Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Els paisatges, i amb ells la biodiversitat, estan canviant pels efectes del canvi climàtic. L’objectiu de desenvolupament sostenible número 15 aborda la vida terrestre i indica les accions a seguir per a la seva conservació. D’una anàlisi de la situació global se’n desprèn que els casquets polars i els ecosistemes d’alta muntanya estaran entre els més afectats. No es poden oblidar tampoc els litorals, perquè amb el desglaç i la pujada del nivell del mar patiran inundacions.

Carme Casas Arcarons és doctora en Botànica i investigadora de les línies de gestió del sòl i d’ecologia aplicada i canvi global al Centre Tecnològic BETA de la UVic-UCC. Jordi Camprodon Subirachs, doctor en Biologia, està especialitzat en zoologia de vertebrats, ecologia animal i biologia de la conservació. També desenvolupa la seva activitat al Centre BETA i, a més, al Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC). Coneixedors en profunditat dels ecosistemes terrestres, repassen en aquest reportatge la situació i els reptes d’uns sistemes naturals que, malgrat l’activitat humana, continuaran el seu curs deixant, segurament, moltes espècies pel camí.

A causa de la pujada de les temperatures, els espais desèrtics i semidesèrtics intensificaran la desertització. “Segons les tendències, a Catalunya acabarem tenint el mateix clima que a Sevilla”, diu Camprodon. Els ecosistemes aniran migrant cap a latituds més nòrdiques. “Són previsions que fan els modelitzadors i que solen comptar a 50, 70, 100 anys”, matisa. Així, per tenir aquest canvi tan dràstic del clima “han de passar més de 50 anys, segur”. Els models es poden aplicar tant a ecosistemes com a espècies en concret. Per exemple, hi ha models climàtics fets per Catalunya i el pi roig, “que és una espècie molt estesa”, segurament, i, segons aquests models, desapareixerà de tots els llocs que no siguin el Pirineu. De fet, al Montseny s’han fet estudis en què s’ha vist que en els últims 25 o 30 anys ja hi ha hagut un cert desplaçament i que l’alzinar cada cop arriba una mica més amunt. El faig també es desplaça cap a la part més alta. El desplaçament es produeix per un tema de competència, explica Casas: “Si no fa tant fred, l’alzina pot competir més amb el faig i per tant es pot anar expandint bé.” Per contra, el faig necessita més humitat ambiental i si el clima és més càlid i sec li costa més de sobreviure i l’alzina el va desplaçant.

El moviment d’espècies a causa de la pujada de les temperatures es veurà també al massís d’Els Ports, on “pujarà la carrasca, la pinassa i el pi roig pràcticament pot ser que desaparegui”. El mateix passarà al Pirineu. Els sistemes més mediterranis del sud cada cop seran més àrids, cada vegada tendiran més a assemblar-se a la vegetació que hi ha al País Valencià, apunta Camprodon. Segons els models, a Osona pot passar que el paisatge sigui més semblant al del Vallès i que entri més el pi blanc i es vagi retirant el pi roig. En alguns experiments ja es constata la desaparició d’espècies: “Alguna espècie de papallona diürna ha desaparegut del Montseny, com les que són de distribució més alpina, i en canvi n’apareixen d’altres que són de distribució més iberomagribina.” Pel que fa a la flora, a Osona es va veient que hi ha algunes espècies de plantes molt mediterrànies que no arribaven a la Plana de Vic i ara s’hi comencen a veure, com alguna espècie d’orquídia ben mediterrània i que anys enrere no hi era.

Abandonament de pastures i intensificació dels sistemes agrícoles

Al Centre BETA Casas i el seu equip treballen sobretot en sistemes de pastures. Participen en projectes que estudien sistemes pastorals dels comunals del Pallars. Hi observen canvis de gestió, en l’estructura i en el tipus de pastures, “estem analitzant com els efectes d’aquests canvis en la gestió dels comunals afecta la biodiversitat florística i de pol·linitzadors”.

En les pastures comunals, en destaca dos aspectes: la càrrega ramadera i el tipus de ramat. “Cada vegada hi ha menys ovelles” i s’ha incrementat la pastura de vaca. La biodiversitat se’n ressent pels “canvis en la nitrificació del sòl i, per tant, hi ha un canvi de composició d’espècies de flora”, però també repercuteix en les comunitats de pol·linitzadors i d’invertebrats.

Un altre aspecte a tenir en compte és l’abandonament de zones. D’anys ençà i arran de la tradició d’aquestes zones, s’anaven mantenint aquests espais oberts i sistemes de pastures de muntanya. A la que s’abaixa la càrrega ramadera hi ha el procés de la successió natural: comencen a entrar els matolls, arbres, i de mica en mica arribaríem altra vegada al bosc. “I anem perdent aquests espais oberts que des del punt de vista de biodiversitat són molt rics.” Els canvis en la gestió d’aquests sistemes també van lligats als canvis socials: no hi ha pastors, costa trobar gent que s’hi vulgui dedicar…

Els sistemes agrícoles són un altre objecte d’estudi del BETA. Es treballa per buscar cultius més resilients, que necessitin menys aigua i adaptats a la sequera. Per exemple, el blat de moro s’ha substituït pel sorgo. En relació amb els cultius, Camprodon indica que “hi ha espècies associades que s’estan perdent”, com invertebrats o ocells, i subratlla que a la Plana de Vic “s’està desertitzant biodiversitat per la intensificació agrària, i això és una tendència a tot Europa”. S’està veient que “els sistemes agrícoles estan baixant per intensificació i de pastures estan baixant per abandonament”, diu. Aquesta intensificació agrícola es tradueix en accions com la utilització de diferents tipus de plaguicides o pesticides o l’eliminació de la vegetació dels marges. Als marges, diu Camprodon, és on dona més riquesa en els àmbits florístic i faunístic: “No cremeu els marges. Per mecanització és més pràctic tenir un camp immens, però això treu biodiversitat, perquè en aquests marges que separaven camps s’hi anava fent vegetació herbàcia, arbustiva, bardisses d’aranyoner i d’arç… tot això aporta una gran riquesa de plantes i d’insectes pol·linitzadors.”

En canvi, proposa diversificar els cultius, fer una agricultura ecològica i de proximitat que vagi combinant diferents tipus de cultius, que sigui respectuosa amb les males herbes i no faci servir productes químics. Amb això “s’afavoreix la biodiversitat i també la salut”.

La recuperació dels boscos de ribera

Des de la UVic-UCC i el CTFC Camprodon es porta a terme un projecte Life sobre conservació de boscos de ribera “on associem la part aquàtica amb la terrestre”. Les vernedes i els boscos de ribera són, segons els indicadors, “dels sistemes naturals més degradats que hi ha a Europa i, concretament, a Catalunya ocupen una mínima superfície de la que haurien d’ocupar”. En fan la conservació dels que queden i restauració dels que han desaparegut. A més, estudien com respon la biodiversitat a aquests canvis.

Aquesta degradació i desaparició té múltiples causes: “D’entrada, és la degradació secular que hi ha hagut per part de l’activitat humana. Ha desaparegut el bosc de ribera perquè o s’hi han estès terres agrícoles o s’ha substituït per pollancreda o s’ha urbanitzat.” El problema, diu Camprodon, “és que ens hem apropiat de les antigues lleres dels rius”. Quan hi ha una crescuda s’evidencia: el riu recupera el seu espai i es produeixen les inundacions. Des del CCTF també treballen amb fauna amenaçada: ratpenats, gall fer i carnívors. “Fem servir la fauna com a indicadora de quin és l’estat de conservació dels ecosistemes en relació amb la gestió forestal.”

El tràfic d’espècies

A Catalunya hi ha problemes amb el tràfic d’espècies. De fet és un fenomen mundial. “Juntament amb el tràfic de drogues i el tràfic d’armes és un dels negocis fraudulents més lucratius que hi ha al món”, diu Camprodon. Arriben espècies sobretot exòtiques o que puguin tenir un interès per a col·leccionistes (marfil d’elefant, banyes de rinoceront) i a vegades Catalunya és un lloc de pas per altres punts. El tràfic d’espècies de fauna i flora està regulat pel conveni internacional CITES “i s’ha de complir; ningú pot tenir un guacamai a casa sense papers”, explica. Totes les espècies que estiguin dins d’aquest conveni han d’estar amb un paper que certifiqui que provenen de comerç legal o d’una cria en captivitat. En flora, diu Casas, potser no és tan accentuat com en fauna.

Foto del grup de pràctiques de Zoologia de la UVIC-UCC

“Ens hem de treure del cap la idea de foc zero”

La gestió o no dels boscos és un tema recurrent, i més a l’estiu, amb un risc d’incendi totalment desbocat. Per Jordi Camprodon “és un tema complex”. La situació és molt diferent de la que hi havia fa 100 o 150 anys: “Si et mires una foto antiga, veus el Montseny i estava pelat; es treia molta llenya perquè no teníem carbó mineral i fèiem servir el carbó vegetal. Llavors allà pocs incendis hi havia.” A partir dels anys 50 s’abandona la gestió intensiva i comença a incrementar-se la biomassa i la superfície forestal. “Tenim boscos molt joves amb molta biomassa, amb una població més gran, un ús lúdic de la muntanya, una mecanització de tot, electrificació, vehicles a motor… és a dir, molts possibles focus de foc, molt combustible per cremar i poca gestió, perquè s’ha anat abandonant.”

Camprodon assegura que, d’entrada, “ens hem de treure del cap la idea de foc zero. El foc forma part de la mateixa dinàmica dels boscos i dels mediterranis en particular, però també dels boscos boreals”. Al bosc, per exemple, hi ha molts incendis per llamps. El nou paradigma que s’està donant, “fins i tot des del cos de Bombers”, apunta, que hi ha alguns focs per causes naturals i en zones despoblades que es podrien deixar cremar, “això a Amèrica del Nord fa temps que ho van aplicant, fins i tot en els parcs nacionals”.

Aquí, però, cal tenir en compte que tenim un país densament forestat, més poblat i amb urbanitzacions escampades a les muntanyes “i si volem donar protecció a béns i persones ens cal actuar”. Per aconseguir aquesta gestió, “potser haurem de prioritzar on es pot fer”, perquè la capacitat que tenim com a país per invertir aquí ara per ara s’ha demostrat bastant ineficaç o molt limitada”. Camprodon diu que si s’han de fer inversions sense treure’n un rendiment, “vol dir que bona part de diners públics o privats han d’anar invertits aquí” i assenyala que les perspectives de futur potser seran més favorables si estimulem el producte local, “potser ens facin falta productes derivats del bosc i que no ens n’anem a fora a buscar-los sinó que anem als boscos més propers a nosaltres, que seria molt més ecològic. Ara, arribar a tot arreu no hi arribarem, d’això n’hem de ser conscients”.

Un altre aspecte que destaquen tant Camprodon com Casas és que hi ha molts boscos que es poden deixar en lliure evolució “i que guanyaran en maduresa i en biodiversitat, perquè no tenim boscos madurs”.

Un equip fent tasques d’inventari forestal a Setcases | Jordi Camprodon

El terme neteja del bosc “s’hauria d’eliminar del vocabulari. Neteja, en tot cas, de residus que ha deixat la gent”. Els boscos mediterranis, alzinars i rouredes, tenen una riquesa en el sotabosc amb arbust, herba i això forma part de l’estructura pròpia del bosc. Sí que veuen bé que a la perifèria de zones urbanes es faci una gestió d’aprofitament del sotabosc, i Casas posa l’exemple de les experiències que s’estan fent ara amb ramats, amb pastura de sotabosc.

Catalunya té una gran diversitat d’ecosistemes

La diversitat orogràfica i climàtica de Catalunya dona una gran riquesa d’ecosistemes. Hi són ben representats molts dels ecosistemes terrestres que hi ha al centre i nord d’Europa i alguns del sud de la península, assenyala Jordi Camprodon. “Quan parlem dels grans biomes: la tundra, la taigà… aquí amb equivalència, una mica a petita escala, els tenim pràcticament tots representats”, diu Carme Casas. El desert i les selves no hi serien, però “des d’arran de mar fins pràcticament a 3.000 metres, tot aquest gradient altitudinal és una mica la representació que tens al gradient latitudinal de distribució de diferents tipus d’ecosistemes”.

Per totes les activitats que s’han desenvolupat, el país és un mosaic de prats, boscos i matollars de tot tipus: a les parts baixes, de tipus mediterrani, més secs; i cap al sud de Catalunya, més semblant a ecosistemes semidesèrtics o molt àrids; i a mesura que es va pujant es troben boscos caducifolis, pinedes de pi negre, avetoses, prats alpins, subalpins i transalpins. Llavors hi ha els aiguamolls, que van a cavall entre sistema terrestre i aquàtic i els ecosistemes costaners.

Camprodon apunta que és molt interessant “perquè la gent és poc conscient d’aquesta diversitat. Ves a les grans planes, a la Meseta castellana, al centre de França, Alemanya, Polònia i no trobaràs aquesta diversitat, passes quilòmetres veient el mateix”. A Andalusia, subratlla, “també trobaríem un gradient així; tot i que està molt més al sud, però com que també és muntanyosa i està banyada pel Mediterrani i per l’Atlàntic trobes una gran quantitat d’ecosistemes”.

Els aiguamolls són dels sistemes més amenaçats a causa de la pèrdua de “l’aigua freàtica que els va alimentant, es van assecant i, per tant, tota la flora i la fauna que hi va associada està amenaçada”, diu Casas. Pel que fa al tipus d’espècies que habiten aquest sistema destaca, a les mulleres del Pirineu, espècies de molsa, algunes molt característiques: els esfagnes que formen la torba. Hi ha diferents espècies d’esfagnes, algunes d’elles són rares i estan al catàleg de flora amenaçada. Als aiguamolls també hi ha diferents tipus de joncs, i espècies aquàtiques de llocs humits. De fet, hi ha unes quantes espècies que estan al catàleg de flora amenaçada que són precisament espècies aquàtiques, d’aquestes basses o aiguamolls. Pel que fa a fauna, estaríem parlant de peixos, però també de la fauna semiaquàtica com ocells, alguns artròpodes que tenen fase aquàtica i fase terrestre, com les libèl·lules, a més d’ànecs, bernats i tota la seva família, i mamífers semiaquàtics com les llúdrigues o la rata d’aigua. Hi ha espècies que s’estan recuperant com la llúdriga, i d’altres “altament amenaçades com la rata d’aigua o la rata almesquera”, diu Camprodon.

Pel que fa als ecosistemes de muntanya, al Pirineu també hi ha moltes espècies del catàleg de flora amenaçada que són espècies rares, endèmiques. Això té relació amb el fet que el Pirineu, com a zona que s’ha anat despoblant “i precisament per ser una gran serralada, és on ha anat quedant relegada la fauna més amenaçada: el gall fer, l’os… han anat quedant relegats allà, però no perquè no puguin estar fora del Pirineu sinó simplement perquè quedava més remot i no se’ls caçava o perseguia”, explica el biòleg.

L’impacte de les espècies invasores és preocupant

Cada vegada van apareixent més espècies invasores “i el problema és la competència que fan a les autòctones, el desplaçament que poden provocar a les autòctones, el canvi en els ecosistemes i també les pèrdues econòmiques que suposen”, diu Camprodon. Aquest és un gran tema que s’està debatent actualment, “perquè ens trobem desbordats en la gestió”. Apareix el musclo zebra, el cargol poma, la papallona del boix, la vespa asiàtica, el mosquit tigre i comencen a proliferar. Les espècies invasores el que tenen en comú és “una gran capacitat d’adaptació al medi, es reprodueixen fàcilment, o sigui, aprofiten molt bé els recursos del medi”, perquè si no, no prosperarien. Però si no es fa una intervenció immediata, “es desborden”.

Per una banda, “has de fer prevenció a les entrades de mercaderies, com els ports, i per l’altra, intervenció immediata. Si intervens en una planta o en un animal en les seves primeres manifestacions sobre el territori, el pots erradicar. Si ja s’ha començat a estendre després es fa molt difícil”, explica. I amb algunes “ens hi hem d’acostumar a conviure, no les podem erradicar, per exemple el mosquit tigre”.

En el cas de la flora s’ha d’anar amb compte sobretot al litoral, apunta Casas, on hi ha moltes espècies invasores que “s’han utilitzat en jardineria, s’han escapat i estan ocupant” zones del litoral, “això a les Balears encara més, però aquí també”. El que passa és que “pel públic en general són plantes que tenen flors vistoses, grans i boniques, però des del punt de vista de conservació, és una espècie que no està en el seu hàbitat dins la seva àrea de distribució general i t’està envaint l’espai que ocuparia una espècie autòctona”, diu.

Camprodon matisa que una cosa és tenir una espècie al·lòctona (introduïda) amb poca capacitat de propagació i que conviu amb les d’aquí però que no té un impacte ni sobre poblacions i sobre ecosistemes, “i l’altra és quan s’escapa de mare”. Posa l’exemple, en el cas dels animals, de la comercialització de la tortuga de Florida: “La gent quan les tortuguetes es feien grosses se’n cansava i les deixava anar a un riu o una bassa.” La tortuga creix i competeix contra les espècies autòctones de tortugues aquàtiques. “En fi, és un tema que també requereix molta conscienciació ciutadana”, conclou.

La porta d’entrada d’aquestes espècies pot ser molt variada i és a causa del canvi global. “Hem canviat d’era, estem a l’Antropocè, per la gran capacitat que tenim els humans de transformació del medi”, explica el biòleg.

El canvi climàtic és una de les manifestacions d’aquest canvi global, l’altra és la proliferació de les espècies invasores. Tenim un moviment de béns i de persones a escala mundial, per això mateix es pot propagar una pandèmia com la covid-19, perquè ens belluguem més. És una conseqüència de la globalització i això fa que sigui tan difícil de controlar.

Hem de tenir en compte que amb el canvi climàtic, espècies de plantes i d’animals sense necessitat que hi hagi mediació humana directa poden arribar a altres àrees geogràfiques perquè el clima va canviant i els és favorable i s’instal·len en un altre hàbitat. En aquest cas no es considera invasor. L’ecòleg Chris Thomas planteja portar a una altra àrea geogràfica espècies en perill on s’hi puguin adaptar bé. “Això és una mica transgressor”, diu Camprodon, però “el que hem d’evitar per sobre de tot és pèrdua neta de biodiversitat”. És el que se’n diu la conservació exsitu i l’objectiu és salvar-les de l’extinció.

Gràfic: Eulàlia Rodríguez Tió

El desglaç i uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu

El despreniment, el passat 3 de juliol, a la glacera de la Marmolada, a les Dolomites (Alps italians), no podria passar al Pirineu tenint en compte que no hi ha glaceres d’aquestes dimensions. La més gran seria la de l’Aneto, diuen Camprodon i Casas, “aquí les glaceres són molt més petites i estan en retrocés”. De fet, Camprodon apunta que tots els excursionistes “que tenen un recorregut d’anys han pogut veure amb els seus propis ulls els efectes del canvi climàtic a les glaceres”.

Davant d’això, plantejar la celebració d’uns Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu és un despropòsit? “Totalment!”, coincideixen els dos investigadors. “En primer, lloc hem de buscar que la gent pugui viure dignament a la muntanya, al territori, però no ens inventem històries!”, exclama Camprodon, que es pregunta si “l’economia de muntanya l’han de salvar uns Jocs Olímpics”. Això comportaria urbanitzar més la muntanya i posar-hi unes infraestructures que després quedarien obsoletes. En el mateix sentit es pronuncia Casas: “Estan dient que d’aquí a 20-30-40 anys ja no hi haurà neu. I la transformació que això suposaria, perquè fer aquestes construccions implica destruir uns ecosistemes que després trigaran anys a recuperar-se.”

Un canvi profund de sistema

Com a humans ens cal un canvi de plantejament en les nostres formes de viure i treballar? Els dos investigadors opinen que sí, però que potser serà un canvi que requerirà algunes generacions. “D’entrada som massa en aquest planeta, això a vegades costa de dir, i si tota la gent que vivim en el planeta volem tenir el mateix nivell de consum, això s’ensorra. No hi ha prou recursos”, assegura Jordi Camprodon.


El decreixement és una opció, indiquen Camprodon i Casas | Albert Llimós

Pel que fa als canvis en els sistemes de consum, tots dos proposen el decreixement: “No cal gastar tant. Serem més feliços sense tenir tants nivells de consum. Necessitem tenir tants productes que provenen de tot arreu del món? Perquè l’economia funcioni, sí, però quins impactes té això sobre els ecosistemes? No té res a veure el nivell de vida amb la qualitat de vida.”

Carme Casas fa notar que “nosaltres som una espècie més a la natura, hi estem impactant i ens està preocupant perquè anem per la nostra supervivència, però la natura continuarà fent el seu camí, anirà evolucionant amb o sense l’espècie humana”. Camprodon afegeix, però, que aquest missatge s’ha d’entendre “des d’un aspecte humanista, no només ecologista”.

El biòleg titlla “d’irresponsables” els polítics, poders fàctics i magnats: “Quin país estem deixant als nostres fills i als nostres nets? És una irresponsabilitat brutal, estem pensant només en el curt termini, consumint
una sèrie de recursos i pensant que algú ja ho arreglarà. La crisi climàtica és un tema seriós, ja ho estem veient, si no actuem ara potser farem tard en moltes coses.”

Caldria, doncs, un canvi profund de sistema.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Creu que s’hauria de reduir a 100 km/h la velocitat a l’autopista?

En aquesta enquesta han votat 217 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.