Tot i que la tardor astronòmica no començarà fins d’aquí a tres setmanes, la temporada turística d’estiu ja es dona per acabada.
Aquest dilluns és el sant tornem-hi per excel·lència i el moment que el sector comença a fer balanç d’una campanya que en línies generals ha estat bona, però que queda lluny de les xifres dels primers anys postpandèmia, quan les ganes d’estar en espais a l’aire lliure van portar a Osona, el Ripollès i el Lluçanès molt turisme intern i amb capacitat de consum després de mesos de restriccions en la mobilitat.
El responsable d’un dels equipaments turístics més complets del Ripollès, Toni Oriol, de La Solana del Ter a Ripoll, considera que aquest “no ha estat un mal agost”.
En el seu cas, han ampliat el nombre d’habitacions, i així i tot han treballat a un bon nivell, amb un 80% d’ocupació, fregant el ple durant la primera quinzena, i al voltant del 75% durant la resta. A La Solana tenen equipament hoteler, restaurador i també càmping.
Des de 1962 que van obrir-hi la piscina, un any més tard el càmping, i el 1965 el restaurant que va afavorir que de mica en mica s’hi edifiqués també l’hotel, en una zona privilegiada, just a l’entrada sud de Ripoll, a peu de l’actual carretera C-17.
Per Toni Oriol, durant el juliol s’ha treballat a nivells similars a 2024, sobretot perquè el temps no ha acabat d’acompanyar, més que res pel que fa a la piscina. Tot i això, “no ha estat un mal juliol”. El còmput general afavoreix un estiu notable, amb un agost gairebé de ple, que ajuda a conformar una bona temporada, ampliable a tot el Ripollès.
A Osona, on el turisme té un pes menor, la valoració és igualment positiva. “Sobretot va ser bo el juliol i tenim la sensació que els nostres socis van treballar molt més que altres anys aquest mes, mentre que a l’agost els que han obert han anat fent i n’hi ha d’altres que han aprofitat per fer vacances”, detalla la gerent de l’Associació d’Empresaris d’Hostaleria i Turisme d’Osona, el Moianès i el Lluçanès, Clàudia Dinarès.
Des de l’entitat afegeixen que en global “ha estat un estiu dins la normalitat a les nostres comarques, que no són eminentment turístiques” i celebren que, sobretot a la ciutat de Vic, “el turisme que hi ha és de molta qualitat, molt controlat i gens massiu, que el que busca és bona gastronomia i molta cultura”.
Ara, expliquen que els socis ja es preparen per als mesos que venen, “que seran molt potents, sobretot el setembre amb el Mercat de Música Viva, que vol dir hotels, hostals, càmpings i restaurants plens de reserves i la dinàmica seguirà fins per Cap d’Any, perquè el desembre hi haurà el Mercat Medieval i es repetirà el mateix patró de restaurants i hotels molt plens”.
En general, els establiments coincideixen a destacar que els dies de més ocupació van ser els de Sant Joan i la setmana del 15 d’agost. “Per nosaltres aquest ha estat un estiu molt de caps de setmana llargs més que de setmanes senceres. Tenim un perfil de client fidel que repeteix i més d’un 10% del total són estrangers, bàsicament de França, Bèlgica i els Països Baixos”, comenta la recepcionista del càmping el Pont de Vilanova de Sau, Cecília Gerlero.
Amb el record de dues temporades excepcionals, el 2021 i 2022, el sector creu que ara el turisme s’ha tornat a estabilitzar.
“Hem al·lucinat, no entenem com és que no hi ha més gent. És preciós”
La família Molano-Suage de Sabadell va plantar per primera vegada a la primavera la caravana al càmping El Pont de Vilanova de Sau i després d’uns mesos descobrint la comarca han decidit que aquest serà el seu nou lloc d’estiueig i caps de setmana.
Venien d’haver estat 19 anys en un càmping entre la Garrotxa i el Pla de l’Estany i un canvi en les condicions de l’establiment els va impedir poder continuar estant-s’hi tot l’any, cosa que els va portar a haver de buscar una alternativa.
“Hem estat voltant per aquí i hem anat a Rupit, Tavertet, el Far, Vilanova de Sau… i hem al·lucinat. No entenc com és que no hi ha més gent, perquè és preciós”, assegura Esther Suage.
Aquesta parella s’havia plantejat deixar de ser campista perquè ja tenen els fills grans, però han acabat trobant prou al·licients per continuar amb el mateix estil de vida. “No és el Pirineu ni la platja, que estan massificats, i és Barcelona i ho tenim a una hora de casa”, destaca David Molano.
En els mesos que fa que venen asseguren que ja s’han fet el càmping seu. “La recepcionista és molt propera i t’assessora molt bé de les coses que podem fer per l’entorn i el bar té molt ambient. Són molt propers i et fan sentir molt a gust. Tens de tot, però s’hi està molt tranquil”, celebra Molano.
Suage explica que el van trobar per internet i que, de fet, els requisits eren “estar frescos a les nits, tenir piscina i que no fos un càmping gran”. Confessen que el que més els agrada és sortir a fer passejades i tenir la riera Major a tocar de la parcel·la. “Estem vivint una segona joventut sense els nens i hem decidit que serà l’últim càmping on anirem fins que puguem”, diu, convençut, Molano.
Divendres a la tarda, la parella gaudia de les seves últimes hores de vacances. Previsors, l’endemà dissabte tornaven cap a casa per no trobar el trànsit de l’operació tornada d’aquest diumenge. Marxen, però, deixant la caravana a Osona i sabent que d’aquí a uns dies podran tornar.
“Aquest any el Ripollès ha estat un refugi climàtic, però això ja ho sabíem”
Fa 25 anys que la parella que formen Marisa Colomer i Peter Van Dyck passen els estius a Sant Joan. Ella va néixer i viure a Ripoll fins que ara fa tres dècades va anar-se’n a viure a Bèlgica, el país d’en Peter, on van formar la família.
Periòdicament, han tornat a la comarca, perquè hi tenia els pares i encara ara els germans. En lloc de fer-ho a la capital de comarca, han preferit les terres santjoanines, d’on era la mare de la Marisa.
Quan en Nil, el seu fill, era petit, van descobrir la casa de turisme rural d’El Reixac, on des d’aleshores han fet estada.
Els Colomer-Van Dyck han fet una passa més aquest 2025: adquirir un pis al municipi per venir-hi encara més sovint. Fins ara ho feien estius, alguna Setmana Santa o altres èpoques de l’any. En la decisió de la compra hi ha influït que el fill i filla han creat vincles amb el poble, que els agrada més del que els seus progenitors haurien imaginat inicialment.
En la tria de Sant Joan i no de Ripoll com a lloc on tenir aquesta segona residència hi han pesat factors com ara que és més petit i tot és molt més a prop o que la mare de la Marisa fos originària de les Casasses, on havia pujat moltes vegades quan era nena.
El preu del pis els ha sortit molt més econòmic que no pas si n’haguessin volgut un de semblant a Bèlgica, pràcticament la meitat, però també reconeixen que “els sous són bastant millors al nostre país, tot i les retencions en impostos”, diu la Marisa. En Peter afegeix que “és difícil comparar, perquè tant allà com aquí hi ha gent a qui li és complicat poder comprar un pis”.
Ara que se’ls acaba un estiu que han aprofitat per condicionar la nova propietat, estan contents del refugi climàtic que és la comarca, “tot i que això ja ho sabíem”. Més complicat resulta arribar a Sant Joan amb transport públic.
La Marisa va fer-ho uns dies més tard mentre el Peter enllestia tasques a l’habitatge. Per anar de Barcelona a Sant Joan hi va tardar quatre hores i mitja. A partir d’aquest estiu, els vincles santjoanins de la família són més estrets malgrat les inclemències –encara– de les comunicacions.
