La necessitat d’aconseguir una vacuna ha accelerat de manera vertiginosa la feina als laboratoris farmacèutics, però a escala local la irrupció de la Covid-19 també ha derivat en petites proeses a temps rècord i a base de moltes mans. Un exemple de tot això és l’hospital de campanya que es va habilitar al pavelló del Castell d’en Planes de Vic durant la primera onada de la pandèmia, una obra d’enginyeria a càmera ràpida que va servir per atendre pacients en situació estable i, així, reservar per als més greus els llits de l’Hospital Universitari de Vic.
Set mesos després de la posada en marxa d’aquest equipament, i quan ja en fa cinc que es va desmuntar, el periple fins arribar a obrir el pavelló Vic Salut l’ha repassat l’arquitecte taradellenc Arnau Sañé, cap de projectes del Consorci Hospitalari de Vic (CHV), en el marc d’una xerrada que va organitzar dimarts el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i amb la curiositat que ell va explicar ja d’entrada que s’havia incorporat a la feina tot just dues setmanes abans del confinament total: “No era el meu primer contacte amb el món sanitari, perquè durant la carrera vaig treballar de portalliteres, però sí que és veritat que no havia arribat a pair l’entrada al nou lloc de treball i va esclatar tot”. La decisió que calia habilitar un espai extra per atendre pacients amb coronavirus també va arribar al cap de molt poc. La van prendre l’Ajuntament de Vic, Metges Sense Fronteres i la direcció del CHV, que inicialment barallaven tres ubicacions: el Seminari, el recinte firal del Sucre i el pavelló, que va ser la que van acabar triant perquè hi havia la voluntat d’habilitar una xarxa d’oxigen que ajudés els pacients a respirar i allà “ja hi teníem la instal·lació feta. Només s’havia d’adaptar”.
Va ser pioner a tot Catalunya perquè oferia preses d’oxigen
Amb una primera visita n’hi va haver prou per preveure un total de 80 llits a cadascuna de les dues pistes esportives, i endreçar-los de 16 en 16 formant cinc mòduls diferents amb controls d’infermeria descentralitzats i passadissos de dos metres entremig, petites vàlvules d’escapament perquè els pacients poguessin estirar les cames i també fossin útils a l’hora de guardar material o fer-hi passar instal·lacions.
Entre altres intríngulis que va desgranar Sané destaca que es va valorar positivament disposar de grades on els sanitaris poguessin descansar sense perdre de vista la sala, o que els carros de neteja i menjar s’empenyien amb ganxos dissenyats expressament per evitar qualsevol contaminació entre zones del pavelló lliures de virus i tot l’espai destinat als malalts.
L’hospital de campanya de Vic també va ser pioner a Catalunya per les preses d’oxigen que hi havia al costat dels llit. Totes bevien d’un tanc de 32.000 litres col·locat a l’aparcament, a sobre de plaques metàl·liques, “i amb un llit de sorra al voltant, perquè l’oxigen líquid és inflamable en contacte amb l’asfalt”. Estores molles de lleixiu, vestidors i dobles vestidors o sales de reunions acabaven de completar els ginys d’un equipament que al final va acollir una vuitantena de pacients, i del qual es conserven tant els plànols com el material per si calgués engegar-lo de nou. “Moltes vegades al nostre món demanem una cosa d’avui per demà i tarda dos o tres dies, però llavors el que era pel matí arribava al migdia”, va remarcar Sañé dimarts. Sobre la fórmula de l’èxit, ni un dubte: “Ajuntament, industrials, sanitaris… Tothom s’hi va bolcar”.
