L’avalen el currículum –doctor en Teologia, doctor en Filosofia, en Pedagogia, en Història…– i l’obra –un centenar de llibres i més de 2.000 articles–, però la veu greu de Francesc Torralba acaba de fer rodona la figura d’un home que ha consagrat la vida al pensament profund.
Aquest dimarts era a Vic, en un lloc tan escaient com el paranimf de la universitat, per parlar de lideratge ètic, una conferència en el marc de la presentació del nou Pla Estratègic d’Osonament.
Torralba no tenia gaire estona, però va arrencar directe al gra, i fent gala d’una enorme capacitat discursiva assegurava des de bon principi que el que sosté la confiança entre una organització i la comunitat de la qual forma part és l’ètica. Perquè “no hi ha confiança sense ètica”.
D’aquí n’emergeix la pregunta de quins requisits ha de complir una empresa, una ONG, una universitat… per fer efectiva aquesta màxima, i tot comença pel perquè.
Un propòsit noble –com millorar la qualitat de vida de persones en situació de vulnerabilitat, garantir habitatge digne, reconèixer drets històricament negats, ensenyar nens i nenes a llegir…– no només justifica l’existència d’una organització, sinó que la dignifica.
Ara bé, la missió no pot ser només eslògan, maquillatge, sinó real: “Els propòsits difícils requereixen feina de formiga, constància, perseverança i que diverses generacions es passin el testimoni”, la qual cosa xoca amb la cultura de la immediatesa però va deixant petjada. És l’essència, “la pregunta de vostè per què està en aquest món? Què es proposa fer?”, deia Torralba dimarts.
La segona condició que ha de complir una organització ètica rau en la forma com actua.
Segons el doctor, calen pràctiques que respectin els drets, la dignitat i la llibertat de les persones, fins i tot –i especialment– quan es treballa amb col·lectius fràgils. I l’ètica no s’exerceix només sobre el paper des dels despatxos, sinó que s’ha de manifestar en cada activitat, programa, decisió…
Torralba recordava, en aquest sentit, que les organitzacions les fan persones i que som els humans, amb les nostres actituds i gestos, els que ratifiquem l’ètica d’una entitat: no n’hi ha prou de tenir un propòsit elevat i un sistema impecable, “si les persones que formen una organització no en comparteixen els valors, el discurs es trenca i la confiança s’ensorra”.
Completen el mapa d’atributs de l’ètica la coherència i la capacitat d’autocorregir-se.
La idea que la ciutadania perdona errors, però no la hipocresia: “Quan s’identifiquen incoherències entre el relat institucional i les pràctiques reals, la confiança es dilueix”.
Per això, avui en dia la transparència no és una opció. I just aquí emergeix la segona virtut que eleva una organització: la capacitat d’autocorregir-se. Segons Torralba, “no podem tapar els errors, que és el que sistemàticament acostuma a passar. Això és una mala estratègia en la societat de la transparència, perquè algú ho magnificarà i apareixerà a les xarxes socials. Reconèixer l’error amb humilitat dona legitimitat”.
