“El procés ha despullat a tothom”

Eudald Casadesús té un posat de gentleman. Potser li confereix l’edat. Els 64 anys li tenyeixen cabells de blanc, però no li taquen les idees. Parlem, i debatem, de política, del passat i del futur en una taula del bar Alesia de Ripoll, des d’on no para de saludar coneguts. És el que tenen els pobles. O les viles. La gent té noms i cognoms. No són electors, sinó persones. Per això ell, a Ripoll, tot i haver estat alcalde, president del Consell Comarcal, diputat al Parlament i delegat del govern a Girona, per molts encara és el fideuer, sobrenom heretat del seu avi, que tenia una fàbrica de fideus. Conèixer els orígens, a la vida i a la política, permet entendre, o almenys interpretar, el present. “L’embolic és tan gran que oblidem l’origen”, arrenca Casadesús. I es remunta enllà. A l’elaboració de l’Estatut, que sosté que tenia un punt de tacticisme per part del PSC perquè ningú intuïa que s’hauria d’acordar i aplicar amb un govern del PSOE després que Zapatero guanyés contra pronòstic les eleccions del 2004 postatemptats de l’11-M. En els anys successius van alinear-se tots els astres: la crisi econòmica, la sentència del Constitucional i la voluntat recentralitzadora del govern espanyol inspirada pel think tank del PP, la FAES d’Aznar. Aquest còctel, i no un sol element, explica l’auge de l’independentisme. –Vostè és independentista? –Sí. –Ho ha estat sempre? –No. Però després del que hem viscut ja ho seré sempre. La frase després del que hem viscut és un contenidor que inclou l’1-O, però també el dèficit de finançament, la llengua, la cultura... Discutim si en un món global, on les identitats són electives, qüestions com la llengua o la cultura són determinants. “Per mi són importants”, defensa. La conversa ens balanceja enrere i endavant. Però l’agitada vida política dels últims mesos centra el focus. Casadesús és clar: –Aquest procés ha despullat a tothom. –Tothom vol dir tothom? –Sí, tothom. Mira tots els partits on eren i on són. Com que es declara defensor de la transició tot i posar-hi peròs, li pregunto pels paral·lelismes amb l’avui. Si la transició va ser un pacte vol dir que, ara, també s’hauria de buscar un pacte? –No sé si la transició va ser un pacte... Descabdella l’argument per venir a dir, amb altres paraules, que en aquell moment va ser la solució menys dolenta, però que hi ha formes de procedir de les autoritats espanyoles que il·lustren una concepció democràtica amb massa tics autoritaris. El resum: “L’ordeno y mando ja no serveix”. Ha viscut el procés amb una mescla d’il·lusió i patiment. Il·lusió per la mobilització pacífica i patiment pels empresonaments i la resposta policial de l’1-O. –I la gestió posterior? S’havia d’haver proclamat la República? –Personalment, i és una opinió personal, crec que no. No ho diu com un retret cru, “entenc perfectament el president Puigdemont”, sinó que ho argumenta. Explica que el procés es fonamenta sobre tres pilars: la unitat, la no violència i la majoria social. Per contrastar aquesta majoria social l’única fórmula és negociar un referèndum. I, per explicar-ho, recorre a dos principis de la termodinàmica. Un que ve a dir que els sistemes naturals requereixen el mínim d’energia i tendeixen al màxim de desordre. Per això, perquè el procés català arribi al destí desitjat, haurà de culminar en un referèndum “perquè és el procés natural”, però n’hi ha un altre, de principi de la termodinàmica, que fa una precisió perquè això succeeixi: “Amb el temps suficient”. “Aquesta és l’única sortida. Donar-se el temps suficient perquè es reconegui Catalunya com a subjecte polític i fer un referèndum”. Casadesús s’explica amb detall. És lògic en algú que, tot i haver-se dedicat a la política, conserva l’esperit de docent. Després d’haver estudiat als Salesians de Ripoll i al Sant Miquel de Vic, un cop llicenciat en Física i Química va començar a impartir classes fa una eternitat a l’institut d’FP quan n’era director el desaparegut Josep M. Ferrer Arpí, famós pels programes de ciència a TV3. D’allà va passar a l’institut Abat Oliba i, entre classes i alumnes, aquell jove Casadesús s’oxigenava com a entrenador de bàsquet del Ripoll i com a integrant del grup de teatre local Tespis. De política, res. Fins que després de les primeres municipals, que a Ripoll l’any 1979 va guanyar el socialista Pere-Jordi Piella –“amb qui sempre he tingut molt bona relació”–, Convergència el va reclutar. Els líders locals del partit, com Ramon Coma, Agustí Vilà o Pere Tarrida, van proposar-li ser cap de llista l’any 1983. Va haver-s’ho de rumiar, però va acceptar-ho. L’argument, de manual: “Era una manera de treballar pel poble”. Compatibilitzava política i docència, tasca que va abandonar quan va accedir al Parlament l’any 1992. Després de deixar l’acta de diputat va ser nomenat delegat del govern, càrrec que ha exercit durant sis anys i del qual ha estat destituït per l’article 155. –I ara què fa? –Torno a fer classes a l’institut. És una descompressió. Casadesús, que reivindica l’honestedat de la política, ara es baralla novament amb el laboratori, els àtoms i les valències. Torna ser el professor Casadesús; el fideuer, a Ripoll, no ho ha deixat de ser mai.

“El procés ha despullat a tothom”

ERC exigeix la modernització de la línia R3 als governs de Madrid i Barcelona

El Torelló s’imposa amb solvència al Caldes

“Soc una ‘friqui’ de la comptabilitat”

Els ‘nens de Pa Negre’, 15 anys després

LA PREGUNTA

Està d’acord que el salari mínim pugi 50 euros més al mes?

Incendi a l'exterior d'una nau a Vic

Comprar una casa a mitges a Vic, compartint espais, alternativa als lloguers disparats

El comerciants han de sortir a fora el carrer per cobrar

Inesperat episodi de calabruix a Centelles

Mor als 93 anys l'advocat vigatà Xavier Arumí Dou

Un motorista resulta ferit en un accident a la C-17

“De ganes de treballar en tenim moltes i també sabem quin servei volem donar”

Es manté l'alerta per fred intens i s'anuncien possibles nevades per dijous

Un ambient de Primera

Condemnat un veí del Lluçanès per matar d'un tret un gat fer, un felí autòcton i protegit