Joaquim Sanitjas (Vinyoles, 1954), d’El Rebost de la Gleva, on venen i elaboren embotits de pagès, serà aquest diumenge el pregoner de la festa major. Un rol diferent del de l’obrador i la botiga –i que li ha portat algun maldecap en gramàtica–, però que va acceptar de seguida.
Serà un diumenge gaire diferent dels altres? A què els acostuma a dedicar?
Ara, poca cosa. Donar un cop de mà a la feina amb el que es pot.
“Poca cosa” perquè està jubilat?
Des de fa teòricament set anys, malgrat que els autònoms no pleguem mai al 100%.
La vida li va canviar perquè es va casar amb una botiguera?
Et diria que sí. Abans havia estudiat, però amb ella vaig entrar al món del comerç i els embotits. La seva família tenia botiga a Sant Hipòlit. La d’aquí la Gleva la vam obrir el juliol del 1984.
Quin és el producte estrella?
El que no es troba fàcilment a les cadenes de supermercats o no té la mateixa qualitat: la botifarra crua, els bulls, el pa de fetge… La botifarra la fem els dijous a la tarda. La gent ja ho sap i només ens arriba fins divendres i dissabte.
Qui ve de visita al santuari segur que es para a comprar?
Tant de bo. Treballem molt amb agències de viatges i excursions programades, gent d’arreu de Catalunya que ve amb autobús i esmorza o dina al nostre restaurant. Les noves carreteres ens han afavorit. Estem a prop del Vidranès, Olot, la Vall de Camprodon, el Lluçanès, Vic…
El seu és un negoci familiar. Costa de compaginar feina i casa?
Si ho has fet sempre, és més fàcil que uns pares que agafin un restaurant amb 50 anys i hi treballin amb el fill de 25. Vol paciència i saber separar.
El santuari de la Gleva el tenen a l’altra banda del carrer, literalment. Se’l mira o ja ni s’hi fixa?
Me’l miro molt; entrar-hi, no tant. Avui mateix [dimecres] he vist que hi havia cigonyes parades. Em fixo en la canalla de l’escola; a vegades, algun casament… És inevitable.
Li va venir de nou, l’oferta del pregó?
Sí. Normalment es proposa a personalitats.
No ho és, vostè?
No m’hi considero.
Li ha portat maldecaps?
Sí i no. Les idees les tenia bastant clares, la gramàtica ha sigut una altra cosa.
Què explicarà?
Els canvis a la Gleva al llarg dels últims 50 anys.
És un bon lloc per viure?
Sí. Petit, tranquil, de pagès, però a un minut de Sant Hipòlit, tres de Manlleu, quatre de Vic, tres quarts d’hora de Barcelona… Et pots permetre llevar-te i anar a esquiar, dinar a la platja, sopar en un restaurant de luxe de Barcelona i acabar amb una nit al Liceu.
Ho ha fet mai?
No massa.
És d’una generació que s’ha consagrat a treballar.
De petits ja jugàvem aprenent a treballar, amb jocs de paleta, per exemple. Avui, la prioritat d’una carrera és fer coses que agradin, passar-s’ho bé. Això ha canviat el país, i a més a més hem perdut una generació.
Què vol dir?
Quan jo tenia 50 anys, el meu fill gran, en Josep, que ara està al restaurant El Santuari, en tenia 18 o 19; quan jo en tenia 55, ell 22 o 23; i el petit, en Manel, 18 o 20… Érem dues generacions treballant. Ara, un pare d’entre 30 i 40 anys té fills de 5. Fusters, electricistes, mecànics… Hi ha un decalatge que fa que les coses no es vegin tan clares com abans. També penso, però, que estudiar és indispensable. Mai abans havíem tingut persones tan ben preparades. Al seu moment segur que es notarà.
Què fa falta per ser feliç?
Saber conformar-se amb el que es té. Sempre esforçar-se per a més, però sense arribar a l’obsessió. I que la feina funcioni i la família estigui bé.
