Examen als protocols

Fa només un any no estàvem gens acostumats a les mascaretes. Veure algú portant-ne al carrer Verdaguer de Vic o a les terrasses de Camprodon ens hauria cridat l’atenció, potser fins i tot despertat males sospites. La irrupció de la pandèmia ho ha canviat. Fer-ne servir s’ha convertit en la norma i les reticències han anat desapareixent a base dels cops de les estadístiques i l’estampa de veure’n a tot arreu, des del carrer fins a la feina o a dins de les escoles. La vigatana Berta Roviró, alumna de l’Escorial de Vic, ha analitzat al seu treball de recerca de Batxillerat com han canviat els equips de protecció individual (EPI) proposats en els diferents sectors al llarg dels mesos, una experiència que l’ha portat a seguir sessions telemàtiques de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) o integrar-se a l’equip català que ha elaborat el pla de protecció dels sanitaris.

Ella mateixa explica que la idea inicial era abordar la salmonel·la, però va acabar fent virtut de la necessitat en constatar que amb el confinament i la pandèmia seria impossible utilitzar els laboratoris de la Universitat de Vic. Ara, vist amb perspectiva, està satisfeta del que al principi li va semblar un contratemps: “He après moltíssimes coses sobre la Covid-19, els passos per a la creació i publicació d’un treball científic o la necessitat de contrastar sempre la informació”. Una de les principals conclusions del seu treball és que fins al març de l’any passat els protocols a dins dels hospitals estaven eminentment encarats a protegir el personal sanitari. “Si hi havia un pacient amb tuberculosi, s’utilitzaven EPI”, explica Roviró, però “ara ens hem trobat en un context en què tant podia infectar el malalt al metge com el metge al malalt. Això ens ha obligat a prendre precaucions a tots, sense diferències”. Tampoc és cap secret que de retruc ha crescut exponencialment la demanda de viseres, mascaretes, bates de plàstic, peücs… Un material que abans de la pandèmia es fabricava sobretot a la Xina, Corea i Taiwan, i que durant el març i l’abril va escassejar arreu d’Europa: “El problema és que els productors van decidir retenir-ne més del compte i tancar l’aixeta a altres països, però també hi ha la variable que de cop i volta se’n feien servir a punts com residències, on no era habitual ni s’havia previst”.

En el marc del treball, Roviró ha col·laborat amb la vigatana Rosa Maria Orriols, experta en salut laboral i assessora de l’OMS, a més a més de participar en grups de recerca on intervenen des de metges i infermeres fins a físics o especialistes en higiene industrial. Ella, que té 17 anys, el curs vinent encara no ha decidit què vol fer. Sap que li agraden molt les ciències, però li escau com anell al dit l’expressió de cul inquiet, perquè a banda del Batxillerat també estudia xinès i actualment ja col·labora amb una empresa de roba interior tecnològica que absorbeix la menstruació (Thinx) i amb una altra que fabrica sabates clàssiques “tan còmodes com les d’esport” (Antonia Saint New York). “No sé dir que no. M’apunto a tot”, sentencia Roviró.