Txell Vilamala / Jana Armengou
Jesús Calvo, cap de la Policia Local de Manlleu des de l’any 1994, es jubilarà aquest juliol després de gairebé tres dècades al servei del cos. En aquesta entrevista fa balanç de la seva trajectòria professional i la situació actual a la ciutat.
Té ganes de jubilar-se?
Sí. Ja fa un any que el sergent Gimeno ha assumit la part més operativa de la policia i jo estic en segon pla. Aquest traspàs pausat m’ha ajudat a fer el canvi de xip.
No té la sensació de baixar del vaixell en un moment especialment crític pel que fa a la seguretat a Manlleu?
No. Entenc que hi hagi gent preocupada per l’incivisme, i perquè és veritat que passen coses, però els vídeos i les xarxes socials ens han distorsionat la realitat. Haver maximitzat el problema l’únic que fa és perjudicar la població. No ho comparteixo. Aquest any s’han reduït els delictes a Manlleu, sobretot els que creen més sensació d’inseguretat, com els robatoris amb violència. Les nostres estadístiques no són ni han sigut mai negatives en comparació amb la comarca i la mitjana de la Regió Policial Central, però ara, per la raó que sigui, interessa que sembli que sí.
Tot i això, la percepció d’inseguretat és real, existeix, i la ciutadania demana mesures.
Insisteixo que puc entendre que hi hagi preocupació, i més si corren vídeos virals d’una baralla o un robatori… A tot arreu on viu gent passen coses, i a Manlleu els delictes contra el patrimoni representen el 72% del total que es produeixen a la ciutat. Aquesta realitat no es pot negar, per això estem fent créixer la plantilla de la policia o instal·lant càmeres, però alhora hi ha grups de persones que s’estan aprofitant de la situació. És una irresponsabilitat molt gran, sobretot si el debat es torna cada cop menys constructiu.
El regidor Arnau Rovira diu que de fons hi ha un problema d’autoestima. Ho comparteix?
És probable, tot i que objectivament no ho entenc. A Manlleu s’hi viu molt bé i hi ha llocs espectaculars, com el passeig del Ter. Potser no s’ha arribat mai a pair que el municipi cresqués tan de cop i volta amb la gent que va venir d’Andalusia, o amb l’onada migratòria del Marroc i com ha quedat concentrada al barri de l’Erm. Quan fem l’anàlisi de tot això, veiem que una part de la ciutadania relaciona inseguretat amb cultures i costums diferents. Passar temps a fora ocupant l’espai públic, per exemple, no és il·legal ni sancionable.
Es troben que hi ha per qui fan massa i altres veïns que consideren que la policia hauria d’actuar més?
Jo em baso en dades objectives. A Catalunya, les policials locals recullen un 19% del total de denúncies que s’interposen. A Manlleu estem al 72%. També fem el 67% de les detencions que es porten a terme al municipi, molt per sobre la mitjana. Tenim una policia efectiva. El que està clar és que la seguretat és un tema transversal que no depèn només de l’administració pública, sinó del que es diuen els veïns, l’educació, la cultura, els índexs de pobresa…
S’esperava que tingués tanta repercussió la plataforma que va néixer la tardor passada?
Ja he dit que entenc que hi hagi preocupació. El que sí que em va sorprendre són les seves propostes. S’ha de ser crític i exigir als responsables polítics que millorin el lloc on vivim, però no és bo per ningú maximitzar els problemes. Tampoc em sembla just atribuir els delictes a la immigració quan les dades demostren que el repte el tenim sobretot amb nois joves multireincidents i nascuts aquí.
En 28 anys de carrera a Manlleu vostè ha treballat amb cinc alcaldes diferents. Canvien les directrius en funció del color polític?
No massa. Nosaltres servim a la ciutat. Els polítics ens diuen què, però podem decidir el com.
Falten recursos a la Policia Local de Manlleu?
Les dependències són molt minses. Ara mateix hi estem treballant 38 persones, però n’hauríem de ser 43 i és evident que l’àrea no reuneix les condicions. No arribaré a veure la comissaria inaugurada, però després d’anys de promeses sembla que d’aquí a poc començaran les obres. Aquest últim consistori està invertint molt en seguretat i disposem de més recursos materials que mai
I d’agents? N’hi ha prou?
Manlleu no és un exemple en aquest sentit. Els últims 28 anys la policia ha crescut en 21 persones, però jo he vist passar per aquí 122 policies –un 42% han fet el curs bàsic– que després se n’han anat a Vic, Barcelona, Lloret, els Mossos d’Esquadra… Costa retenir-los.
Per què? És una qüestió econòmica?
Una conjunció de factors. Ara s’està invertint molt en seguretat, però durant anys no hem disposat dels mitjans tècnics ni tecnològics necessaris. Les dependències tampoc responen al que realment ens convindria, no tenim unitats especialitzades i, per molt que sigui subjectiva, hi ha la mala fama que arrossega la ciutat. La qüestió econòmica també pesa. A l’interior no podem competir amb el que es paga a la costa. Un altre problema global de les policies locals és que més del 50% de la plantilla són interins. Això ho hem de canviar. Ens calen agents formats i amb especialització.
La comissaria serà l’equipament que esperaven o s’ha quedat a mig camí?
Millorar l’espai actual és fàcil. Hi va haver un moment que ens van deixar fer la carta als Reis i ens hi vam abocar, però després no hi havia prou diners i s’ha hagut de redefinir el projecte. Sigui com sigui, crec que la nova comissaria estarà molt ben dimensionada per a una cinquantena d’agents i podrem oferir un servei de qualitat a la ciutadania.
Com va viure el cas de les multes anul·lades per part de l’exregidora Carme Trillas?
La Carme és una de les persones que vaig promocionar des de recepcionista fins a auxiliar administrativa, abans que anés a la llista de Pere Prat. Jutjar-la és molt difícil. Hi ha coses que tècnicament no les va fer correctament, però també hem d’entendre que temps enrere les lleis no eren com ara i els polítics es permetien més marge de maniobra si podien donar un cop de mà a una persona amb problemes socials o pocs recursos… No crec que a darrere hi hagués mala fe ni que fos l’única a actuar d’aquesta manera.
A vostè qui el rellevarà en el càrrec?
Després que es jubilés el sergent Joan Salvans vam fer una promoció externa i fa un any que es va incorporar al cos Moisès Gimeno. La idea és que pugui substituir-me mentre no hi hagi cap. Llavors haurà de fer les oposicions i la seva pròpia promoció, però jo espero que guanyi la plaça i sigui el nou responsable policial.
Per què va triar aquest ofici Jesús Calvo?
Per necessitat. Jo soc tècnic electrònic i delineant industrial. Treballava en una empresa de 125 persones al Sot dels Pradals de Vic, però de cop i volta va tancar. Aleshores em va sorgir l’oportunitat d’entrar a la policia i amb 21 anys la vaig agafar. Posteriorment puc dir que he estimat i estimo moltíssim la feina. Et reporta grans satisfaccions.
Abans de Manlleu va ser caporal de la Policia Municipal de Vic. Per què va canviar de ciutat?
L’alcalde Joan Usart (CiU) tenia molt bona relació amb Jacint Codina i a finals de mandat li va proposar una mena de permuta per professionalitzar la policia de Manlleu. Jo era el segon a bord i la proposta d’anar-me’n cap allà la vaig viure com un repte. Sis mesos després hi va haver canvi d’equip de govern i va entrar el primer tripartit a l’Ajuntament, amb l’alcalde Ramon Sitjà (PSC). D’entrada hi va haver algun moment de tibantor, es pensaven que m’havien triat per ser de Convergència.
I no era veritat?
No. Mai m’he significat per cap partit polític. Tinc molt clar que les directrius ens les dona qui està legitimat per fer-ho i se sotmet cada quatre anys a examen de la ciutadania. Nosaltres som tècnics que despleguem el com.
Què ha estat el millor de la seva feina?
Crear un equip de persones i fer-lo créixer, repartint responsabilitats perquè cadascú desplegués el seu potencial. Jo soc un inútil integral [riu], però gràcies a ells he tingut el privilegi de passar 28 anys a la comissaria.
I el pitjor?
Soc d’oblidar les parts dolentes.
És una bona decisió no haver viscut mai a Manlleu?
Encertadíssima. L’estona de cotxe em serveix per posar-me en situació quan vaig cap allà i per trencar amb la feina en tornar a casa. També agraeixo no tenir responsabilitats al lloc on desenvolupo la meva vida més social.
A finals dels anys noranta l’actual rei d’Espanya, llavors príncep, va ser a Manlleu amb motiu del Ral•li Catalunya. El dispositiu de seguretat devia estar dissenyat al mil·límetre. Com ho va viure?
Havia arribat a Manlleu feia poc i era un nano amb moltes expectatives. Recordo diverses reunions a Barcelona amb el director general d’Interior, el cap dels Mossos, la Policia Nacional… Va ser tota una experiència. També tinc present el moment de l’encaixada de mans entre el príncep i l’alcalde Sitjà. Jo era al seu costat. La feina tècnica de muntar dispositius sempre m’ha agradat.
I coordinar-se amb altres cossos policials? És més fàcil ara que abans?
La coordinació depèn de les persones i això vol dir de la relació personal. Per mi és indestriable una cosa de l’altra. Em considero un home planer i he intentat que el tracte fos sempre cordial tant amb els Mossos d’Esquadra com amb la Guàrdia Civil o la Policia Nacional.
En qüestió de caràcter, què li ha aportat exercir de policia?
El que he après no sé si és un avantatge o un inconvenient.
Per què?
El de cap és un lloc molt solitari. La meva dona moltes vegades em diu que soc egoista, i segurament té raó. Quan prens una decisió saps que els de baix t’escanyaran per un lloc i els de dalt, per un altre. Tu has de felicitar els altres, però gairebé mai ningú et dirà a tu que ho has fet bé. Els cops a l’esquena te’ls dones tu mateix. Et crees la teva pròpia autoestima i segurament et tornes una mica insensible.
I a partir d’ara què?
Intentar ser feliç i dedicar temps a les aficions. M’agrada molt estar en contacte amb el mar i fer esport. Tota la vida he anat al gimnàs, a córrer, a buscar bolets… Ara estic enganxat a la bicicleta de muntanya.
Ha sigut més complicat comandar la policia o fer d’àrbitre de futbol sala?
La faceta d’àrbitre m’ha ajudat. Un dels del col·legi de Granollers ens va ensenyar que si d’entrada ja identifiques un jugador brut, que fa faltes, protesta… el millor és expulsar-lo abans que compliqui el partit. D’això vaig aprendre que amb les persones amb qui no es pot treballar val més no allargar-ho i que cadascú prengui el seu camí.
