Jordi Picañol, amb formació d’aparellador i 15 anys d’experiència tècnica a l’administració pública, lidera des de l’octubre passat l’equip de l’Oficina Comarcal d’Habitatge d’Osona. Es tracta d’una àrea sota la batuta dels Independents, amb Pere Medina de conseller, que dia a dia ha de pedalar per garantir l’accés a l’habitatge en un moment que la visió com a mercaderia i font de negoci prima per sobre de la seva funció social.
Els últims anys el preu de l’habitatge no ha deixat de pujar. Per què?
És el resultat de la combinació de dos grans factors: una oferta molt per sota la demanda, que permet sol·licitar lloguers abusius, i la visió de l’habitatge com una font d’inversió. Ara mateix l’especulació i la recerca de rendiment econòmic passen per davant del dret i la necessitat.
Com es pot solucionar?
Amb molta més oferta i més diversa, d’habitatge de tot tipus, també a preu assequible; i més regulació i intervenció pública per part del govern espanyol i la Generalitat. Ja fa uns quants anys que no sortim d’una crisi econòmica i entrem a una altra, la pandèmia… L’accés a l’habitatge s’ha convertit en un mal crònic. Fan falta polítiques que minimitzin el dany i garanteixin el manteniment, perquè no és només entrar-hi, sinó poder quedar-s’hi.
Què vol dir lloguer assequible?
Pagar un import que permeti fer front a l’habitatge en si i viure el dia a dia amb certa tranquil·litat.
Quines estratègies desplega l’administració per ampliar aquest parc d’habitatge assequible?
El dret de tanteig i retracte pel que fa a propietats dels bancs, les promocions de protecció oficial, la gestió de pisos públics… Des de l’Oficina Comarcal d’Habitatge gestionem una borsa específica, però tornem al que comentàvem al principi: encara que oferim totes les garanties i vetllem pels drets i deures de cada part, costa molt que algú vulgui cedir un habitatge a lloguer assequible quan sap que a mercat en pot treure més diners.
En el cas de gent amb pisos buits, com més lluny de l’àrea metropolitana de Barcelona més difícil de convèncer?
Sí, encara ens trobem propietaris amb moltes reticències d’en quin estat li deixaran, qui hi viurà, si pagarà o no… La feina que fem és de picar pedra constantment, i en aquesta línia d’entendre que l’accés a l’habitatge és un mal crònic, però que tenim eines per minimitzar-lo.
Amb les entitats bancàries, que al final són els grans tenidors, han tirat la tovallola?
No. A base d’aquest picar pedra municipis com Roda han aconseguit posar en circulació habitatges que provenen de la Sareb. Això no treu que és difícil, perquè tenen la filosofia de vendre i especular i l’interlocutor d’avui al cap de quinze dies ens l’han canviat.
De lloguer assequible, com més n’hi hagi més en farà falta?
Mai n’hi haurà prou. Amb el desequilibri entre oferta i demanda i la mentalitat inversora el mal s’ha cronificat. Per això defensem que les polítiques d’habitatge han de ser una prioritat de tots els ajuntaments, els consells comarcals, la Generalitat i el govern espanyol, al mateix nivell que l’educació o la sanitat. També s’ha de treballar perquè l’enfocament sigui el màxim de transversal, amb intervenció de serveis socials, promoció econòmica… Les persones en situació de vulnerabilitat poden accedir a un habitatge, però encara és més important el seguiment de després i els incentius perquè es puguin reincorporar al mercat laboral. Tota aquesta feina ens ocupa dia a dia i malauradament no li veig fi.
L’Oficina d’Habitatge del Consell Comarcal d’Osona justament està fent ara un viratge cap a aquesta branca més social.
Sí, és una directriu política, d’aquí que haguem incorporat una educadora social, suport jurídic o que s’estigui treballant amb Manlleu per obrir-hi una seu adaptada a les necessitats de la ciutat. Una altra prioritat és atendre i assessorar la ciutadania correctament, que aquí hi trobin un servei integral que no els faci voltar com una baldufa.
Què ocupa la major part de la jornada dels tècnics i tècniques?
Gestionar els expedients i oferir els serveis que tenim delegats de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, des de la tramitació de cèdules d’habitabilitat o els ajuts de rehabilitació fins als que existeixen per fer front al pagament del lloguer, els d’especial urgència per impagaments puntuals, el servei d’intermediació del deute hipotecari… També portem a terme totes les gestions relatives als habitatges de protecció oficial, anem arrencant el tema de la masoveria urbana i aquestes setmanes estem pendents que s’obrin les convocatòries del bo jove i els ajuts a lloguer.
Vic i Torelló compten amb oficines pròpies, però vostès treballen amb la resta de municipis de la comarca. En són molts i molt diferents.
S’ha de fer microcirurgia per saber què vol i què convé a cadascun. Les demandes dels ajuntaments han crescut molt i cal mirar totes les casuístiques, perquè no és el mateix Manlleu o Roda que un poble més petit que segurament amb un o dos habitatges pot solucionar molts problemes.
Els resta que Vic i Torelló treballin per compte propi?
Cadascú fa la seva feina, però estem en contacte i hi ha bona relació. L’objectiu no és altre que atendre correctament la ciutadania, independentment de la porta que vagi a trucar.
Els fons europeus Next Generation preveuen una inversió de més de 57 milions d’euros per rehabilitar edificis a Catalunya. Hi ha propietaris que ja els n’han demanat informació?
Sí, tenim detectat que a la comarca hi ha molt interès. Els ajuts aniran enfocats a l’eficiència energètica dels habitatges, bàsicament millorar els aïllaments, amb uns requisits exigents que poden fer que part de la gent es desinfli a l’hora de presentar la documentació. Quant a accessibilitat, hem percebut molta demanda de posar ascensors.
Els anys que venen la comarca viurà també una explosió d’habitatge cooperatiu?
És possible. No tinc una bola màgica per assegurar-ho. Al final cada Ajuntament ha de marcar les seves directius polítiques. El que és vital és planificar polítiques d’habitatge tant a curt com a llarg termini, i amb tres potes bàsiques: decisió i valentia política, recursos econòmics i recursos humans. Prioritzar l’habitatge és també el que ens demanen els objectius de desenvolupament sostenible i l’Agenda 2030, amb especial incidència en el lloguer social. Això s’hauria de materialitzar en forma de piràmide, de dalt cap a baix: del govern espanyol a la Generalitat; de la Generalitat, als consells comarcals i als ajuntaments.
A Osona hi ha més població vivint en pisos i cases de propietat que no pas lloguer. Caldria equiparar-nos als estàndards europeus?
Sí, seria bo, però tenim molt instaurada la cultura de la propietat. Un canvi de xip com aquest no es fa d’un dia per l’altre.
A l’oficina també els arriben casos de racisme residencial o per qüestió de discapacitat? Com els resolen?
Malauradament és assidu que ens trobem usuaris que pel motiu que sigui no aconsegueixen un habitatge de lloguer. Nosaltres els oferim entrar a la borsa i fer-se sol·licitants d’habitatge de protecció oficial, però l’oferta està molt per sota la demanda i és imprescindible aquesta feina d’anar convencent propietaris perquè en cedeixin.
