Pel doctor i escriptor Daniel Palomeras era la típica tarda de qualsevol agost, amb poca feina. Quan les xarxes van transmetre la notícia va pensar que “aquest cop ens ha tocat a nosaltres, tal com abans a diferents ciutats europees”. Les primeres preguntes que va fer-se van ser sobre l’abast de la tragèdia, “quantes i quines havien estat les víctimes”, però no tant sobre els autors, “perquè amb un nom o altre ja es tenia la presumpció genèrica que l’islamisme radical ens havia escarmentat de nou”.
Per deformació professional, va intuir la gran dificultat que significa atendre ferits, desplaçar mitjans, evacuar afectats i preparar serveis hospitalaris: “Hi havia molts morts i les escenes de pànic eren desoladores”. La màxima estupefacció va arribar quan es va saber que “l’escamot d’assassins era de Ripoll. Crec que per la majoria dels nostres ciutadans, aquell fet vorejava l’impensable”. Palomeras no entenia “com d’un lloc aparentment tan neutre políticament i religiosa en pogués sorgir un moviment estructurat i fanatitzat”. Ni com tantes persones s’havien estat creuant amb ells pel carrer sense sospitar-ho.
Amb els anys i apaivagat el desconcert inicial, creu que “a Ripoll ha existit un acord social tàcit de girar full. N’he sentit a parlar poc. La població se n’ha distanciat. Van ser d’aquí, però podien haver estat de qualsevol altre lloc”. I hi afegeix que va tenir la sensació que “Catalunya estava sola, havia de respondre sola i se’n sortiria sola. L’Estat va dimitir durant moltes hores”, a banda dels tractes que posteriorment es va saber que havia tingut amb el “sinistre imam inductor”.
