Un cop arribat a l’aparcament, després de recórrer una llarga pista forestal enmig d’una bona filera de cotxes, de posar-me les botes de caminar, ajustar-me la motxilla amb l’aigua i una mica de menjar, enfilo cap al cim. Començo fort. Tinc uns quants excursionistes davant meu que ja pugen pel corriol, i els he de poder passar, no sé ben bé per què.
Un cop aconseguit el primer objectiu, mantinc el ritme alt per distanciar-me de la resta. Tot això ho faig perquè no vaig amb ningú i vull arribar sol al cim. No hi ha cap mena de competició, però sí necessitats individuals. Paro un moment per beure una mica d’aigua i comprovar que tinc la resta prou lluny, tot i que no tant com em pensava. Bec caminant i em disposo a fer l’última grimpada. Quan el cim ja és a tocar, hi veig gent que ja hi ha arribat. Sempre hi ha algú que va abans que tu. Això desconcerta una mica: tant esforç per res.
Però tant li fa. La qüestió és arribar i sentir l’alegria d’haver aconseguit la gesta. Llavors, de sobte, inesperadament, com si em tiressin un cossi d’aigua gelada, una buidor m’envaeix.
I ara què? Ara que he assolit el cim, què faig? Quin és el pròxim repte? I no serveix tornar al punt de partida, perquè això és innegociable: sempre s’ha de tornar a casa.
Com que em sento buit, vaig a la recerca del camí que porta a la muntanya del costat i, després, al següent pic. Però en tots hi trobo la mateixa buidor un cop assolit el cim. Finalment, quan faig el descens i em paro a fer un mos, m’assec sobre una pedra per contemplar la vall i els ramats que hi pasturen. Tranquils, van fent. Sembla que el temps no existeixi, que per ells no passi. Agafo les coses i torno feliç a casa amb la comprensió de tot plegat.
Perquè, si entenem la buidor com la condició de manca de contingut, matèria o ocupació en un lloc, o com l’absència d’un objecte, també s’utilitza en sentit figurat per descriure un estat d’ànim, una insatisfacció o, en el cas que ens ocupa, una absència emocional provocada pel fet de no saber que després d’una eufòria apareix el buit.
Aquesta sensació que falta alguna cosa per omplir l’espai que ha quedat. Normalment, es reomple amb una activitat nova, un passatemps per resoldre o un repte per superar. Es busca que la sensació de buidor sigui passatgera. Cal ocupar-la amb alguna cosa que mantingui la ment entretinguda i, sobretot, que l’ompli de contingut.
Tanmateix, quan no hi ha la possibilitat de reemplaçar la buidor que se sent en un moment determinat, cal optar per redescobrir aquest buit. El simple fet de sentir-lo ens transporta a una sensació de plenitud, com si fos l’expansió de l’univers, com si percebessis la immensitat a través de la buidor. I si no hi ha res més gran que l’univers, és en aquest instant que descobriràs el sentit de l’existència del buit: comprendre’l, acceptar-lo i interioritzar que és aquí on ho pots tenir tot.
I la sentència final dirà que quan et sents buit és precisament quan no et falta res.
