Arriba la calor i, de cop, sembla que el nostre cos hagi de passar una inspecció tècnica. Les dietes d’última hora, els anuncis que prometen perdre pes, les converses sobre alimentació… Com si cada estiu algú decidís recordar-nos que, abans de sortir al carrer, hi ha alguna cosa de nosaltres que s’hauria de corregir.
I és curiós, perquè el cos és pràcticament el mateix que fa dos mesos. El que canvia és la mirada. De cop ens fa vergonya posar-nos pantalons curts o tires, dubtem davant del biquini o ens sorprenem pensant que aquest estiu ens “taparem una mica més”.
A consulta, aquesta conversa apareix cada any. Hi ha dones que em diuen: “Laia, no sé què faig malament. Menjo igual que abans i tinc aquest maleït flotador.”
Ens han convençut que qualsevol canvi del nostre cos és un problema. Però si mirem una mica enrere, veurem que els cànons de bellesa han canviat una vegada i una altra. Hi ha hagut èpoques en què les corbes eren desitjables i d’altres en què semblava que l’única opció acceptable fos ocupar el mínim espai possible. Han canviat les celles, els llavis, els pits, els malucs… Les normes no han parat mai de moure’s.
I encara hi ha una altra norma que sembla escrita en pedra: les dones podem envellir, però que no es noti gaire.
Pel que fa a la menopausa, posa tensió en aquestes premisses. Amb la disminució dels estrògens, moltes dones noten que el greix es redistribueix i apareix més a la zona abdominal. No és que el cos s’hagi espatllat. No és que ja no ens cuidem. És biologia.
Però sovint interpretem aquests canvis com un problema que cal solucionar. I la primera resposta acostuma a ser la mateixa: una dieta restrictiva.
Menjar menys. Saltar-nos àpats. Comptar calories. Anar a dormir amb gana. Aguantar tota la setmana i sentir que hem fracassat perquè dissabte hem obert la nevera més vegades del compte…
El més terrible és que, quan això passa, encara ens culpem.
Però el cos no sap que vols tornar a entrar en uns pantalons de fa massa anys (regala’ls, si us plau). El cos només sap que hi ha menys menjar. I fa el que ha fet durant milers d’anys: protegir-te. Guarda reserves en forma de greix. Per si torna una època d’escassetat.
No és falta de força de voluntat. És un cos fent de cos.
El problema no és tenir un cos més gran o més petit. És haver après que cada canvi del nostre cos necessita ser corregit i encaixat dins els barems del moment.
I és una llàstima. Perquè mentre nosaltres ens passem la vida intentant encaixar en un cànon que canvia cada deu anys, el nostre cos continua fent una feina molt més important: mantenir-nos vives i permetre’ns gaudir.
L’estiu dura tres mesos.
El cos ens acompanya tota la vida.
Potser ja és hora de deixar-lo ser.
I com sempre… feu-me el cas que vulgueu i cuideu el cos que us sosté. Tant vosaltres com ell us mereixeu el millor!
