estan dedicant a presentar la iniciativa a ajuntaments –s’han reunit amb els de Vic, Centelles, Tona o la Garriga, entre d’altres– i trobar finançament, motiu pel qual han entrat en conversa amb entitats bancàries i companyies tant del sector farmacèutic com l’ortopèdic o l’alimentació. Escoltant Faya parlar sobre el projecte queda clar que en ganes i esperit no la guanya ningú. I tampoc s’estan de picar fort: entre les portes que han trucat hi ha també personatges públics com el periodista Jordi Évole o el futbolista Gerard Piqué.
