Cristina Camps (Torelló, 1972) fa 13 anys que va posar en marxa l’enginyeria CMTEC a Torelló, juntament amb els seus germans Eduard i Marcel. Fabriquen maquinària per a diversos sectors industrials a partir del concepte de la tecnologia del moviment continu: treure el màxim rendiment de cada moviment d’una peça dins una màquina per optimitzar els processos. Ella gestiona les compres i l’administració. Ocupen una desena de treballadors i el 2025 van facturar prop de 2,6 milions. L’entrevista forma part del cicle de talent femení Fem DEO.
Tot el dia envoltat d’enginyers, homes. Es porta bé?
És cert que ara soc l’única dona de l’empresa, però és un plaer treballar amb homes. Sempre m’han tractat molt bé. Treballar amb dones a vegades és una mica més complicat i entre homes per a mi és més fàcil.
I en el tracte amb clients i proveïdors, tenint en compte que treballa en un sector molt masculinitzat?
Totalment masculinitzat i estant a compres encara ho noto més. Per exemple, jo he hagut de voltar molts tallers mecànics a portar-los la feina i sí que em sentia una mica desplaçada perquè hi havia poques noies. Ara, quan veig alguna dona mecànica la felicito. Un cop l’any ens fan una visita alumnes de l’institut Jaume Callís de Vic i a les noies sempre els dic: veniu, perquè en el nostre negoci una dona pot aportar molt més del que ens pensem. Les dones som més meticuloses, més polides a l’hora de fer segons quines feines i en el món de l’enginyeria una dona faria més bona feina en segons quins llocs.
Costa de convèncer-les?
Associem enginyeria a homes. Hi ha molts estereotips, encara, que fa que els costi entrar en aquest món. Associem enginyeria a una màquina i embrutar-se d’oli i aquesta és una enginyeria fina, aquí no anem amb bata ni ens embrutem. Però és igual, tampoc passa res perquè una noia s’embruti les mans i que faci d’enginyera.
En aquesta empresa són tres germans. Els dos homes es dediquen a l’enginyeria, un mecànica i l’altre electrònica, i en el seu cas a la part administrativa i de compres. Al final, estan reproduint els rols.
Sí, nosaltres ja estàvem en una enginyeria, anteriorment, que va tancar el 2012, en plena crisi. Havíem de decidir si anar a buscar feina per separat o junts. Jo en aquells moments estava al departament de compres i administració d’una empresa i dels meus germans un portava més la part tècnica de muntatge i oficina tècnica i l’altre de programació. I vam veure que eren tres pilars fonamentals per obrir aquest negoci.
Vostè va estudiar Magisteri. Com va acabar en una enginyeria?
En el moment que vaig estudiar hi havia molt poques places de mestre. El meu pare tenia un negoci i vaig començar-hi a treballar als matins i a la tarda estava en una ludoteca. De petita sempre havia dit que volia ser professora o secretària i sempre deia que havia estudiat per ser professora i feia de secretària, però m’he autoformat contínuament fins que va arribar el moment que vaig haver de decidir entre l’empresa i la ludoteca i vaig deixar els nens, que també em va costar. I ara ja porto més de 30 anys en aquest món.
Deia que de petita volia ser mestra o secretària. Empresària no s’ho havia plantejat?
No m’havia passat mai pel cap ni sabia, en el moment que ho vam muntar, què era ser empresària. I ara, 13 anys després, sí que ho sé.
Se’n penedeix, vol dir?
No me’n penedeixo, però sí que és veritat que cada vegada estem sotmesos a més burocràcia i això frena la petita empresa. En una empresa gran ho gestiona cada departament, però quan ets petit la mateixa persona ha de gestionar seguretat, privacitat, compres, administració, atenció al client… Hi ha moments que és molt difícil i la sensació és que a la petita empresa l’estan ofegant. I si parlem de legislació laboral, sempre he estat a favor del treballador, però de vegades sembla que estem anant a l’altre extrem i l’empresari acaba pagant per tot.
Socialment també s’ha evolucionat i el treballador veu la feina de forma diferent que dècades enrere.
Al final, t’has d’adaptar, perquè més o menys els tres germans tenim la mateixa edat i tenim una manera de pensar de la nostra època. Arribes a la conclusió que o renoves el pensament o no tindrem personal, perquè ara ja no és com abans que la feina passava per davant de tot. Ara és una més de les coses que fan en el dia a dia i també volen temps per al gimnàs, l’oci, la família… De fet, una de les coses bones que tenim les petites empreses és que podem donar flexibilitat horària: poden entrar a treballar després de deixar els nens a l’escola, si han de portar-los al metge, surten, i si un dia se’l volen agafar lliure i anar a esquiar, ho fan. També és un win-win perquè saps que quan hi ha puntes de feina hi posaran més hores.
Aquí fan maquinària a mida per a diversos sectors industrials.
Exacte, nosaltres fem vestits a mida. Sempre diem que a un enginyer, que sempre són molt curiosos, els agrada molt treballar aquí perquè és un aprenentatge constant. Ara bé, sempre intentem oferir al client el que entenem que espera de nosaltres. Quan visites un client i et parla tres vegades de robots, segur que el convencerem si al projecte hi ha robots.
Treballen a Catalunya o també exporten?
Sempre havíem dit que volíem treballar com més a la vora de casa millor, però els temps canvien molt i ara estem treballant a Sud-amèrica, els Estats Units, Itàlia, França…
Amèrica vol dir aranzels?
Vam fer-ho abans dels aranzels. Si es dona el cas haurem de veure com superem aquesta barrera.
En quins processos de cada projecte participa vostè?
Com a sòcia, participo en la presa de decisions a l’hora d’acceptar o no un projecte. A partir d’aquí fan el layout, el dibuix de la màquina, i al final d’aquest procés entro en escena com a departament de compres per poder distribuir feina als proveïdors. I quan les peces arriben al magatzem també he de vetllar que hi sigui tot i amb la qualitat que hem demanat. De pic o de palada en les compres sempre hi soc i en el global, com a administradora, també, perquè al final els números són els que ens porten pel bon o pel mal camí.
Aquí dissenyen i fan el muntatge final, però la fabricació, l’externalitzen. La Vall del Ges és un bon ecosistema pel que fa als proveïdors?
Anys enrere teníem molt bons tallers mecànics i ens abastíem aquí a Torelló, però amb el temps, com que la mà d’obra ha anat a la baixa, molts dels tallers que hi havia s’han anat jubilant. Sempre m’ha agradat molt treballar amb la gent del poble perquè el temps de reacció és més ràpid quan hi ha una urgència i si a més puc donar feina als meus amics no la dono a fora.
Com es pot reconduir la falta de mà d’obra al metall?
No ho sé. Amb el Consorci de la Vall del Ges estem fent treballs de fa molt temps per intentar reconduir-ho i per això neix ara ZEI Metall. Ens hem ajuntat unes quantes empreses perquè això pugui evolucionar i trobem com convèncer el jovent. Tant de bo tinguéssim la vareta màgica. Quan et planteges créixer però no hi ha mà d’obra, també és un problema. Créixer en quantitat però no en qualitat no és el que volem.
El cavall de batalla d’aquest projecte és la falta de mà d’obra, per tant?
Sí. Anys enrere hi havia la figura de l’aprenent, que ha desaparegut per complet. En part també perquè durant uns anys hi va haver una mica de guerra amb empreses grans i petites. Les petites formaven i després les grans s’enduien els treballadors. Ara això ja no és així, fins i tot hi ha més cooperació, perquè si ens fem la guerra no hi guanya ningú.
