-Ha acabat, l’afer de les preferents?
-No, perquè una part dels afectats que van anar per la via judicial estan pendents de sentències. N’hi haurà el 2017 i el 2018. I alguns bancs les recorren totes, cosa inexplicable perquè les acabaran perdent i mentrestant fan patir la gent.
-Els estafats de les preferents són uns dels grans perdedors de la crisi?
-Sí. La crisi té uns grans perdedors, que són els aturats o la gent a qui se’ls han devaluat les condicions de treball. I dins de tots, n’hi ha dos per a qui ha estat terrible: els desnonats i aquells a qui els han pres els estalvis.
-Eren gent amb recursos?
-Sembla que sigui una cosa tècnica d’inversionistes. Però no: eren gent treballadora, gent gran que havia estalviat amb molts sacrificis, emigrants que havien tornat amb estalvis… Tots amb baixos coneixements d’economia i de tot. Molt indefensos.
-Els típics que abans posaven els diners en un dipòsit a termini…
-Sí. I un dia el banc els ofereix això com una cosa molt bona, segura, una inversió de la qual podran disposar quan vulguin… I més si era una caixa, que s’associava a una institució de tipus social.
-Sorprèn quan vostè diu que les preferents ja es van començar a vendre l’any 1998…
-Sí, va ser quan es van començar a comercialitzar entre els estalviadors. Era una forma de capitalitzar bancs i caixes de manera més econòmica. En principi, les preferents no són un producte ni bo ni dolent: és senzillament un producte d’inversió que té unes característiques una mica més d’interès –no molt– que un estalvi a termini i un risc de perdre no solament aquest interès promès sinó el capital. I això és el que no es va explicar. Per als bancs i les caixes, va anar bé: van trobar unes condicions per part de les autoritats que en un altre lloc no els haurien permès. Van obtenir una autorització de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) però no hi havia cap llei a l’Estat espanyol que digués que les participacions preferents són això i serveixen per això.
-És per això que els primers anys es feien en paradisos fiscals?
-Els primers anys, en efecte, es feien en llocs com les illes Caimán. Un paradís fiscal que va captar 18.000 milions d’euros. I això vol dir que els bancs i caixes es van estalviar de pagar-ne més de 3.000 en impostos. Això va ser descobert pel que llavors era fiscal anticorrupció, Carlos Giménez Villarejo, analitzant els comptes de tres caixes andaluses, entre elles Cajasur. Després va veure que ho feia tothom, també els grans com el Santander o La Caixa.
-Tothom es capitalitzava en els paradisos fiscals.
-De fet, vostè explica al llibre que les preferents a l’Estat espanyol no estaven ni tan sols legalitzades…
Es va legalitzar llavors, amb una amnistia a totes les pràctiques que s’havien fet fins aquell moment.
-El client no sabia a què s’exposava, realment?
-Per col·locar aquests productes s’haurien hagut de fer dos testos: el de conveniència i el d’idoneïtat. El primer, per preguntar al comprador si sap que pot perdre el capital, si sap que és una inversió perpètua… és a dir, que ho podrà vendre al mercat secundari si hi ha algú que ho compra. El segon era per aconsellar a algú que no té un gran capital o una situació familiar que no posi els seus estalvis en aquest producte. En molts casos no es van fer, el mateix banc els omplia. I com que estàvem en una relació de confiança, la gent no preguntava.
-L’empleat de banca, aquella persona de confiança, s’havia convertit en un venedor que estava obligat a obtenir uns resultats…
-En general, els considero víctimes de tot això. I dobles víctimes: perquè molts d’ells van comprar preferents o en van col·locar a les seves famílies, i perquè van ser sotmesos, com diu vostè, a una gran pressió. Publico correus i circulars on se’ls deia que, fins i tot quan el client anava a demanar un crèdit o una hipoteca, se li havien de col·locar preferents. Quan ja ha esclatat la crisi de Lehman Brothers i ha començat la crisi, els anys 2008 i 2009, comencen a vendre’n encara més perquè ha pujat la morositat de la banca, i necessiten més capital. Molts empleats de banca han tingut depressions per aquest motiu.
-I per què els reguladors bancaris no van dir res? Qui havia de vigilar tot això?
-Jo diferencio entre la CNMV i el Banc d’Espanya, que hi té molta més responsabilitat. Fins i tot va modificar la legislació perquè es poguessin emetre les obligacions subordinades, uns productes semblants. I els van dir què havien de fer, als bancs. La CNMV els va advertit que havien de fer els testos als clients, i va arribar un moment en què els van dir que ja no podien vendre més per 100 un producte que valia 50. A més, en la relació entre la CNMV i els bancs veus una desproporció de poders: no tenien força perquè la seva capacitat sancionadora era molt petita. Estem en una situació en què els bancs estan per sobre de les institucions i els ciutadans: és un problema democràtic que té aquest país. Qualsevol governant, per molt bones intencions que tingui, no sap com ho ha d’afrontar. El primer pas seria reconduir el poder dels bancs, i potenciar el dels reguladors. Miri, als Estats Units van posar una multa de 16.000 milions de dòlars al Bank of America.
-El govern d’Espanya hauria pogut compensar els afectats per les preferents si hagués volgut?
-El govern del PP va acceptar unes condicions del rescat injustificables. Alemanya el proposa perquè defensava els interessos dels bancs europeus que havien invertit aquí. I quan es fa, diu que una part del rescat l’han de pagat els inversors. Entre ells els preferentistes. Però la disjuntiva és falsa: aquests inversors eren només els pobres que no es podien defensar. Els grans inversors ja havien marxat del mercat de les preferents.
{{ comment.text }}