“Em vaig empassar molta incomprensió de les bases d’ERC pel pacte amb el PSC al Consell”

L’expresident del Consell Comarcal del Ripollès entre els anys 2005 i 2007 i exdirector dels Serveis Territorials de Cultura a Girona, Miquel Sitjar, reflexiona en aquesta entrevista sobre la situació actual, el paper de l’educació i de la política, de la qual no se sent llunyà tot i no practicar-la activament. Què ens ha ensenyat la història de la humanitat que puguem aplicar als temps actuals de pandèmia?La persistència, la capacitat de resistir i la de reinventar-nos per crear un món nou a partir de calamitats com poden ser epidèmies, terratrèmols o guerres. L’ésser humà ja té capacitat adaptativa i la història n’és plena d’exemples. Llegir i conèixer com van plantejar aquesta resistència els homes i dones del passat serà un bon antídot contra la pandèmia, sempre que ho fem amb humilitat. Els segles XX i XXI ens els hem pres amb un cert supremacisme. Ens creiem que són superiors als altres segles i no ho són. Tècnicament potser sí, però no tot ho soluciona la tècnica. Els humans ens hem cregut invencibles respecte a la naturalesa o els fenòmens...Per descomptat. Els humans havíem pensat que la naturalesa estava subjugada i dominada, i hem comès pecats contra la mateixa natura. De fet les epidèmies antigues, les que explica la mitologia grecoromana o la Bíblia, apareixen perquè s’ha comès una il·legalitat o pecat contra les lleis de la natura o les de Déu. Aquest pensament l’hem de tenir molt present, perquè els humans només estem de visita a la Terra, i algun dia desapareixerem. Hem d’entendre les nostres limitacions i febleses, per intentar no pecar o no desobeir les lleis de la natura. Pot haver-hi algun paral·lelisme amb el que ens passa als humans amb la Covid i el que va ocórrer a Ribes de Freser amb els golluts?No tenim clar exactament què va passar a la Vall de Ribes i al Pirineu en general amb els golluts. Si ens referim a la interpretació que es fa sobre si els golluts representaven una raça abandonada i maltractada en tant que involució fruit de l’endogàmia, doncs diria que no. Encara hauríem d’estudiar-ho molt més. Si ens referim en canvi al fet que actuem contra natura i d’alguna manera enterrem o ocultem els nostres problemes a través d’un gueto, negant-ne les evidències, perquè si alguna cosa en sabem dels golluts és que va ser un problema ocult, doncs ja hi trobaria algun vincle, perquè avui dia el que hem amagat és la relació entre l’home i la natura. No hem acabat de resoldre el reequilibri en aquest vincle. Ho deia més aviat pel fet d’aïllar la gent que té la Covid, tal com es va fer en el seu dia amb els golluts...Sí, va haver-hi un confinament d’aquella gent. Va ser un confinament que partia de supòsits diferents del confinament pels afectats per la Covid, o dels que en el seu moment tenien la sida, que també suposa una forma de marginació. El confinament dels golluts o nans partia de pressupòsits per pensar que patien una deformació i unes malalties per haver caigut fora de la gràcia de Déu, com un càstig pels pecats dels seus pares. Se’ls confinava perquè no contagiessin des del punt de vista espiritual o moral a qui sí que estava en relació amb Déu. Veig més relació amb els confinaments medievals, quan els hospitals eren als camins rals i fora de les poblacions. Tot el que els molestava o feia nosa ho posaven a l’exterior per evitar els contagis. Vostè que és membre de la comunitat educativa, creu que el teleestudi o que hi hagi períodes d’incubació a casa de diversos grups escolars pot perjudicar l’evolució educativa d’aquests alumnes?L’ideal seria que poguessin estudiar a l’escola, que no s’hagués d’interrompre l’activitat lectiva. Depèn de l’edat o del nivell social dels alumnes, però si són quinze dies o tres o quatre mesos, crec que és totalment recuperable. L’educació no s’hauria de mesurar per la quantitat d’hores lectives, sinó per la qualitat d’aquestes hores. Jo mateix vaig ser un confinat educatiu perquè vaig patir una hepatitis molt severa quan tenia 7 o 8 anys. Vaig estar un any i mig sense anar a l’escola. Va ser dur, però el sistema ja va trobar maneres, i també les trobarà ara, per compensar aquesta manca d’activitat lectiva presencial. Sembla que és veritat que les escoles són segures i els nens no contagien, però hem de tenir present que l’escola moderna genera una activitat extraordinària. La primera empresa del país és el Departament d’Educació, que cada dia de classe mobilitza 250.000 professionals, alguns milers dels quals agafen cada dia el metro. Aquest és un factor de força major que cal tenir molt present. I també hauríem de tenir els mitjans telemàtics per garantir l’escolarització. Quan tot es normalitzi trobarem sistemes per recuperar la manca d’activitat lectiva presencial. Vostè va ser director dels Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació a Girona. Tenint en compte les febleses que com a país tenim en l’àmbit cultural, creu que la pandèmia accentuarà encara més aquestes mancances?La patacada que ha rebut la cultura arran de la pandèmia ha estat molt forta. Però històricament les èpoques de pandèmia han acabat resultant a posteriori molt fructíferes per la creació literària i d’arts escèniques. Si superem la depressió econòmica que vivim ara per la pandèmia i aconseguim que les empreses culturals no tanquin del tot, doncs remuntarem. Catalunya té molt de talent, però sempre l’hem hagut d’acompanyar molt, perquè som una cultura petita demogràficament parlant. I l’administració pública ha de subvencionar aquesta cultura perquè no acabi agonitzant. No som ni la cultura espanyola ni la francesa. L’una perquè té milions de consumidors i l’altra perquè té una concepció d’estructura d’estat cultural. Això per no parlar de la cultura anglosaxona. Per tant, estem enmig d’uns gegants. La pandèmia ha posat en evidència els dèficits de finançament de la nostra cultura. Però un cop les persones s’hagin retrobat amb el seu interior cultural, crec que viurem una nova època de creativitat i de riquesa. Després de l’epidèmia de 1341, que va ser la de la pesta negra, hi va haver una revolució cultural, que va donar entrada al renaixement. Boccaccio va escriure el Decameró en plena pandèmia. Augmentarà la necessitat de consum cultural, encara que ara passem per un estadi crític, perquè la gent d’aquest àmbit ha de menjar. Els grans oblidats d’aquest sector són aquells que no s’hi han recolzat per viure’n?A ells també cal tenir-los presents i són necessaris. També caldria acompanyar-los. Del seu pas per la política li va quedar algun desig pendent?De fet jo em sento vinculat encara a la política. Com deia Aristòtil, l’home és un animal polític, i jo en soc encara. Si et refereixes a no tenir responsabilitats públiques, doncs diria que no. Quan entres en un càrrec, tothom et felicita durant dos dies. Això em posava molt nerviós, i sempre els demanava que em felicitessin a l’hora de plegar. Vaig estar content d’assumir algunes responsabilitats, però tenia al davant molta feina. Quan n’he plegat n’he sortit content, perquè honestament crec que he fet el que he pogut, i també perquè no hi he pres mal, ni personalment ni judicialment. Vaig viure una època que em va enriquir molt quant a experiències i coneixements. I vaig fer coses que encara es van desenvolupant. Sempre queda el pòsit d’altres aspectes que no van fer-se bé o no van acabar de sortir. No sempre encertes i també em vaig equivocar. Però amb els mitjans que hi havia i la meva capacitat d’actuació, no sé si s’hauria pogut fer gaire més. No es va perdre cap oportunitat, sobretot amb el pressupost que comptàvem. Quan em demanen com valoro el meu pas pels diferents càrrecs, ho faig molt positivament. Em vaig sentir ben tractat i respectat, també a posteriori, encara que s’hagi criticat algun aspecte. El van felicitar quan va deixar els càrrecs?Algú sí. Sobretot gent propera, no tant políticament com a títol d’amistat. Hi ha tres tipus d’actituds. Qui et felicita, qui no et felicita i qui no et torna a saludar. Quan tens un càrrec, hi ha un gruix important de persones que et venen al darrere i et saluden, i quan el deixes se’n van amb el següent que té el càrrec. Hi ha càrrecs polítics que ho porten molt malament, això. És lleig, però ho entenc perquè forma part del joc polític. L’important és que jo estic relativament satisfet, sense recances, amb allò que vaig fer. Va representar ERC. Entén el paper que ha pres el partit en l’actualitat respecte al nostre país?Hi segueixo militant des de la discrepància, que exposo en les reunions de militants. Em sentia més còmode en l’època anterior d’Esquerra, la de Carod Rovira i Joan Puigcercós. La posterior no m’agrada, però soc un home fidel, una persona que soc al partit per uns valors determinats, però que veia més ben representats en aquella etapa. Això no vol dir que hagi de trencar el carnet. De vegades guanyes i d’altres perds. Potser algun dia la línia en la qual crec tindrà més força i s’imposarà. Per les decisions internes que es prenen, creu que està en molta minoria el seu pensament?Sí, però cap problema. Si no entenem el joc democràtic que és de majories i minories, malament. Respecto la democràcia interna. No és cap drama. Cal acceptar els resultats i dir sempre el que penses. És molt poc democràtic que quan perds te’n vagis o trenquis el carnet. Has d’intentar transformar la realitat, i si no pots, doncs tenir paciència. En alguns àmbits es veu la situació actual com un intercanvi de papers entre les antigues Esquerra i Convergència, amb els seus hereus actuals...Ho ignoro. Cal partir de la base que ERC és un partit assembleari, que per mi no és una bona cosa perquè cal que hi hagi un mínim de confiança dels militants cap als dirigents. No veig per tant que pugui ser la Convergència 2.0 mentre sigui assembleari. Pot haver-hi militants que ho pretenguin, però llavors l’assemblea pot corregir-lo. Jordi Pujol no havia de convocar assemblees de militants. L’aparença és que hi ha interès que ERC assumeixi el rol de Convergència. Ja veurem si molts militants compren aquesta deriva. En la seva època en actiu ERC ja pactava amb el PSC. De fet la seva presidència va ser compartida amb Fina del Pozo...Sí, i ens va costar disgustos amb les bases. Per això sé de què parlo. Estic molt content del pacte amb el PSC i ICV, tant amb Fina del Pozo com amb Pep Rossell. Vam governar junts i va ser una bona etapa de govern, però em vaig haver d’empassar molta duresa i incomprensió de les bases d’ERC. Vaig assumir el viacrucis, la comarca va anar bé, tot i que la militància no ho va perdonar. Penso que la militància s’equivocava. L’assemblearisme fa complicat pertànyer a Esquerra. Creu que cal distingir molt entre l’aparell de partit del PSC i els seus militants a comarques?El meu record és que hi havia tensions, però també un punt de disciplina. Pel fet de no ser un partit assembleari, el PSC té uns quadres que acaben posant ordre, encara que les bases s’hi enfadessin. Tots els partits llevat d’ERC i la CUP són molt jerarquitzats. Qui està a dalt de tot s’ho ha hagut de guanyar, i la gent també l’obeeixen més. El PSC que jo recordo era molt disciplinat. "El debat sobre les valls del Ripollès era falsament administratiu i polític" La Vall de Ribes és en comparació amb la de Camprodon molt més ripollesa, segons la seva experiència com a president del Consell Comarcal?No sé què respondre’t. El Ripollès és una comarca moderna, pel que fa a la seva creació, reforçada més tard amb l’aparició del Consell Comarcal. Jo vaig viure un intent de ruptura de la comarca, quan el conseller Carretero animat per dinàmiques localistes tant de la Vall de Camprodon com de la de Ribes va intentar que la primera entrés a la vegueria de Girona i la de Ribes a l’Alt Pirineu. Tinc la sensació que el debat era falsament administratiu i polític, perquè s’estava lluitant per unes marques turístiques, en les quals el Baix Ripollès no podia entrar-hi. Va ser un debat molt estèril, perquè el Ripollès s’ha consolidat amb una població al voltant dels 25.000 habitants. A mi en tant que ribetà em va cohesionar en la identitat ripollesa haver anat a l’institut Abat Oliba, on vaig coincidir amb gent de Camprodon, de Sant Joan, de Ripoll, de tota la comarca. Això encara continua. Jo defenso la utilitat del Ripollès tal com està dissenyat, dins de la identitat pròpia de cadascuna de les valls, considerant el Baix Ripollès com una tercera vall, perquè en definitiva tenim necessitats similars en els tres territoris.Com a expresident del Centre Estudis Comarcals del Ripollès, com veu el present d’aquesta entitat?Entitats com aquesta són associacions no professionals, que passen diferents etapes. Ara mateix hi ha una nova junta amb molta empenta, presidida per Ester Noguer, en la qual tinc moltes esperances. És una entitat que també ha d’acompanyar la renovació de la cultura que necessitem, i la promoció del coneixement històric, patrimonial i turístic. En això hi ha les idees molt clares ara mateix. Ribes de Freser

“Em vaig empassar molta incomprensió de les bases d’ERC pel pacte amb el PSC al Consell”

El Manlleu torna a l’OK Lliga

El Vic tanca la temporada amb derrota a la pista del Dominicos

Fira de Sant Isidre a Granollers de la Plana, sense boví

Una tesi doctoral posa en valor el paper de l’atenció primària en la supervivència de l’infart

LA PREGUNTA

El conflicte entre el departament d’Educació i els mestres es resoldrà a curt termini?

Mor una noia de 25 anys en sortir de la carretera i bolcar amb el cotxe a la C-17 a Vic

Carré, de Torelló, a punt de presentar concurs de creditors

Perseguint el lladre en família per Sant Joan de les Abadesses

S’expandeix també a Osona la tendència de reconvertir baixos comercials desocupats en habitatges

“Hi ha malalties rares de les quals no es parla. La nostra, amb una cosa tan bàsica com menjar”

Una dotzena de ferits en l'incendi d'un bloc de pisos a Roda

Can Colom, de quilòmetre 0 a botiga 5.0

Rescaten un gat atrapat a dins dels ventiladors d'un pàrquing a Vic

Oriol Plana, de Sant Quirze, fabrica maquinària per a granges i indústria agro-ramadera

Ja són dues les persones mortes en l'accident de dimecres a la C-17 a Ripoll