Les projeccions de població de l’Institut d’Estadística de Catalunya dibuixen una societat amb un pes cada vegada més gran de les persones de més de 65 anys. De fet, en un escenari de creixement mitjà la predicció demogràfica apunta que gairebé el 25% de la societat es trobarà per sobre d’aquesta franja el 2035, i el percentatge s’elevarà al 27% d’aquí a vint anys. Aquest fet tindrà una incidència important en les polítiques públiques, ja que caldrà oferir els serveis necessaris per atendre una societat envellida però heterogènia, ja que la millora de la qualitat de vida també és un fet, i amb una esperança de vida que se situa gairebé als 84 anys de mitjana, entre la tercera edat s’hi inclouran perfils molt diferents.
En l’àmbit de l’atenció a les persones grans, els professionals del sector es troben en ple debat de quin model cal desenvolupar i preparar de cara a l’escenari de futur. Entre els diversos actors implicats hi ha un objectiu compartit: “Cal apostar per la gent que cuidi. I fer partícip la gent gran de les decisions que els afecten”, explica Montse Blasco, infermera especialitzada en geriatria i directora de la residència El Nadal de Vic.
Un altre concepte que es repeteix en el debat és el de fomentar l’autonomia de les persones grans tant com es pugui “intentant que puguin estar als seus domicilis el màxim de temps possible”, apunta Rosó Oliva, directora tècnica de la Fundació Can Codina. L’entitat de Tona gestiona els habitatges de serveis, on hi viu gent amb autonomia però que busca un lloc que s’adapti a certes necessitats, “com pot ser tenir el comerç del centre del poble accessible a peu, domicilis sense barreres arquitectòniques o l’opció de contractar serveis segons cada necessitat”, diu Oliva. Amb aquesta idea remarca que serà important “millorar l’atenció domiciliària perquè gent que acaba a una residència pugui continuar vivint i sent assistit a casa seva”.
Pel que fa a les residències, Blasco les considera “un recurs imprescindible per una part de la població amb un grau important de dependència”, i posa en valor l’esforç que s’ha fet des d’aquestes institucions en moments difícils com els dels últims mesos. Com Oliva, també comenta que és el moment “per repensar models d’atenció a la gent gran, sobretot els que no tenen dependència”. Com a solucions cita opcions com els pisos amb serveis, els habitatges col·laboratius “o les residències de petit format, que també poden oferir més autonomia i intimitat a les persones”.
Més enllà de buscar la manera per garantir els recursos adequats a les residències per fer front a crisis com la de la Covid-19, les institucions públiques també treballen l’envelliment de la societat des d’àrees com la d’urbanisme o creant línies de subvencions per regularitzar les cuidadores de la llar, un col·lectiu sovint oblidat, però del tot imprescindible.
