Mentre llegeix aquest article i acaba de fullejar el diari gairebé segur que alguna embarcació precària navega a la deriva entre Líbia i les costes europees. I molt probablement n’hi haurà que no resistiran ni l’embat de les onades ni el pes de la tripulació i seran engolides en silenci per la grandesa del Mediterrani. “I no ho sabrem. Cada dia hi moren persones i ni sabem els seus noms ni ho podem documentar”, expressa el fotoperiodista vigatà i resident a Manlleu Sergi Cámara, que en l’últim mes ha estat a bord de l’Open Arms, l’únic vaixell de rescat que en els darrers temps ha pogut actuar en aquesta zona pel bloqueig per part de diversos països d’altres embarcacions de salvament. Mentre finalitza la quarantena de 14 dies al port de Sicília, Cámara, col·laborador de Nació Digital entre d’altres mitjans, reflexiona sobre tot el que ha viscut. Proactiva Open Arms va intervenir en tres rescats i en total es van salvar 259 vides. La ràpida actuació de l’ONG catalana, però, no va poder evitar la mort de sis persones.
Una de les víctimes va ser un nadó de sis mesos. El dia 10 de novembre es va fer un primer rescat, i quan queia la nit es va rebre l’avís d’una altra barca en perill. Durant la nit no es va poder localitzar, i finalment va ser trobada al matí. Quan les llanxes ràpides iniciaven el salvament, “el terra de l’embarcació va col·lapsar”, i el mar els va engolir. Entre les primeres rescatades “hi havia una dona que no parava de cridar ‘on és el meu bebè?”. En el caos del naufragi, el petit Joseph s’havia quedat a l’aigua. Sergi Cámara va captar la desolació d’una mare, la Joana, que acabava de perdre un fill, ja que tot i els esforços per mantenir-lo en vida no va ser possible. “Hem vist el drama de la mare del petit Joseph perquè érem allà per captar el moment i explicar-ho a tothom”, diu Cámara, i lamenta que quan no hi ha vaixells i persones que ho documentin sembla que no passi res, “i això és el que fomenten els governs dels estats que bloquegen vaixells de salvament, fer que girem els ulls davant del problema”.
Cámara sap bé quina és la força de les imatges després d’una dilatada i premiada trajectòria immortalitzant principalment les migracions d’Àfrica cap a Europa. “Es tracta de crear i remoure consciències”, apunta, després que la imatge de la Joana es publiqués en portada del diari El País i rebés elogis però també moltes crítiques per la cruesa de la foto: “Aquesta escena la provoca la desídia dels governs cap a persones que busquen un futur millor. No podem matar el missatger”. En aquest sentit, Cámara assegura que tot i que sempre s’ha d’intentar mantenir el respecte i la integritat cap a les persones i les víctimes, “hi ha imatges que són del tot necessàries per molt dures que siguin”. Com a exemple ben proper parla de la primera onada de la Covid-19, “on hi va haver una censura total per part de les autoritats per amagar el que passava als hospitals”. El fotoperiodista remarca que es morien centenars de persones “i només vèiem imatges d’aplaudiments per il·lustrar la lluita contra la pandèmia”. No es va permetre documentar el problema real que vivíem en l’àmbit sanitari “i tot per culpa d’un paternalisme ranci d’evitar imatges que podien ser doloroses però explicaven sense filtres la realitat”.
