Els seus ulls han vist moltes de tot, però hi ha fets que mai oblidaran per més que passi el temps. Tot i que ja han passat 75 anys, Teresa Saló Baliu (Granollers, 1922) mai oblidarà el que va veure els dos últims anys de la Guerra Civil. Han passat tres quarts de segle des d’aquell 26 de gener de 1939 en què Granollers, com altres ciutats catalanes, va ser devastada per les bombes dels avions feixistes italians, els “savoies”. Però, malgrat tot aquest temps, els records d’aquells fatídics dies encara continua molt fresc a les memòries dels supervivents.
La nostra protagonista és una de les poques persones vives que va veure aquells bombardeigs que es van començar a produir “un dia primaveral” del mes de maig de 1938. Recorda perfectament quan va veure a través del seu balcó, com aquells cinc avions van arribar a la ciutat, les víctimes i els ferits, els vidres trencats, els edificis en runes. I és que, com ella diu, “mentre em quedi existència això ho recordaré tota la vida. Aquest bombardeig no marxarà mai més. Va ser terrible”.
Després de la tragèdia de les primeres bombes, va marxar de la ciutat com moltes altres famílies per refugiar-se amb la seva família a Vilanova del Vallès, tot just cinc setmanes després dels primers atacs aeris. Però tot i això, encara recorda la construcció dels 17 refugis de la ciutat vallesana.
El caos i la violència es van apoderar de Granollers, i en molts casos va ser la sort i l’atzar el que va fer que els supervivents es salvessin i poguessin entrar als refugis o no, com va ser el cas de Teresa Saló. En una d’aquelles situacions de desordre marcades per el so de les sirenes i els avions, la nostre supervivent va córrer cap un dels diversos refugis oberts i va aconseguir salvar la vida gràcies a un jove soldat: “Jo vaig fer un salt i em vaig arrapar a un xicotet jove, un soldadet. Em va dir en castellà: no m’agafi tan fort del coll, perquè si caiem els dos ens mataran als dos. Al final vaig baixar allà sense sabates i amb un sol mitjó”.
L’entrada dels franquistes a finals del mes de gener de 1939 va acabar amb el malson de la Guerra Civil a terres catalanes: “No sabíem què passaria, però estàvem contents perquè la guerra s’havia acabat”.
Tot i que ha plogut molt de temps des que aquelles bombes van caure del cel, els mals records i les ferides encara continuen molt fresques a les memòries dels supervivents, que van a dormir cada nit esperant que les següents generacions no visquin el mateix infern.
{{ comment.text }}