Té poc més d’un centímetre de longitud, pot nedar i moure’s com un peix i arribar a velocitats sense precedents. És un robot viu que utilitza la contracció espontània de materials basats en cèl·lules musculars juntament amb un esquelet innovador i flexible en forma de serpentí. Té unes dimensions reduïdes però suposa un gran avenç en el camp dels robots biològics, i al darrere hi ha la santperenca Maria Guix, investigadora de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) de la Universitat de Barcelona.
Fa tres anys que Guix va començar a treballar a l’equip d’investigació liderat pel professor Samuel Sánchez per aconseguir a banda de la impressió en 3D d’hidrogels, com gelatines, “la integració de cèl·lules que no només creixin, sinó que facin funcions específiques, són musculars i aprofiten el moviment contràctil”, de manera que poden fer un moviment controlat per contraure o expandir aquesta molla. L’esquelet és la part artificial impresa en 3D i a les cèl·lules se les entrena de forma mecànica “in situ i sense cap input exterior”, per la qual cosa “és el mateix múscul que s’estimula”, diu la santperenca. Així, “aconseguim músculs que són molt propers al múscul natiu, el nostre múscul”. Segons Guix, “és molt fàcil posar cèl·lules en hidrogel però no que tinguin la força” i amb aquest sistema “s’estimulen autònomament, fa que sigui més reals a les condicions vives al nostre cos, és com portar-les al gimnàs”. La major força, resultat del disseny que permet l’autoentrenament, ha fet que els biobots siguin “els robots biohíbrids més ràpids fins a la data, augmentant la seva velocitat 791 vegades” respecte als que s’havien desenvolupat fins ara.
A través de la investigació que ha portat a terme Guix, aconsegueixen dos objectius. Per una banda, comenta, “suposa un pas endavant en els sistemes híbrids de pròtesis biomèdiques en què es poden integrar músculs reals” i fins i tot “es podria crear el múscul propi”, amb cèl·lules del mateix pacient. La segona gran aplicació, afegeix la investigadora, és fer cribratge de medicaments i així evitar l’ús d’animals. Segons Guix, es pot fer una prova “amb les teves pròpies cèl·lules musculars”. El proper pas diu és treballar amb la regeneració d’aquests músculs per a la robòtica: per exemple, un braç biònic cobert de múscul en què si hi hagués un tall es pogués regenerar.
La santperenca va estudiar Química a la UAB, va fer un màster en Nanotecnologia i el doctorat en Química. Després va fer una estada amb un dels grups líders en aquest camp a la universitat de San Diego, als EUA. En tornar va anar a Dresden (Alemanya) durant tres anys. Fins llavors, “havia fet nanorobots que es movien però anaven on volien”. Després va tornar als EUA a Purdue University per poder controlar-los més. “Em vaig tirar a la piscina amb aquest nou tipus de robots basats en cèl·lules vives”, relata.
Després de tot plegat ara és la primera autora de l’article que explica aquet projecte a la revista Science Robotics, i que els hagin publicat l’estudi, assegura, també és un gran pas, ja que aquest sistema obrirà portes a molts altres grups de recerca, perquè “realment són robots vius: senten, creixen i es regeneren”.
