El sistema energètic viu un moment de cruïlla. El debat sobre el tancament programat de les centrals nuclears ha coincidit amb un moment d’auge rècord de les renovables, i s’obre una polèmica profunda sobre quin ha de ser el model elèctric del futur. L’objectiu és clar: assolir un sistema 100% renovable. El camí, en canvi, està ple de dilemes tècnics, econòmics i socials que cal abordar amb visió estratègica i sentit comú.
Un sistema amb energia de sobres… de moment
La Setmana Santa del 2025 passarà a la història com la primera ocasió en què cinc dels set reactors nuclears espanyols van estar fora de servei simultàniament. El motiu? Senzill: hi havia més energia disponible de la necessària. El boom de les renovables, especialment la fotovoltaica, ha fet que l’oferta superi la demanda durant certes franges del dia, fins al punt que part de la generació nuclear, que no es pot regular amb facilitat, ha hagut de ser reduïda o aturada.
Aquest fet, lluny de ser un accident, exemplifica el dilema central del sistema: com integrar una generació renovable abundant i variable, amb tecnologies com la nuclear que són estables, però inflexibles?
El conflicte: empreses elèctriques vs. govern espanyol
En aquest context, les grans elèctriques espanyoles han demanat renegociar el calendari de tancament nuclear, acordat amb el govern el 2019. Argumenten que l’increment de taxes i els canvis en el mercat energètic fan inviable la continuïtat de les plantes sense ajustar condicions. Mentre que països com Bèlgica o els EUA han decidit prolongar la vida dels seus reactors, les companyies espanyoles adverteixen d’una possible pujada del preu de l’electricitat d’entre un 25% i un 30% per al 2035 si es manté l’actual full de ruta.
Però el govern respon que la decisió de tancar les centrals és de les empreses, que opten per no invertir en actualitzacions costoses davant la competència de les renovables. L’executiu insisteix que el pacte de 2019 continua vigent i que l’alternativa passa per l’acompanyament d’aquest tancament nuclear, entre 2027 i 2035, amb inversions en energies netes i sistemes d’emmagatzematge.
El dilema català: centrals nuclears i lentitud renovable
Catalunya concentra tres de les set centrals nuclears espanyoles (Ascó I, Ascó II i Vandellòs II), que subministren una part significativa de l’electricitat consumida al territori. Tanmateix, Catalunya ha avançat amb una lentitud preocupant en el desplegament d’energies renovables, especialment en comparació amb altres regions de l’Estat. Aquesta situació genera un dilema majúscul: com garantir el subministrament i la sobirania energètica quan aquestes centrals tanquin, si no hi ha una alternativa renovable robusta i implantada?
El debat a Catalunya no és només tècnic, sinó també polític i territorial. L’oposició social a grans projectes eòlics o solars ha retardat moltes iniciatives, mentre les comarques amb centrals nuclears veuen amb incertesa el seu futur econòmic. La transició energètica al país ha de ser més àgil, planificada i participativa, per evitar una dependència estructural de la xarxa estatal i garantir un model descentralitzat, sostenible i resilient.
Una economia poc electrificada: el repte ocult de la transició
Perquè la transició cap a un sistema 100% renovable sigui realment efectiva, cal una electrificació profunda de l’economia. Avui dia, molts sectors clau –com el transport, la indústria o l’habitatge– continuen depenent de combustibles fòssils. Aquesta inèrcia dificulta l’aprofitament total de l’energia renovable generada, i manté la dependència de fonts contaminants.
L’electrificació del parc de vehicles, la substitució de calderes de gas per sistemes de bomba de calor, o l’adopció de processos industrials basats en electricitat són passos imprescindibles. Només així es podrà maximitzar l’ús de l’electricitat neta i reduir la petjada de carboni del conjunt de l’economia. Sense aquesta transformació estructural, les renovables, per molt potents que siguin, no podran desplegar tot el seu potencial transformador.
Europa i la dependència dels combustibles fòssils
Mentrestant, Europa encara lluita per desenganxar-se del gas natural, amb una dependència creixent del GNL i d’importacions de països amb poca estabilitat democràtica. En aquest marc, les renovables guanyen pes estratègic, però també són vulnerables a la intermitència. La nuclear, en canvi, ofereix estabilitat i zero emissions, però té altres problemes com els residus i el poc probable, però existent risc d’un accident nuclear.
És en aquest punt que cal un debat pragmàtic: podem prescindir de la nuclear abans de tenir garantida una base renovable i d’emmagatzematge suficient? O cal mantenir un nucli dur de generació estable per evitar pics de preu i garantir el subministrament?
El futur: renovables, emmagatzematge i gestió intel·ligent
La resposta a aquests dilemes no pot ser polaritzada. El sistema elèctric del futur ha de combinar:
- Màxima penetració de renovables.
- Sistemes massius d’emmagatzematge.
- Xarxes intel·ligents i flexibilitat de la demanda.
- Un calendari de tancament nuclear pragmàtic i pactat.
•Una electrificació profunda de l’economia que permeti absorbir i aprofitar plenament l’energia neta generada.
No es tracta de triar entre renovables o nuclears, sinó d’orquestrar una simfonia energètica on cada tecnologia jugui el seu paper temporal fins que les renovables puguin garantir per si soles, estabilitat i abast.
Conclusió: una transició sense dogmes ni improvisacions
La transició energètica cap a un sistema 100% renovable és desitjable, inevitable i urgent. Però també ha de ser gestionada amb rigor, anticipació i pacte. Si volem evitar crisis de preus, apagades o revoltes socials, cal abandonar els dogmes i construir un model robust, flexible i realista.
En aquest sentit, cal apostar pel diàleg, la innovació i una planificació energètica que miri més enllà dels cicles electorals. Perquè l’energia del futur no només ha de ser verda. Ha de ser intel·ligent, justa i sostenible en tots els sentits.
{{ comment.text }}