Quina ha de ser la interlocució amb l’administració i què n’esperen d’ella?
Nosaltres no estem aquí per fer el joc a polítiques, governs i partits polítics que al llarg dels últims 50 anys només han fet que menystenir-nos i abandonar-nos arribant a la situació actual de camí cap a l’extinció del que som i entenem per pagesia, una estructura fonamental del mon rural i del sistema productiu alimentari. L’administració fa massa anys que mira cap a un altre costat. La modernització de les explotacions agràries a què ens va aconsellar i empènyer sense oferir-nos cap altre possibilitat, encegada pel capitalisme agroalimentari sense fre que als anys 70, ja va afilerar el camí per convertir l’aliment en un gran negoci, està portant sofriment, ruïna, abandonament i desaparició. El dia que l’administració vulgui parlar de pagesia ens trobarem i només ens asseurem a la taula agrària per defensar els principis del nostre programa “Parem l’extinció. Recuperem la pagesia”.
En relació amb l’administració, quines petites coses, que no necessitin de grans inversions, us farien el dia a dia més fàcil?
No necessitem de petites coses, pedaços que ens ensorrin encara més, quan estem parlant d’una crisi profunda d’una professió que camina cap a la seva desaparició i que a més a més n’arrossega a d’altres en l’àmbit on es mou, el món rural, sinó que estem parlant i proposant de la necessitat urgent d’un gran canvi, un canvi total de direcció respecte la que hi ha hagut fins ara. La situació i el moment ho requereixen.
Venim d’una any crític pel que fa a les malalties del bestiar i des de la comunitat científica s’alerta que anirà a més. Com s’ha d’abordar aquesta situació?
Estem immersos en un model d’agricultura i de ramaderia industrial, productivista, competitiu, tecnificat, integrat, globalitzat, exportador i tòxic, que ha canviat les regles del joc a tothom: sobreproduint, enfonsant la rendibilitat, trencant barreres sanitàries naturals, restant valor als aliments, creant dependència de subvencions, malmetent els mercats locals i condicionant les alternatives de petita escala. La concentració de caps de bestiar, la creixença continuada de macrogranges, i la mobilitat constant que aquest comporta, ha afavorit un anar i venir d’agents que porten malalties d’aquí i d’allà que, al nostre entendre i amb el model que defensem, ens podíem estalviar. El canvi climàtic només hi juga a favor, no n’és la causa. Nosaltres tenim molt clar que aquesta situació només s’aborda canviant-los-hi els plans, el rumb i el model, tornant a deixar créixer i viure a la pagesia autònoma, de petita escala, implantada a tot el territori, que fa aliments pel mercat local, diversifica i es reconcilia amb la natura, intentant crear un equilibri estable entre l’agricultura i l’ecologia.
La fauna cinegètica i salvatge és un problema per als ramats en extensiu? Com s’ha d’abordar?
La despoblació del món rural amb pobles cada dia més buits i masies habitades per persones alienes a la pagesia i la massificació cada dia més gran de les zones urbanes, fa que els interessos d’uns i d’altres siguin cada vegada més versemblantment oposats, els uns vivim constantment a la natura i a la muntanya, els altres tenen necessitat de natura i de muntanya. Les polítiques actuals s’han fixat només amb els segons i han redactat i executat plans de protecció i de reintroducció d’espècies sense tenir en compte els actors principals que hi havíem de conviure. Aquesta imposició, faltant el respecte cap al món rural i la cultura local, s’hauria pogut evitar buscant el diàleg i l’entesa enlloc de la confrontació. El nostre ideari defensa una pagesia sostenible i ecològica, que evita la destrucció dels ecosistemes salvaguardant la biodiversitat. Viure a la natura comporta convivència i reciprocitat. Venir a la natura també comporta convivència i reciprocitat.
La sobirania alimentària avui és una utopia? En quina situació deixa a la pagesia catalana tractats com el Mercosur?
Per nosaltres és un objectiu necessari i urgent i caminem cap a la utopia per arribar-hi. Si ens hi posem ho podem aconseguir. L’OMC, el TIP, el Mercosur… Ja fa més de 20 anys que el món gira al voltant d’aquests tractats i el moviment internacional “La Via Campesina” ja denunciava aquests acords de lliure comerç amb l’eslògan “l’alimentació no és una mercaderia”. Milers de vaixells, avions i camions travessen els cinc continents amb soja, alvocats, carn de porc, carn de vedella, pomes o raïm… a mans de grans corporacions que s’enriqueixen amb aquest negoci empobrint la petita pagesia d’arreu, la de Catalunya també, ja que les polítiques que es fan a casa nostra han recolzat sempre el model agroexportador. Nosaltres estem en contra de l’acord amb el Mercosur, dels seus predecessors i dels que puguin venir, però també estem en contra de l’agroexportació de la que presumeixen els nostres governs. No és suficient demanar que els aliments que arribin compleixin amb els requisits europeus establerts, més restrictius per la salut de les persones i el planeta, quan hi ha organitzacions d’aquí que actualment encara s’oposen a aquestes regulacions i que no accepten les rebaixes d’ús de productes fitosanitaris que proposa la Unió Europea.
Cada cop hi ha menys pagesos i menys explotacions. Aquesta regressió té solució? Quines?
Sí, és una realitat flagrant que es respira arreu del món rural, de nord a sud i d’est a oest. Les polítiques de modernització plantejades des dels inicis de l’entrada al mercat comú, repartint diners amb pocs criteris clars i sense escrúpols, van començar a expulsar els petits i mitjans pagesos del seu lloc de treball i de la seva manera de viure. Nosaltres no tenim futur dins del capitalisme alimentari, ni tampoc a la seva ombra: cal crear un estatut diferenciat per a una pagesia autònoma, de petita escala, ecològica, nombrosa, de proximitat i repartida pel territori, basada en el retorn a la terra i revaloritzant la cultura pròpia. I fer-ne la referència del sistema alimentari saludable i just per tothom.
