Samuel Reyes (Barcelona, 1981) és el director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) des del setembre del 2021. Llicenciat en Ciències Ambientals, va ser adjunt al director de l’ACA del 2014 al 2019. Reyes repassa els principals reptes que s’enfronta a Catalunya en la gestió de l’aigua en un entorn ja del tot vulnerable al canvi climàtic i parla dels estudis i les noves tecnologies que s’apliquen per optimitzar les instal·lacions de tractament del recurs hídric.
La manca d’aigua és, o serà, un dels principals reptes als quals ens haurem d’enfrontar a Catalunya a causa del canvi climàtic?
Segurament sí, pensem que sense l’aigua no hi ha res. Sí o sí, crec que garantir el recurs és un dels reptes més importants. N’hem de fer un ús sostenible i hem de pensar i ser previsors a llarg termini de quins seran els recursos que tindrem a Catalunya per garantir els usos que tenim actualment. El canvi climàtic el que està demostrant és que plou a final d’any en la mateixa quantitat, però d’una manera diferent. Es pot dir que hi ha una baixada de la precipitació mitjana anual, però molt poc significativa. La freqüència amb què plou i la intensitat són molt diferents, i això és canvi climàtic.
Quines solucions es poden aportar des de l’ACA per intentar pal·liar al màxim aquests efectes?
L’ACA és com la policia de l’aigua. És qui ha de protegir un bé comú que és l’aigua. Què hem de fer? Analitzar quins són els consums: què necessitem els humans per viure; què necessita l’activitat econòmica (agricultura, la ramaderia, el turisme…). Hem de fer aquesta suma de tots els consums i veure que ho podem garantir. Si no ho podem garantir, doncs construir instal·lacions que ho permetin. Ara, pensem igual que amb els residus: el primer és reduir, abans de reciclar. El que hem de fer és reduir consum, eliminar les pèrdues a les xarxes i fer un ús més sostenible dels recursos. L’ACA ha de garantir els recursos a tots els municipis, a totes les activitats i, sobretot, tenir un control de totes les captacions. Conèixer qui capta, qui fa frau, qui no i quins usos s’estan fent. La digitalització del sector de l’aigua també ajuda a tenir aquest control i a conèixer molt bé el destí del recurs.
Aquest control sobre qui o què es fa?
Per exemple, a través de la telelectura coneixem els consums en temps real d’aquells usuaris que consumeixen més de 10 hm3 anuals. Això també inclou els hidroelèctrics, perquè és un consum d’aigua (és cert que l’aigua recircula al riu, però és un consumidor). Estem preparant, i el Ministeri també ho està fent, noves ordres per conèixer a temps real fins a uns consums més baixos; per exemple, mig hm3 anual. Les captacions en els rius i en els aqüífers les hem de conèixer a temps real perquè, amb la digitalització, el que ens diuen els nivells dels aqüífers i les estacions d’aforament ens permeten conèixer el nivell en els rius i podem fer una imatge de com funciona el model hidràulic i hidrològic d’aquestes conques.
El bosc mal gestionat té alguna relació amb la manca d’aigua?
Ho estem estudiant. Per primera vegada, en el nostre pla de gestió i en el programa de mesures hi hem inclòs una partida que supera els dos milions d’euros i estem treballant amb el Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya per conèixer quina gestió dels boscos podria ajudar al recurs. Hi ha hipòtesis que expliquen que amb menys massa forestal hi hauria més escorrenties superficials i més escolament pels aqüífers; aquests es recarregarien i hi hauria més aigua perquè hi hauria menys evapotranspiració. Esperem en els pròxims dos o tres anys acabar els estudis per entendre si una gestió forestal i quina gestió forestal ens pot ajudar a tenir més recurs d’aigua.
A la costa quan es xucla molta aigua del subsol es produeix la intrusió marina: l’aigua del mar entra i dona una aigua de mala qualitat i amb un excés de sals. Com es pot resoldre aquest problema?
D’això dos exemples clars podrien ser el delta de la Tordera i el del Llobregat. En el cas del segon, hi ha la planta depuradora del Prat de Llobregat i per la sequera del 2007-08 es va construir una barrera de pous una mica més endins de la línia de costa. En aquests pous s’hi injecta aigua residual tractada i de molt bona qualitat, que normalment aniria al mar, i evita la intrusió salina per sobreexplotació de l’aqüífer. En el cas de la Tordera, per exemple, també en municipis com Blanes, Tossa i Lloret de Mar els seus pous se salinitzen. Es pot solucionar regulant les captacions i construint la dessaladora. Oferint aigua d’aquesta, permet que no s’hagin de sobreexplotar els aqüífers.
Quina és la situació actual de les centrals hidroelèctriques a Catalunya? S’han fet passos per municipalitzar-ne algunes, oi?
Sí. La gran majoria, per no dir el 100%, són privades perquè tenen una concessió d’aprofitament d’aigües superficials per produir energia. A les conques internes hi ha més de 230 centrals hidroelèctriques que moltes d’elles tenen més de 50 o 60 anys. L’any 1985 quan es va regularitzar se’ls va donar un nou període concessional de 75 anys. Finalitzen les concessions l’any 2061. En alguns casos, s’ha vist que hi havia una concessió amb un termini establert l’any 40 o el 50, és a dir, que s’han de revocar. L’ACA està revisant tots els expedients. Quan ha finalitzat el període concessional reverteixen en l’administració hidràulica i poden retornar al territori. Això no treu que des de l’ACA les puguem explotar i podem produir energia en el futur. Ara estem analitzant jurídicament com s’ha de fer. Hem iniciat l’expedient d’extinció de concessions per tres centrals a les conques internes i, mentrestant, anem preparant com seria aquest manteniment de les plantes. També estem analitzant jurídicament si podríem cedir aquestes instal·lacions en els municipis, però clar, hem d’entendre que és un bé comú i n’hem de treure profit tots els catalans. Pensem que si l’ACA també destina 25 milions d’euros de cost energètic per la gestió de les depuradores, tindria sentit que aquesta energia s’aprofités per les depuradores i que sigui autosuficient.
Quines són aquestes centrals?
La de Can Trinxet, a Sant Quirze de Besora; la Cúbia, a Ripoll, i la de Vilana, a Bescanó, que és la que hem començat un expedient sancionador i l’extinció de la concessió.
És compatible l’energia hidroelèctrica amb el baix cabal d’aigua?
Sí i no, tot depèn del que hi hagi aigües avall. Al riu Ter, si les centrals hidroelèctriques acumulen aigua per poder generar energia, i no ho fan de manera contínua, crea unes fluctuacions en el riu que afecten els abastaments aigües avall. Tot depèn d’on és la central hidroelèctrica, què hi ha aigües avall, quantes n’hi ha i quin és el cabal del riu. I per això s’ha d’estudiar una per una.
A banda de l’afectació que pugui tenir aigües avall de cara als consumidors, també deu suposar un perill per a l’ecosistema fluvial.
El cabal ambiental s’ha de mantenir sempre. Hem de garantir que es compleixi, perquè el cabal ambiental no és un ús més, és una restricció.
Les depuradores a Catalunya funcionen bé, cal repensar el sistema o millorar-lo?
Compleixen, tracten bé, eliminen nitrogen i fòsfor, sòlids en suspensió, es redueix la DBO i la DQO però també ens plantegem fer tractaments més avançats. Els volem fer a la costa sobretot per reutilitzar l’aigua per a l’agricultura, la indústria, la neteja de carrers, zones enjardinades, etc., per no utilitzar aigua potable sinó aigua regenerada. Però també volem millorar certes depuradores per millorar les masses d’aigua. Per exemple, hi ha una forta activitat econòmica a Abrera, Martorell, Igualada, al riu Besòs. Si podem fer tractaments avançats segur que la massa d’aigua ho agrairà. De fet, queden encara moltes depuradores per fer. Tots els nuclis urbans de més de 2.000 habitants estan sanejats, ara anem baixant. En els pròxims cinc anys invertirem 600 milions d’euros en sanejament, dels quals 430 van a depuradores existents, perquè queden obsoletes.
Quan parla de depuradores més avançades es refereix al sistema de depuració, a la seva capacitat?…
A tot. A vegades a la capacitat, perquè alguns municipis han crescut i cal ampliar-la, i en altres, per exemple, la directiva no t’obliga a eliminar nitrogen i fòsfor per on aboques i el podem eliminar. Hi ha molts projectes de recerca per eliminar o millorar la gestió traient el fòsfor per poder-lo reutilitzar per exemple a l’agricultura, o la gestió de fangs més avançada. Ara també es parla de l’eliminació de microplàstics, o de contaminants emergents en les depuradores. Però també hem de garantir, com a mínim, un sanejament bàsic a tots els ciutadans i després anar avançant a uns millors tractaments. Les depuradores les tractem per separat: depuradores d’aigües residuals i plantes de regeneració o de reutilització. Aquestes són un tractament terciari que es fa a les depuradores a la mateixa instal·lació on apliquem tractaments que permeten que l’aigua tingui una millor qualitat i tingui un segon ús a la indústria, als cabals ambientals, als aiguamolls. Així aquesta aigua que aniria al mar es pot reutilitzar.
Un dels problemes que generen els embassaments és l’acumulació de sediments, que va disminuint la seva capacitat. S’estan fent accions per evitar-ho?
Són projectes nous i és complex fer aquesta gestió dins dels embassaments. Els de les conques internes que gestiona l’ACA estan molt en capçalera, llavors no hi ha una acumulació de sediments com per exemple sí que passa a Riba-roja o Mequinensa. Allà estem treballant amb la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre per fer una prova pilot de moure sediments a Riba-roja i a Mequinensa i veure com es transporten fins al Delta de l’Ebre, que pot ser molt profitós per evitar la subsidència –enfonsament– del delta. Sí que tenim grans sediments a l’embassament del Foix i estem interessats a fer una caracterització d’aquests sediments i veure la viabilitat de poder-los treure per guanyar una mica de capacitat.
Dues dessalinitzadores, una s’ampliarà i se’n farà una tercera
Reyes diu que les renovables poden reduir els costos energètics de les instal·lacions
Les dessalinitzadores són una solució a la manca d’aigua? Perquè tenen un elevat consum energètic.
Sí. Tenen un consum energètic elevat. Els costos de producció d’un metre cúbic dessalat és molt més alt que, per exemple, d’un riu o d’un aqüífer o d’aigua reutilitzada, però a vegades no hi ha altres alternatives. Si volem vetllar pel medi hídric, cuidar les masses d’aigua i garantir tots els usos que a dia d’avui estan implantats al territori, hem de buscar noves fonts de subministrament, i la dessalinització n’és una. És car, però potser ens podem fer una pregunta: hem de reduir les activitats econòmiques i el consum, o hem de garantir el recurs encara que sigui més car? A dia d’avui jo crec que és un preu assumible si ho comparem amb la resta de serveis. Produir aigua dessalada són 50-60 cèntims/m3. És veritat que hi ha el transport fins a casa, el manteniment de les infraestructures, etc. Però l’aigua avui és barata en molts municipis.
Quantes dessalinitzadores hi ha actualment a Catalunya? S’està treballant en alguna millora per aquests equipaments (rendiment, estalvi energètic, reducció dels residus que generen…)?
N’hi ha dues. Una a Blanes, la de la Tordera; i la del Prat de Llobregat, la del Llobregat. Aquesta té una capacitat de 60 hectòmetres i la de la Tordera, de 20; aquesta és la que volem ampliar fins a 80. A partir del 2026-27 volem construir-ne una altra a Cubelles, seria la del Foix, tindria 20 hectòmetres i permetria donar aigua a la zona de Sitges cap amunt o, fins i tot, al Consorci d’Aigües de Tarragona. Les dessalinitzadores són un suport; si els embassaments estan plens, van al 10%.
S’està fent recerca en les depuradores i dessalinitzadores?
Sempre, perquè la recerca no para. Aquí tenim el clúster de l’aigua que aglutina un seguit d’empreses, centres de recerca i universitats i sempre s’està treballant. En el cas de les depuradores treballem de tres maneres: instal·lant plaques fotovoltaiques per reduir el consum de xarxa i ser autosuficients; el biogàs que es produeix a través dels fangs també millorar-lo, tenir un autoconsum i no dependre de la xarxa, i, tercer, fent totes les ISO corresponents, els estudis i certificacions per reduir els consums. L’ACA destina més de 40 milions d’euros en reposició i millores a totes les infraestructures de sanejament. Estem gastant en l’explotació i operació d’aquestes instal·lacions més de 150 milions d’euros. Les plantes potabilitzadores, que abans tenien un rebuig de l’aigua del 30%, ara baixen al 20, al 15%. La dessalinització és molt més complexa, ja que és un tractament molt avançat, però sempre podem invertir en energies renovables, que ens fan reduir els costos de producció.
Un estiu molt sec i amb campanya de conscienciació
Aquest ha estat un estiu d’intensa sequera que ha requerit l’adopció de mesures excepcionals. Per tal que en els punts de captació d’abastament a la població hi hagués aigua suficient per garantir el servei a la població, l’ACA va requerir, el juliol passat, el tancament de tots els usos industrials, agrícoles i hidroelèctrics del riu Ter i afluents que no fossin per a l’abastament, des de la capçalera fins a la confluència amb el Gurri. A principis de setembre el govern va engegar la campanya “La pluja no la controles, l’aixeta sí”, en la qual, amb una cançó de Raimon, transmet el missatge que cal modificar els hàbits i ser conscients que l’aigua és un recurs escàs.
{{ comment.text }}