El cineasta ripollès de pare sirià i mare catalana Hammudi Al-Rahmoun Font estava passant uns dies de vacances a Menorca el dia dels atemptats. En arribar a l’apartament que tenien llogat amb uns amics, algú va engegar la televisió, i a TV3 no feien altra cosa que parlar dels atropellaments de la Rambla. Una de les imatges que es veien mostrava un dels presumptes implicats en els fets. “Jo no el vaig reconèixer, però un amic del poble, l’Àngel, va assenyalar la pantalla i va dir: aquest nano és el Driss de Ripoll”, explica Al-Rahmoun.
Ara mateix se li fa complicat recordar què va sentir en aquell moment, però té molt clar que durant les setmanes i mesos següents va transitar per un torrent de sentiments. El que sí que va pensar és que “allò ens faria separar més del que sempre ja hem estat. La meva part musulmana sempre ha viscut molt separada dels meus amics catalans”. És una faceta que Hammudi creu que “no ha interessat massa, i des d’aquell dia encara ha viscut més amagada, més acomplexada i fins i tot més poruga”.
Algú amb bona voluntat va fer la pregunta “què hem fet malament?”. En Hammudi no té resposta, però reflexiona que “en un país on un jutge no pot decretar la pena de mort, els nois van ser executats per la policia. I la societat ho va celebrar.” En certa manera pensa que allò donava algunes pistes: “Hem matat els que maten! Ja podeu dormir tranquils”. No és el seu cas en absolut. “No em jutgeu si jo dormo amb el llum encès”, conclou.
