Passar a ser pacient és una situació estranya per a qui està acostumat a ser a l’altra banda. El doctor torellonenc Xavier Costa, metge de família del CAP de Torelló, ha viscut la Covid-19 des dels dos vessants amb un ingrés de 20 dies a l’Hospital Universitari de Vic, gairebé la meitat dels quals a la unitat de cures intensives (UCI). Just una setmana abans de notar els primers símptomes, explica ara que ja pot tornar a sortir a passejar, va canviar de tasca per incorporar-se a un nou equip de suport a les residències d’Osona. Va passar per algunes per veure el nivell de contagis i fer les proves diagnòstiques. Al cap d’aquests set dies comença el malson, relata, que una prova PCR confirmava. Els primers símptomes eren lleus, febre, com una grip, però de seguida es van agreujar i a través d’una radiografia li van detectar una afectació de pneumònia que el portava al primer ingrés per coronavirus el 8 d’abril. Va ser un ingrés breu, va tornar a casa, però aviat van tornar nous símptomes greus “amb dificultat de respiració” que el van obligar a tornar a l’hospital de nou el 14 d’abril. “El meu cap estava pensant constantment en l’UCI i la intubació, que, per sort, no va ser necessària. Era una idea reiterada que anava apareixent” i que va acabar sent realitat. Va estar vuit dies a l’UCI, un fet que “mai m’hauria pensat”, assegura. El vessant de metge comporta cara i creu: “coneixes bé la malaltia, et pots fer un autodiagnòstic ràpid i de seguida ho vaig notar”, diu Costa. Així que “saps el que tens, el que et pot passar i que molta gent ha mort; els pacients ho saben, però no tant, i nosaltres estem plenament informats”. El metge comenta que “aquest excés d’informació és un element que va contra teu, crea incertesa i por, una incertesa de saber molt i témer el pitjor”.
“L’excés d’informació com a metge és un element que va contra teu”
L’estada hospitalària, explica Costa, “t’obliga a resituar-te, a plantejar-te que el teu rol és de pacient”, encara que als metges els va dir que també ho era “perquè els companys sàpiguen el teu coneixement”. A partir d’aquí “t’has de comportar com un pacient” i això, admet, a l’inici “em va crear certa dificultat canviar aquest rol; estàs allà perquè et curin”. A l’UCI “estàs 24 hores al llit i perds totalment l’autonomia i t’has de deixar curar i cuidar pels companys”. El tracte, remarca, va ser “exquisit”, tant a la unitat de cures intensives com a planta. “He vist companys fent molt bé la feina des del punt de vista professional i també el component de cuidar-te”.
Els dies a l’hospital “són moments dolorosos, pateixes” i per al doctor Costa “el més angoixant va ser l’ofec”, una dificultat que “havia vist molt en pacients al llarg de la vida” però des de la distància. Un dels punts durs, diu, “ha estat la incertesa, aquesta malaltia que semblava lleu en alguns casos desenvolupa símptomes molt greus, i la perspectiva de la mort va estar present”.
A banda de la malaltia, el metge parla d’un dany col·lateral que comporta el coronavirus: l’aïllament. En el segon ingrés, abans que el portessin a l’UCI va estar sol en una habitació, d’entrada “com si fos més còmode”, però “en una situació d’aïllament per evitar el contagi amb mínimes entrades de professionals et crea una certa solitud”. Ell, que no és massa tecnològic, comenta, va utilitzar els whatsapps i les videotrucades com un antídot “per trencar aquest sentiment” d’estar sol, “poder veure els fills i la meva dona”, encara que fos virtualment, que el van ajudar a passar l’estada a l’hospital en què estaven prohibides les visites. Els darrers dies, explica, sí que va tenir un company d’habitació, “un noi sordmut amb qui ens vam intentar comunicar” i que “tenia una situació personal que em va colpir”. Costa comenta que “puges de l’UCI bastant tocat, vas veient la llum al final del túnel, però et ve de gust tenir algú a prop”, així que a l’habitació “ens vam fer companyia” i, de fet, comenta, els van donar l’alta el mateix dia, l’1 de maig.
“Necessitaves algú que t’estrenyés la mà per no sentir-te sol”
Amb l’inici de la crisi, recorda Costa, “tots els professionals vam veure de seguida que els EPI per evitar el contagi podrien complicar la comunicació entre professionals i pacients –diu que a l’atenció primària a l’inici els protocols no estaven massa clars–. En viure l’estada a l’hospital des de l’altra banda “t’adones del gran esforç dels professionals”. A l’habitació “pràcticament no saps qui entra amb la doble mascareta i les pantalles, et diuen qui són i veus uns ulls que et miren, et transmeten ànims, tranquil·litat i donen seguretat”, i subratlla que “totes les persones que entraven a l’habitació (infermeres, metges i personal de neteja, tothom) intentaven comunicar-se. Vencien les barreres i trencaven la solitud”. I quan marxaven “algú t’estrenyia la mà, amb tot el que suposa de suport. Necessitaves algú que t’estrenyés la mà per no sentir-te sol”.
Després de tot plegat, el doctor Costa es recupera a casa. “La part respiratòria queda tocada i he perdut molt pes”, però “estic millorant molt”. I reflexiona, “a vegades aquesta vivència no volguda, no buscada, un cop ha passat i t’has pogut recuperar, augmenta l’experiència sobre la vida i la malaltia, incrementa la teva saviesa com a professional”. Malgrat tot, haurà estat útil per ajudar d’altres persones.
