Arnau Giner
A 3/4 de 7 del matí, Josefina Casas es lleva. El primer que fa és treure les gosses: la gran, la Waty, que ja està jubilada; i després la Holly, la que ara l’acompanya com a gossa pigall.
Quan tornen, els posa el menjar i, en acabat, esmorza ella. També les raspalla, perquè deixen molt pèl. La resta del matí depèn del temps i del que tingui previst: sortir a passejar, anar a comprar o quedar-se a casa. “Ho vaig fent jo sola”, explica.
La rutina de la manlleuenca va molt lligada als dos animals. Al migdia cuina i dina; a la tarda torna a sortir amb les gosses, i quan es queda a casa llegeix amb el mòbil, fa puzles o algun joc.
A 2/4 de 9 del vespre arriba l’últim passeig i després es dutxa, sopa i se’n va a dormir.
Els divendres són una mica diferents. Una noia que coneix la llengua de signes l’acompanya durant dues hores i aprofiten per fer alguna cosa a fora, com ara anar a prendre un cafè o comprar. “És la manera que jo estigui connectada amb alguna persona durant la setmana”, explica Casas.
Té síndrome d’Usher, una afectació que combina la sordesa amb una retinosi pigmentària.
La manlleuenca va néixer sorda i va començar a detectar els problemes de visió cap als 12 anys, quan li costava veure la pissarra i els noms escrits al calendari.
Li van posar ulleres, però les dificultats persistien. Més endavant li van diagnosticar la retinosi.
Des d’aleshores, la seva visió ha evolucionat de manera irregular: alguns anys es manté, d’altres empitjora i en algun moment n’ha perdut molta de cop. És com “mirar a través d’uns prismàtics”: dins d’aquell espai pot veure-hi, però fora no. Per tot plegat és tan important el suport de les gosses.
La comunicació amb desconeguts acostuma a ser un altre repte. Si algú li parla, Casas no el pot sentir. Quan necessita comunicar-se sense intèrpret, demana amb senyals que li escriguin al palmell: “Així ens entenem.”
També li passa que algunes persones, quan descobreixen que és sorda, no saben què fer i marxen. Per això considera que encara falta “més visibilitat” i “empatia” envers les persones amb discapacitat.
Parlar de la seva situació també és parlar d’un procés d’adaptació que va començar molt abans que arribessin les gosses pigall. Quan va començar a perdre visió, li feia vergonya sortir al carrer i portar elements que evidenciessin la seva condició. Amb el temps, però, aquesta vergonya va deixar de ser el centre de les seves decisions. “La primera vegada és: no, no, no, em fa vergonya, no vull sortir”, recorda. Després va entendre que sortir no era una qüestió de voler o no, sinó una necessitat per continuar fent vida. Hi afegeix que al final és “una persona amb sordesa”, i que a la vida li ha “tocat això”.
No amaga les dificultats, però tampoc vol convertir-les en el nucli de tot. La majoria de temps, Casas té coses més concretes que l’ocupen: els gossos, els passejos, les compres, què farà aquella tarda o com arribarà a un lloc que encara no coneix.
Quan se li pregunta què diria a una persona que acabi de rebre un diagnòstic semblant, no es remet a grans receptes: “No us quedeu a casa, si us plau.” El missatge és pràctic: acceptar la situació, buscar suport i continuar fent vida.
I pensar en plans de futur, malgrat que ella diu amb una rialla que tampoc és que en tingui de grandiloqüents: “Estic sola.” N’hi ha un, però, que li agradaria molt: viatjar.
No té decidit on. Podria ser amb avió, tren o vaixell. Evidentment, necessitaria anar acompanyada. I també hauria de pensar en les gosses. De fet, “m’agradaria provar totes dues coses alhora”: viatjar i fer-ho amb la Holly al costat. La Waty a reposar, que té la jubilació ben guanyada.
