Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

“Els països del nord global han provocat el canvi climàtic i els del sud en pateixen les conseqüències”

Gisela Torrents, ambientòloga experta en emergència climàtica i tècnica en justícia climàtica

L’última cimera del clima a Glasgow va acabar amb un acord que no obliga a limitar l’escalfament global a un grau i mig i ho inclou com a objectiu a assolir abans d’acabar el segle. La COP26 la va viure en primera línia Gisela Torrents, ambientòloga, experta en emergència climàtica i que actualment treballa de tècnica en justícia climàtica a l’Observatori DESC. En aquesta entrevista parla sobre els acords de Glasgow, sobre l’emergència climàtica al món i a Catalunya i sobre la relació que hi ha entre el canvi climàtic i les classes socials, la violència de gènere o els conflictes.

Es parla molt d’emergència climàtica, també en un context que ens queda proper, i darrerament està d’actualitat, que és aquesta possible candidatura d’uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu l’any 2030. Quins efectes pot tenir el canvi climàtic al Pirineu, en aquests anys que falten per arribar al 2030?

El Pirineu és una zona que sentirà molt la repercussió del canvi climàtic. Ja l’està sentint ara, però en els pròxims anys els informes ens estan dient que cada cop s’estendrà més, que cada cop farà més calor, que hi haurà menys neu. En realitat això ens hauria de preocupar, a part del tema dels jocs d’hivern però, a més, que des de les elits polítiques, des del govern s’estigui intentant impulsar un model que està basat en el turisme, que vinguin persones de fora, i no en l’economia local, doncs això evidentment repercuteix. Primer, perquè ja tenim una zona debilitada, tant econòmicament com en temes climàtics, i després, perquè probablement no és un model que la gent d’allà vol per a casa seva.

Vostè ha participat en les darreres cimeres de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, ho ha fet com a activista, ho podem dir així, com a experta… en quina mesura hi ha participat?

He participat en les cimeres de la convenció marc de les Nacions Unides sobre canvi climàtic des del 2016; a la COP22, que va ser la de Marràqueix, i des de llavors fins ara, en totes. En una part hi he anat com a membre d’un grup de recerca de la UPC i després hi he seguit anant com a activista, també com a activista de la Minga Indígena, que és un grup que porta 170 delegats indígenes a les Nacions Unides per intentar fer sentir la veu de les persones que normalment no en tenen tanta en aquests espais institucionals com la COP. Nosaltres hi anem com a observadors internacionals, que és un bloc de la gent que pot anar a les COP. Els observadors internacionals són acadèmies i empreses, també, malauradament.

Malauradament?

Perquè si hi poden entrar les empreses… cadascú hi va per un interès propi o comú, però cadascú hi va a fer una cosa diferent a les Conferències sobre el Canvi Climàtic de les Nacions Unides. Llavors, hi ha una part de les COP que són les negociacions, moltes línies de negociació que passen a la vegada. Realment, si és el primer cop que hi entres és molt exasperant perquè passen moltes coses, i després hi ha també com un espai més de fira. Els països tenen el seu espai i poden fer conferències, o poden parlar amb ONG, etc. Hi poden anar les ONG que tenen un interès comú, fan lobby per la justícia climàtica, i després poden anar-hi empreses consultores, o del carbó (com va passar a la COP de Katowice, a Polònia) o qualsevol altra empresa que estigui relacionada amb les COP.

La cimera de Glasgow, l’última a la tardor de l’any passat, va acabar amb un acord que es va definir com a imperfecte. Comparteix la paraula imperfecte?

La veritat és que és difícil fer d’ambientòloga, d’ecologista, d’activista en aquests espais institucionals que tenen les seves parts bones i les seves parts dolentes i no acabar veient les dues parts. Sento que hi ha una part de l’ecologisme que fa el que ha de fer el lobby de les ONG ecologistes, que és tirar sempre a acords més ambiciosos, a acords més potents, amb objectius més poderosos, però la veritat és que la COP26 tal com va passar a Glasgow no va ser un fracàs com a tal. Hi ha hagut fracassos a les Nacions Unides des del 1992 que es va fundar la convenció marc fins ara, i la COP26 no va ser exactament un fracàs perquè va acabar tancant un text comú. Hauria estat un fracàs si no s’hagués aprovat aquest text comú, però com que es va aprovar, com a mínim això està tancat. L’acord de París i el seu llibre de normes, que és el que portem negociant des de la COP21 a París del 2015, està tancat i els objectius propis que es van tancar són força positius: és un 45% de reducció d’emissions per al 2030, un zero net d’emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2050; es parla de deixar els subsidis als combustibles fòssils, que, evidentment, és molt lògic però fins ara no ho hem negociat i no s’ha aprovat. A més, es posa la ciència per davant de tot, que és un tema que no s’ha aprovat fins ara, i sembla absurd, perquè estem parlant de canvi climàtic, de les Nacions Unides. És absurd pensar que fins ara la ciència no ha estat realment reconeguda en els papers que s’acaben firmant pels països, però ha estat així.

Són assolibles, aquests acords?

Són assolibles si es para l’economia ara mateix. Clar, vull dir, al final són uns acords que són força ambiciosos i no anem de camí a aconseguir-los.

Què hauria de passar?

Hauria de passar, primer, a les Nacions Unides s’acorda, per exemple, una reducció d’un 45% de les emissions per al 2030; llavors, el que no es fa a les Nacions Unides és dir, bé, per fer aquest 45% de reducció d’emissions aquest país baixarà tant, aquest altre tant, depenent. Cada país fa una contribució i diu, doncs el meu país baixarà un 10% i el meu 15%, el meu, 30%. I se suma tot i es veu si la reducció total arriba o no arriba a l’objectiu global de les Nacions Unides. Clar, hem firmat un 45% de reducció i zero net per al 2050, però si mires el conjunt de reduccions de tots els països que estan dient que faran, no arribem a això, de fet, seguim pujant les emissions. Evidentment el text és bo. El text està bé si se segueix al peu de la lletra, si acabéssim essent zero net per al 2050, el problema és que després, quan baixes les polítiques als països, els objectius no són tan ambiciosos com a escala internacional.

La propera cimera és la d’aquest 2022 a Egipte. Se’n pot esperar un altre pas endavant sobre el paper?

Es pot esperar un pas endavant sobre el paper especialment perquè aquestes contribucions que deia que fan els països, que es fan cada cinc anys, cada país escriu el seu text on diu que farà aquesta reducció d’emissions, a part d’altres coses. Això ho fan cada cinc anys, però com que aquesta suma de reduccions no està arribant a tenir l’objectiu de l’1,5 graus, que és el de l’acord de París, el que s’ha demanat des de la Secretaria General de les Nacions Unides és que es tornin a escriure aquestes contribucions el 2022 de forma extraordinària, i que tothom augmenti una mica més la seva reducció per veure si el 2022 a la COP27 aconseguim que la suma sigui suficient com per seguir l’objectiu de l’acord.

Quina relació hi ha entre emergència climàtica i classes socials?

Molta relació, perquè al final la crisi climàtica és una crisi que afecta a qualsevol jerarquia de poders. Sigui de classe social, sigui jerarquia de poders de gènere, de raça, etc. Simplement una situació que accentua qualsevol desequilibri que hi hagi entre persones i entre països. Aquí és on entra la justícia climàtica. I la pots entendre de diverses formes; una seria dir, per exemple, que el canvi climàtic ha estat provocat pels països del nord global: els Estats Units, Europa, Rússia… per països del nord. Llavors, hi ha països del sud global que no han estat emetent pràcticament res, les seves emissions són pràcticament nul·les dins de tot el problema del canvi climàtic, però que n’estan patint molt les conseqüències. Llavors aquesta percepció de ‘jo no estic provocant la crisi climàtica, però en rebo totes les conseqüències i, a més, no m’he pogut desenvolupar per frenar aquestes conseqüències i per adaptar-me’ és un tipus d’injustícia climàtica. Un altre tipus seria, dins de cadascun dels països, ja no veient-ho des d’un àmbit internacional, sinó dins de cadascun dels països, adonar-te que hi ha persones que són més riques, que emeten molt més que les persones pobres, moltíssim més. És a dir, estem parlant que el 2019, el 10% més ric de tot el món va emetre el 48% de les emissions. Són números molt forts i que crec que no estem gaire capacitats per assumir, a vegades, perquè és difícil abaixar la crisi climàtica als països i veure realment qui i què està emetent el que toca. I al final els Estats Units segueixen emetent moltíssim per càpita; estem parlant de 10-15 tones de CO2 per persona i països que estan emetent dues tones per càpita.

L’Índia i la Xina a la COP de Glasgow van tenir un paper important en l’acord final, que són dels que emeten més, però en aquesta relació d’emissió per càpita no estan al capdavant?

Clar, és un discurs que és fals, en realitat. Està intentant desviar l’atenció que la Xina i l’Índia estan emetent molt. És veritat, estan emetent molt; la Xina és el primer emissor ara mateix, però és que la població de la Xina és molt alta. Llavors, si no miressis realment les emissions dins d’una frontera, sinó que miressis les emissions d’un grup de persones, pots veure que la Xina està emetent crec que són 8 tones per persona i els Estats Units en segueix emetent 10-15 per persona. Al final, sí que la Xina està emetent, però ni per càpita, ni de forma històrica, ni té la responsabilitat històrica del canvi climàtic, ni està emetent realment tant, ara mateix.

El gènere també és un factor de risc en l’emergència climàtica?

Sí, el gènere també, igual que les classes socials. L’opressió de gènere fa que ser dona sigui ja un factor de risc davant les conseqüències de la crisi climàtica, i això no passa només al sud global, que potser seria més fàcil d’intuir-ho perquè hi ha espais del sud global on les dones segueixen molt arrelades al territori i, evidentment, si estàs més arrelat al territori pateixes més les conseqüències o els canvis que hi pugui tenir el clima. També està demostrat que davant d’inundacions, tsunamis i desastres naturals en general les dones moren més, pateixen més, i a més pateixen més violència de gènere després d’aquesta situació o durant la situació del desastre. Sigui per qüestions socials, com per exemple que les dones no aprenen mai a pujar a un arbre o han de portar faldilla, coses tan simples com aquestes, fins anar a raons molt més econòmiques. I això també passa al nord global. També ens afecten més a les dones les conseqüències del canvi climàtic perquè la pobresa continua estant feminitzada. O sigui, la majoria de persones que són pobres són dones i, per tant, si aquí les dones pateixen pobresa, probablement també pateixen pobresa energètica i notaran més les conseqüències d’una onada de calor, de fred, les malalties…

Hem de pensar que el canvi climàtic tindrà també conseqüències en els conflictes? És a dir, hi haurà més conflictes? Per migracions, per accés a l’aigua, per accés a l’alimentació?

Sí, evidentment. Al final, al que ens estem enfrontant aquí és a un futur bastant complicat, on la situació serà molt més límit. A l’Estat espanyol s’espera que hi hagi, probablement, inseguretat hídrica, inseguretat alimentària, i això només passa a dins del país, però si estàs mirant en un sentit molt més global, els països que són més pobres i que pateixen més aquestes conseqüències probablement necessiten moure’s i augmentarà molt més la quantitat de refugiats climàtics, de migracions, i ja sabem com de blindada està Europa davant de les migracions, ja sabem com tractem les persones que intenten passar les fronteres, no? Evidentment, és molt fàcil imaginar que augmentaran els conflictes.

Hi ha algun motiu per a l’optimisme? Hi ha temps per frenar-ho?

Hi ha temps per frenar-ho, sí. La comunitat científica diu que sí, però evidentment hem de prendre mesures molt, molt ràpides i força dràstiques. O sigui, com hem fet amb la covid, doncs igual de dràstiques ho haurien de ser amb el canvi climàtic. Però sembla que com que no ho veiem a casa nostra, com que no s’està morint la veïna del tercer, ens costa molt prendre aquestes mesures. És igual si lluites pensant que un futur millor és possible com si lluites havent perdut l’optimisme i ho fas perquè no estàs d’acord amb com s’estan fent les coses ara. S’ha de continuar lluitant.

Per tirar endavant la transició energètica a Catalunya cal “voluntat política i molta pressió social al darrere, moltíssima”

A banda dels compromisos que puguin prendre els estats en les cimeres, individualment què podem fer per frenar el canvi climàtic?

Sempre hi ha aquesta discussió, si el que facis individualment és suficientment important com per canviar el rumb mundial, la meva opinió és que no. El pes que té una acció individual no és el pes que té un estat com a país. Però és veritat que el sistema global està format per persones individuals; una cosa es retroalimenta amb l’altra, per tant, qualsevol cosa que facis a favor de la lluita contra el canvi climàtic és positiva. I ja n’hem parlat moltes vegades: portar-te les bosses quan vas al supermercat; deixar de menjar carn, per mi és un dels temes essencials en la lluita contra la crisi climàtica; utilitzar el transport públic… tot el que ja sabem des de fa com deu anys que anem repetint.

A Catalunya el govern ha presentat el full de ruta per a la transició energètica. Fites que es volen assolir: un 50% d’energies renovables el 2030, apagada de les nuclears el 2040 i la neutralitat de les emissions de carboni el 2050. Què es necessita per aconseguir-ho?

Voluntat política. I molta pressió social al darrere, moltíssima. El fet és que Espanya també ha de ser carboni neutral per al 2050, i per al 2050 falta molt poc. Per tant, s’ha d’avançar molt ràpid en la transició energètica i també s’haurien de democratitzar les decisions que es prenen a través d’aquesta transició. O sigui, s’ha de tenir en compte la població en els moments de decidir on va un parc eòlic o un parc solar.

El govern ho ha situat com a objectiu, aquest consens territorial.

Clar, evidentment, és que sense consens… si la gent no sap exactament què és el que està passant, és impossible que una política d’aquestes magnituds funcioni, no? Si et fan pagar, per exemple, un impost de carboni i la gent del carrer no en sap molt de canvi climàtic, o simplement està molt ocupada treballant i arribant a final de mes, que és el que passa, llavors és molt difícil que les polítiques funcionin, però s’ha d’aconseguir baixar al carrer, baixar el discurs; tot el que està passant a les Nacions Unides baixar-ho a un vocabulari que s’entengui, perquè realment és entenedor, però fa falta aquesta voluntat.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova el viatge del rei emèrit a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 169 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.