Cinquanta-vuit anys donen per a molts petons i abraçades, però aquest 2020 han hagut d’aprendre a estimar-se més amb paraules que no fets. Ella acaba de fer 80 anys i viu en una residència de Vic. Ell en té 84 i fins al març es llevava cada dia amb la il·lusió d’agafar el cotxe i passar el dia amb la seva dona. Jugar al dòmino, mirar la telenovel·la, de tant en tant sortir a dinar… Menys les hores de dormir, tot l’un al costat de l’altre, sense intuir que al cap de molt poc la distància esdevindria el millor escut contra el virus i els obligaria a exercitar l’amor a través del telèfon i un món, el de les videotrucades, que durant mesos es va convertir en l’única vàlvula d’escapament per reconnectar amb el seu univers prepandèmia.
La història d’Antonieta Guardiola i Joan Herrera és real. Tan real com la de les germanes Muñoz Vilaseca de Manlleu, la ribetana Conxita Castell o la de Jordi Cuesta, de Torelló, que són alguns dels testimonis que ha recollit EL 9 NOU des que la primavera passada ens vam començar a familiaritzar amb el terme coronavirus. No per voluntat. A força dels pals que amaguen les estadístiques. I armats amb mascaretes i gel hidroalcohòlic per combatre un enemic invisible que no té res a veure amb els que regalen despertadors, cinturons i clauers quan s’acosta Nadal. Les xifres parlen per si soles: aquest 2020, 2.084 famílies d’Osona i el Ripollès han perdut algú que estimaven, en un de cada quatre casos a causa de la pandèmia, i 12.055 persones s’han vist afectades per un virus que també ha imposat distància, dos metres que a la pràctica van molt més enllà de la geometria, perquè no és el mateix fer-se petons que tirar-se’ls a través d’una pantalla ni cantar gols al bar o al sofà.
L’explosió al campanar de Centelles durant la festa del pi va tancar el 2019 amb una notícia tràgica, però aquest any ha superat qualsevol expectativa de mal presagi. La primera envestida va ser al gener, el temporal Glòria, que va sorprendre amb una virulència inusual tractant-se d’una llevantada a mig hivern. L’aigua va provocar desperfectes descomunals a carreteres de les Guilleries o la del Brull a Collformic, però també es va emportar ponts, va aïllar masies i va deixar sense subministrament els pobles del sud d’Osona, a més a més de 40 hores esperant que tornés l’electricitat a Cantonigròs. El 22 d’abril, ja en plena pandèmia, el temps va tornar a ser notícia per la mort de dos homes arrossegats pel corrent quan intentaven travessar en bicicleta una passera negada d’aigua sobre el Gurri. Tenien 21 i 52 anys. Eren treballadors de les càrnies, víctimes d’una guerra contra la precarietat que hauria de transcendir les parets dels escorxadors i que no s’acaba malgrat haver guanyat batalles com la regularització dels falsos autònoms.
EL 9 NOU va recollir aquestes notícies a la portada de les edicions del 24 de gener i el 24 d’abril, però ja fa nou mesos que l’actualitat la marca el coronavirus. El seu vent ha fet trontollar els pilars de la salut, l’educació, la seguretat social i l’economia i ja s’han esfondrat els de negocis que, com bars i restaurants, han vist tan alterada la seva activitat que han decidit avançar la jubilació o directament abaixar la persiana. Durant la primera onada de la pandèmia, els casos positius es van multiplicar exponencialment. Faltaven proves de detecció i a dins dels hospitals encara no estava estipulat quin era el millor tractament contra el virus. Pic de defuncions, residències de gent gran intervingudes, reinvenció de l’atenció primària… Amb el confinament sever se’ns va escapar la primavera i la música d’una desescalada amb precaucions va donar pas a un estiu de felicitat tan merescuda com irresponsable. A Osona hi va haver un degoteig constant de casos que es va accelerar amb l’arribada de la tardor fins a catapultar Vic i Manlleu al capdavant del rànquing dels municipis catalans amb pitjors indicadors. En només una setmana, la del 19 al 25 d’octubre, la comarca va registrar 1.077 positius i no cal dir que el descens ha estat molt més lent que durant la primera onada, si bé els hospitals mai es van arribar a saturar ni s’han registrat les mateixes xifres de mortalitat.
Al Ripollès, tot al contrari, la situació va ser molt més tranquil·la tant a l’estiu com la tardor, la ciutadania es va relaxar i això s’ha traduït en una segona onada tardana que tanca l’any amb la comarca confinada, una mesura segurament més necessària a principis de desembre –quan es va declarar el brot a l’Hospital de Campdevànol– que no pas ara mateix, però que com a mínim serà vigent fins al 6 de gener. En el trànsit del març al desembre hem deixat enrere els aplaudiments a les 8 del vespre, els tot anirà bé i els dibuixos de l’arc de Sant Martí. El cansament s’ha imposat a l’èpica i la resignació, al discurs de la resistència.
El cansament s’ha imposat a l’èpica i la resignació, al discurs de la resistència
Hospitals, residències i moltes cases on hi haurà un buit per sempre més han viscut la cara més amarga de la pandèmia, però el coronavirus també ha desfermat el vessant més humà d’una llista d’herois que inclou des de sanitaris fins a caixers de supermercat, mestres, transportistes, les entitats que van fer possible el pavelló Vic Salut o els voluntaris que es van dedicar a confeccionar bates i mascaretes. Ara caldrà un esforç de proporcions també majúscules per redreçar els efectes d’una crisi que, a banda de sanitària, és econòmica, de gestió i social, i que arriba amb les xarxes familiars exhaustes després de la del 2008. El coronavirus ha demostrat una vegada més que la renda o les condicions d’habitatge són importants a l’hora de comprar números per contagiar-se. I la Creu Roja, Càritas o El Tupí ja fa mesos que perceben que la vulnerabilitat no segueix el patró de cap desescalada, sinó que continuen empitjorant situacions preocupants.
Altres derivades de la pandèmia han estat la massificació del medi natural des de Vidrà fins al Collsacabra, el Montseny o la riera de Merlès, on aquest estiu s’ha arribat a l’extrem de contractar vigilància privada. A l’altre plat de la balança, s’han accelerat canvis en mobilitat –nous carrils bici i a Vic, l’anunci de convertir les rambles del Bisbat i els Montcada en illes de vianants– per repensar l’espai públic i traslladar a tots nivells la lluita contra el canvi climàtic.
La Creu Roja, Càritas o El Tupí ja fa mesos que perceben que la vulnerabilitat no segueix el patró de cap desescalada
Aquest escenari l’han capitanejat a escala municipal governs amb mandats d’experiència, però també 28 alcaldes i alcaldesses que es van estrenar a Osona i el Ripollès després de les eleccions de l’any passat. A Montesquiu, el febrer d’aquest 2020 ERC renunciava a continuar encapçalant el consistori després de vuit mesos patint el desgast de fer-ho en minoria; a Roda, el cisma entre Independents i JxCat va acabar en moció de censura i el republicà Roger Corominas ha substituït Albert Serra a l’alcaldia, mentre que a les Masies de Voltregà el PSC s’ha reforçat rubricant un pacte amb JxCat. Un any després dels comicis han deixat la política local històrics com l’exalcalde de Tona Josep Salom; Joan Manso, de Campdevànol; la ripollesa Nani Mora, o Joan Dordas, que va morir pel maig quan afrontava el seu tercer mandat a Campelles, i s’ha fet evident que Manresa continua guanyant pes com a capital de la Catalunya Central encara que no es reconegui obertament.
Al calaix de bones notícies –malgrat tot també n’hi ha hagut– destaca el tercer premi de la loteria de Nadal a Ripoll, l’enderroc de la presa del Ritort a Molló després de vint anys de litigi o arribar a deixar buits i a punt d’enderroc els pisos de Can Garcia de Manlleu. Amb detractors i defensors, també és vital que el projecte per construir un macroparc solar a Osona hagi posat sobre la taula la necessitat de debatre com es farà la reivindicada transició energètica. O que l’inici del judici pels atemptats serveixi, a banda de fer justícia, per posar-nos davant del mirall i preguntar-nos què va portar uns joves aparentment integrats a engendrar tant odi.
No cal recórrer a boles de vidre per saber que la incertesa continuarà marcant el 2021. La pandèmia va arribar tan de cop i es va expandir tan de pressa que convivim amb més preguntes que respostes, però tampoc deu ser casualitat que amb el confinament s’hagi disparat la venda dels jocs de taula que justament premien col·laborar, comunicar-se i coordinar-se en comptes de competir. L’Antonieta i en Joan, per cert, es van retrobar físicament al mes de juny: han de mantenir els dos metres de distància, però no han renunciat a llançar-se petons.
