“El sistema sanitari sempre ha de decidir com gestiona recursos que són escassos”

Infermera i filòsofa. Professora d’ètica a la Facultat de Ciències de la Salut i el Benestar de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya. Coordinadora de la Càtedra de Bioètica Fundació Grífols UVic-UCC. Autora del llibre Ética del cuidado en ciencias de la salud i membre de la junta directiva de l’ONG Agermanament Sense Fronteres. El nostre sistema de salut i els nostres professionals, a banda de recursos materials, estaven preparats també per resoldre les qüestions ètiques que planteja la situació actual? Jo diria que ningú estava preparat per aquesta situació, i els professionals sanitaris s’han trobat, gairebé d’un dia per l’altre, en l’epicentre d’una crisi sense precedents. En l’àmbit sanitari les decisions ètiques sempre són molt complexes i delicades perquè tenen a veure amb la salut i la vida de les persones. Imaginin-se com s’han de sentir aquests dies els professionals quan constantment, sense temps per pensar i amb un gran esgotament físic i psíquic, han de prendre decisions tan difícils. I moltes d’aquestes decisions ètiques, encertades o no, tenen el seu origen en la manca de recursos. Aquests dies es plantegen dilemes dels quals tots som conscients i n’estem parlant. Això vol dir que en cas de saturació hospitalària, per exemple, el personal sanitari es podria trobar davant de la disjuntiva d’haver de prioritzar l’atenció a un o altre malalt en funció de les seves possibilitats de supervivència? Sí, això podria passar. De tota manera, perquè la gent no s’espanti més del compte, el sistema sanitari, amb coronavirus o sense, sempre ha de decidir com gestiona recursos que són escassos. Si el sistema ho dona tot a tothom s’ensorraria, perquè les necessitats de la població són il·limitades. Però tot i les limitacions si no es mima la sanitat (com l’educació) i no s’hi destinen els recursos que s’hi haurien de destinar llavors això –mai tan ben dit– passa factura. I aquests dies davant una situació excepcional es fa més evident el desmantellament que ha sofert la sanitat. Divendres passat Alemanya tenia 43.646 diagnosticats de Covid-19 i 262 persones mortes. Espanya, amb 57.786 diagnosticats, acumulava ja 4.365 morts. Comparant les xifres no cal dir gaire res més. El criteri de la gravetat, que sovint pot anar associada a l’edat avançada, és correcte des d’un punt de vista ètic? Ja imagino que en un cas com aquest és difícil aplicar el terme correcte… Certament és difícil saber què és el més correcte en una situació tan excepcional com aquesta. Les recomanacions ètiques per l’ingrés de pacients en UCI prioritzen la màxima supervivència a l’alta hospitalària, el nombre d’anys de vida salvats i la possibilitat de viure les diferents etapes de la vida. Però també insisteixen a recordar als professionals que en el cas de les persones grans l’edat no pot ser l’únic criteri a tenir en compte en l’assignació. Com es prenen aquest tipus de decisions, en una situació de crisi com la que vivim? No hi ha temps de reunir comitès ètics. Es prenen decisions a peu de llit, contra rellotge, amb cansament i estrès psicològic. És difícil que els comitès d’ètica hospitalaris puguin dedicar temps a la reflexió, perquè ara tots els membres dels comitès han d’estar actius per atendre la població. Tot i així, els professionals disposen de protocols d’actuació clínica i recomanacions ètiques que els guien a l’hora de prendre decisions. Aquests dies han aparegut diferents documents de suport a la presa de decisions ètiques. Hem associat aquesta malaltia a la gent d’edat avançada, o a la gent que té patologies prèvies, com si això ens situés als altres fora de l’abast del virus. Potser no ho hem enfocat bé, i aquí incloc també els mitjans de comunicació… És cert que des del principi s’ha incidit més en el fet que els col·lectius més vulnerables són les persones majors de 65 anys o amb malalties cròniques associades, i això continua essent així. Però ara també hem vist que afecta persones joves i sanes, encara que amb molta menys incidència. Diria que en aquests moments la gent, des dels més joves fins als més grans, saben que els riscos de la Covid-19 ens poden afectar a tots. Parlant de gent d’edat avançada, l’expansió del virus a les residències geriàtriques creu que també posa en qüestió un model en què hem delegat en aquestes institucions la cura de la gent gran? No per mala voluntat dels familiars, sinó perquè el nostre model de funcionament fa impossible tenir aquesta cura en l’àmbit familiar. Vivim en una societat que políticament menysté la cura dels altres: no ens permet cuidar ni els fills, ni els avis, ni els amics, ni els veïns. Només cal veure les dificultats que tenim socialment per conciliar la vida laboral amb la familiar. I lligat amb això també sabem que la gent gran viu molts més anys, però sovint amb processos d’alta dependència que fan difícil poder atendre com cal aquestes persones en l’entorn familiar. Moltes vegades veiem les residències com a llocs d’abandonament de les persones grans, i aquests dies constatem el contrari. S’extremen les mesures de confinament per protegir els més fràgils, o bé les famílies on els avis cuidaven dels nets ara s’adonen que a qui cal cuidar són precisament als avis. Alguns responsables polítics (no aquí, però sí a la Gran Bretanya i als Estats Units, per exemple) posaven en un plat de la balança els arguments relacionats amb la salut i el càlcul de pèrdua de vides i a l’altre, el manteniment d’una mínima activitat econòmica per evitar –diuen– el mal major d’una ruïna generalitzada. També aquest és un dilema ètic, o creu que, senzillament, amaga un càlcul econòmic? En ètica sempre diem que s’han d’evitar els dilemes i intentar resoldre problemes. El dilema sempre t’obliga a triar entre dos valors en conflicte. En canvi, el problema es nega a triar entre dos extrems i intenta buscar solucions intermèdies que lesionin el mínim els dos valors en conflicte. En aquest cas el dilema està a prioritzar la vida o una economia que dona qualitat de vida. Els polítics, amb les seves decisions, volen salvar les dues coses: la salut i l’economia, i alguns s’inclinen més per l’economia i a d’altres els preocupa més la salut. De quina forma creu que s’ha de donar suport als professionals de la salut que es troben ara a primera línia i que, òbviament, en patiran no només l’estrès, sinó potser els dubtes per no haver pogut atendre prou bé els pacients? Els professionals de la salut estan acostumats a treballar, no només ara, en situacions clíniques molt dures i en unes condicions laborals generalment complicades. I això tot i que els fa patir també els fa més forts. Quan els professionals després d’una jornada esgotadora tornen a casa preocupats perquè no han pogut atendre les persones com haurien volgut s’hauran de dir que, en circumstàncies tan adverses, han fet tot el que han pogut. I la ciutadania ho sap i ho reconeix. Per això cada dia a les 8 del vespre la gent surt al carrer per aplaudir el seu esforç titànic, imprescindible per poder sortir d’aquest malson. Està bé que els professionals es preocupin i pateixin per no haver pogut atendre de la millor manera possible a tothom, perquè això demostra la seva humanitat, però els qui haurien d’estar veritablement preocupats són els qui han abusat de les retallades. Parlem també de com n’hem de sortir, d’aquesta crisi, i de quins canvis pot portar a la nostra societat. Canvis en positiu o en negatiu, és clar. Té sentit que ens comencem a fer aquesta pregunta, i en tot cas, com li agradaria que això ens transformés? Es fa difícil de preveure quins canvis comportarà aquesta crisi tant a nivell individual com col·lectiu, perquè ens falta perspectiva. El que sí que es pot avançar és que el coronavirus no serà un episodi circumstancial sinó una experiència històrica. Per això ja hi ha moltes veus que anuncien que aquest món s’ha acabat i en comença un altre. Si el que ve serà millor o no ja no ho sé, però en aquest sentit no em faig massa il·lusions. Les persones, quan les coses tornen a anar bé, són molt oblidadisses. Tot i això ja estem vivint canvis molt importants especialment en les relacions entre persones, el poder i el control de l’Estat, la consciència de vulnerabilitat. A mi m’agradaria que de la mateixa manera que ara som conscients que el coronavirus ens fa responsables de la vida de l’altre, quan hi hagi altres virus després d’aquest com el de la pobresa, el patiment, la solitud… continuem sentint-nos igualment responsables dels altres. En moments com aquest, una creença religiosa pot sostenir les persones? Podem veure un retorn cap a aquests valors? Cal distingir entre la fe i les creences. La fe és la confiança en algú o alguna cosa, i diria que la fe, que pot anar més enllà de la religió, és imprescindible per viure una vida amb plenitud i sentit. Les creences, en canvi, són la forma d’expressar la fe, i aquí hi ha maneres molt diferents de viure la mateixa fe. Aquests dies el que sembla créixer és la fe, la confiança, en el poder salvífic de la ciència i la tecnologia mèdica. Tot i que aquesta no sempre salva. En un context exterior tan advers com el que estem vivint qui més bé resisteix és el qui està equipat amb una fe religiosa o té interioritzats els principals valors humans. Quan les coses a fora van tan mal dades el que compta, com diria Imma Monsó, és tenir un interior de luxe. I aquesta crisi pot ser una oportunitat per conèixer millor com som i transformar-nos també interiorment. Però d’altra banda, això ens pot fer més tolerants amb l’autoritarisme, ens pot conduir a acceptar les situacions de pèrdua de drets perquè això serveix per combatre la pandèmia?Aquesta és una qüestió d’enorme transcendència. L’estat d’alarma no deixa de ser una manifestació de força del poder, el qual davant una situació excepcional instaura un conjunt de normes provisionals que ningú pot discutir. És a dir la llei permet a l’Estat estar fora de la llei. La gent accepta en aquests moments que per protegir el dret a la salut es vulnerin altres drets fonamentals com la llibertat de moviments. El problema està que ens acostumem a la vulneració de drets per part de l’Estat quan no hi ha situacions excepcionals. I això és fàcil perquè la història mostra que la gent prefereix la seguretat abans que la llibertat. A la Xina van combatre l’epidèmia sobretot amb la vigilància digital. Allà l’Estat sap en tot moment on són les persones, amb qui estan, què fan, què pensen, què compren, tot aquest control que vulnera la vida privada de les persones ha servit també per contenir el coronavirus. És vàlida aquesta fórmula? Hi haurà un abans i un després en la forma d’entendre la salut comunitària, amb l’aparició del coronavirus i mentre aquest no tingui vacuna? Haurem entès que cada un de nosaltres és determinant per a la salut del conjunt? És cert que aquesta pandèmia, que es podria tornar a repetir novament amb un altre patogen, canvia totalment els esquemes d’intervenció de la salut comunitària, independentment del descobriment d’una vacuna pel SARS-CoV-2. El món és un món globalitzat en tots els sentits i això obligarà a buscar noves respostes a nous problemes de salut. Aquest esdeveniment històric també ajudarà la ciutadania a prendre consciència que la salut de la població és una responsabilitat compartida. Ens consta que vostè coneix bé un país africà, el Camerun, sobre el qual va escriure un llibre. Podria ser greu l’arribada de l’epidèmia en llocs on, en general, el sistema de salut és més feble? No sabria dir ara mateix quines conseqüències tindrà el coronavirus a l’Àfrica subsahariana ni al Camerun en concret. Caldrà veure quin comportament té la Covid-19 en uns territoris més càlids i amb mesures de prevenció més precàries. Si es propaga amb la mateixa virulència que a la Xina, Itàlia, Espanya o els Estats Units la situació serà devastadora. Però cal tenir present que en general els africans, avesats a la precarietat, acostumen a ser més forts que nosaltres, i més adaptables a les dificultats. A Uganda diuen que “les aigües calmades fan mariners poc destres”. Ara ens tocarà, especialment als del nord, aprendre a ser més bons mariners.

“El sistema sanitari sempre ha de decidir com gestiona recursos que són escassos”

El campament reial s’instal·la al Parc Màgic de Manlleu

Tot a punt per a la nit més màgica

Fuig d’un control, condueix temeràriament per la C-37 i l’atrapen a Sant Vicenç amb 43 quilos d’haixix

Aparatós accident d’un camió de potassa a la carretera de Vilanova de Sau

LA PREGUNTA

Aquest any 2025 serà millor que el 2024?

Troben un home mort al riu Gurri, a l'Anella Verda de Vic

La primera osonenca del 2025 és una nena de Torelló

Cauen a Torelló 400.000 euros d'un premi de l'ONCE

Alerta a Torelló per un intent d'estafa amb números per un fals viatge de final de curs

Èxit de convocatòria de les campanades a la plaça Major de Vic

Dos ferits en un accident a la C-154 a Vic

Josep Ramon Redorta, a la masia el Portell de Gurb

Rescaten un noi de 21 anys que ha caigut anant cap a Núria

Denunciat per conduir temeràriament pels carrers de Torelló

Enxampats saquejant cotxes a les discoteques a Gurb la nit de Cap d'Any