Vilanova de Sau és l’últim municipi d’Osona i el Ripollès que ha posat en marxa un dispositiu per regular l’accés de cotxes i evitar episodis de massificació com els de l’estiu de l’any passat. Per aparcar a la zona d’esplai del pantà, fins al setembre fa falta reserva prèvia i informadors ambientals aturen els visitants només d’arribar amb l’objectiu de donar-los pautes bàsiques sobre com tenir cura de l’entorn. El mateix esperit de prevenir el col·lapse explica la prova pilot que va engegar el Collsacabra per Setmana Santa, que s’hagin començat a controlar els accessos a Fontalba i a les Gorgues del Freser o que es continuï cobrant ecotaxa al torrent de la Cabana de Campdevànol. En d’altres punts calents clàssics de l’època de calor, com la riera de Merlès, s’hi mantenen el patrullatge i les multes, mentre que al Pla de la Calma, al parc Natural del Montseny, els pastors pateixen any rere any les conseqüències d’haver de compartir paratge amb gossos deslligats.
Xavier Alemany, de Viatges Alemany de Vic, explica que a partir del maig, amb la fi de l’estat d’alarma, va revifar l’interès pels viatges de mitja i llarga distància. Entres les destinacions més sol·licitades aquest estiu hi ha les Illes Balears, les Canàries, Egipte o Kènia i Tanzània, però alhora molts països mantenen restriccions a causa de la pandèmia. Tot plegat fa que el 2021 no s’assembli al 2020, perquè sí que hi ha l’opció de volar lluny, però la febre de pujar novament en un avió conviu també amb la prudència de qui opta per agafar la furgoneta i anar-se’n al nord d’Espanya o tirar de cotxe i apostar pel turisme de proximitat. Són aquests dos últims escenaris els que, a Osona i el Ripollès, poden derivar en episodis de massificació de l’entorn natural si es dona la circumstància que està de moda una zona molt concreta, o que a través de les xarxes socials triomfen estampes com la la Foradada de Cantonigròs o els ràpids de la riera de Merlès.
Alfred Vernis, coordinador del projecte de la Càtedra del Món Rural de la UVic-UCC, admet que el debat està servit, però també demana defugir els apriorismes: “Amb la pandèmia, molta gent ha sortit de la ciutat per anar-se’n a llocs que no estaven preparats per absorbir-ne tanta. El problema és aquest: que ha arribat tothom de cop, i que –en ser molts– sempre hi ha un petit percentatge de visitants que no es comporten com tocaria”. Tot i això, Vernis sosté que sovint és el mateix món rural el que es blinda i amplifica “conflictes puntuals” a través de les xarxes socials: “Ens hi hem acostumat a Twitter, però no veiem pas que la gent de ciutat critiqui qui no sap anar amb metro o moure’s en un entorn urbà”.
La seva recepta per llimar les aspreses passa per trencar la dicotomia entre món urbà i món rural i tenir cura de l’entorn, independentment que es tracti d’un parterre de Barcelona o les Gorgues del Freser: “Aquests dies, un anunci del 112 a la televisió posa èmfasi a no tirar burilles a terra quan anem a bosc, però és que tampoc ho hauríem de fer als carrers d’una ciutat. Falta molta consciència de respectar el lloc on vivim, sigui el que sigui”.
L’exalcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal, president del Moviment País Rural, també apunta que cal incidir en l’educació: “Quan la ciutadania va al medi natural, ha de saber que hi ha ramats, pagesos, propietaris… I entendre coses tan bàsiques com que qualsevol lloc no és bo a l’hora d’aparcar”.
Per resoldre la creixent massificació de l’entorn natural, igual que el despoblament o la necessitat d’una bona planificació urbanística, ell és del parer que les competències les han de tenir els pobles i els seus ajuntaments; si no és possible amb personal propi, amb el suport de la Generalitat i les diputacions. Una altra carpeta pendent d’abordar és la del finançament: “La cultura és un bé essencial. Paguem per anar al cinema o al teatre, però després ens costa assumir que també calen taxes i impostos que permetin mantenir l’entorn natural en condicions”. L’elevat risc d’incendi a causa de l’onada de calor d’aquests dies, n’és un exemple: posa de manifest com de necessària –i cara– és la bona prevenció.
