“La Covid-19 ha posat al centre la necessitat d’harmonitzar activitat humana i entorn”

Llicenciat en Ciències Biològiques i expert en desenvolupament rural i local, Albert Puigvert (Sant Pere de Torelló, 1972) és actualment el gerent de l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya (ARCA). En aquesta entrevista reflexiona sobre l’impacte, positiu i negatiu, que la crisi del coronavirus pot tenir a les zones rurals, des d’on es reclama una millor gestió del territori per al benefici col·lectiu. Quin ha estat el primer impacte –el que es pot valorar en aquests moments– de la crisi de la Covid-19 a les zones rurals de Catalunya?Per mi, el gran impacte ha estat el xoc psicològic que hem viscut, a diferents nivells i escales, fent caure vells mantres sobre les bondats del sistema socioeconòmic vigent. S’ha evidenciat que la deslocalització de la producció i la fal·lera del mercat, el consum desaforat i les polítiques d’incentiu orientades al benefici curterminista, més enllà de generar precarietat laboral, patiment humà i depredació del medi ens fan dèbils com a societat davant de crisis com la de la Covid-19. Pel que fa a l’activitat econòmica, en destacaria l’afectació a una part del nostre sector primari, al petit comerç, a la petita indústria familiar i, evidentment, al sector turístic, a més del ja afeblit sistema sanitari. Hem vist els efectes amb només dos mesos d’aturada global. Penso que això hauria de fer-nos replantejar moltes coses del nostre sistema de vida. A partir de la pandèmia, es poden obrir nous horitzons per als territoris rurals?Voldria creure que així serà. Hi haurà elements de canvi que vèiem i es reivindicaven de feia anys, que han aterrat de cop i crec que han vingut per quedar-se totalment o parcial. El teletreball n’és l’exemple més evident. Ben aviat veurem aprovat el decret de teletreball per al personal de la Generalitat, que afecta desenes de milers de persones treballadores, moltes amb casa i encara arrelades al territori. D’altra banda, també s’ha fet evident la necessitat d’establir un sistema agroalimentari de qualitat, autosuficient i resilient, i això només es pot fer amb un teixit de petita i mitjana pagesia i un sector agroalimentari establert en tot el territori, amb uns canals de distribució de curta i mitjana distància ben estructurats, que és on s’han explorat solucions a correcuita, i on queda molt per millorar. Parla del teletreball. Per treballar a distància, però, és imprescindible la connexió a internet que ara no arriba, o no ho fa amb les condicions òptimes, a tot arreu.Per mi és la mancança estratègica principal que tenim als territoris rurals i que ens podria facilitar un salt quàntic. El govern de la Generalitat va tard. Des de la Secretaria de Polítiques Digitals s’ha treballat fort amb les diputacions de Catalunya, i malgrat que s’ha establert un calendari clar per dotar de fibra capitals de comarca, el 2020, i els petits municipis, el 2023, que hi hagi una terminal no és garantia de disponibilitat fàcil i accessibilitat veïnal. Per això caldria que es generés més economia local, petits distribuïdors i instal·ladors que acceleressin aquesta disponibilitat, generant economia endògena. A Osona en tenim un bon exemple amb la gent de Guifi.net. En la fase més crítica del brot del nou coronavirus, els serveis sanitaris han tendit a concentrar-se, i s’han tancat temporalment els consultoris més petits. Per contra, ha augmentat exponencialment l’assistència telefònica i telemàtica. Com s’han d’articular, el sanitari i altres serveis de primera necessitat, per garantir-los a tothom?En la pregunta aportes part de la solució. Encara no hem fet el salt definitiu a la teleassistència, i la tecnologia i la cultura digital haurien de fer-ho possible. Com hem vist, tant els serveis sanitaris com els educatius han pogut funcionar, si més no en part, per via telemàtica, tot i les mancances. Sempre tenint en compte que la màquina és una eina, i que mai podrà substituir les persones, s’ha d’avançar en aquesta via, però sense deixar ningú pel camí. Més enllà d’això, la salut, l’educació o la mobilitat són serveis públics que s’han de poder adaptar a les realitats de les petites o molt petites comunitats rurals. S’ha de garantir l’assistència d’urgència, i l’accés als serveis de qualitat i universals, i en aquest sentit costarà molt revertir els anys de pèrdua i la manca endèmica de professionals competents i especialitzats en alguns territoris. La pandèmia ens està canviant prou per arribar a modificar la realitat urbanocèntrica del país?En aquest sentit soc bastant pessimista. L’urbanocentrisme no és només a la gran ciutat. Als nostres pobles i a la nostra pretesa societat rural ha arrelat un sistema relacional i un quadre mental totalment urbà. Ens hem desconnectat gairebé del tot dels sistemes naturals i agroforestals que tenim a tocar, de la comunitat, de les pràctiques ancestrals que han configurat el paisatge i la societat al llarg de la història. Si alguna cosa haurà portat de bo la Covid-19 serà tornar a posar al centre la necessitat d’harmonitzar activitat humana i entorn. Una activitat agroforestal al centre, que respecti, preservi i millori la biodiversitat existent, sense divinitzacions o folkloritzacions absurdes, però sí que valoritzi la tasca pagesa. I revaloritzant el ritme i la vida al poble, on encara hi ha cert grau de socialització i contacte directe amb l’entorn natural i la comunitat. I ja seria la repera si des de la urbs s’adonessin que necessiten un territori rural ben estructurat i viu per continuar existint, del qual no poden disposar al seu gust sinó que han de concertar i coresponsabilitzar-se’n. Més que en moviment migratoris rellevants des de les ciutats cap a les parts menys poblades, aquesta crisi podria tenir incidència a l’hora de frenar la marxa de persones nascudes al món rural?És una de les grans oportunitats que s’obren, la d’invertir la tendència al despoblament i repoblar el territori, no només les capitals de comarca, ni els pobles grans. Però per aconseguir-ho, i que no s’acabi generant una nova bombolla especulativa de sòl i construcció, cal una política valenta i decidida, interdepartamental i harmònica de l’administració catalana, i sobretot coordinada i treballada amb les administracions locals i provincials. Des d’accions perquè l’habitatge sigui assequible i estigui disponible per als nous veïns, passant per permetre noves formes d’habitatge col·laboratiu que rehabiliti i reaprofiti antics masos o colònies industrials en ruïnes, noves formes de treball com el teletreball o el coworking o la revisió dels sistemes de fiscalitat per afavorir la implantació de petits emprenedors i empreses. També hi ha la possibilitat que les percepcions en relació amb l’entorn i al territori derivades de la crisi sanitària i el confinament siguin temporals, que quan es pugui recuperar una certa normalitat desapareguin...Sí, la por que tinc és que tot el tsunami emocional i de pensaments quedi en no-res. Vaig veient que la intel·ligència col·lectiva brilla per la seva absència i que tot allò que es parlava durant el primer mes de confinament sobre la visió més crítica i del perquè estàvem així, sobre que calia replantejar-se moltes coses, ha deixat pas a una visió, aparentment pragmàtica, de recuperar l’activitat i la nova normalitat. Una nova normalitat basada en l’anterior, però més precaritzada. No ens veig capaços, a nivell global, d’afrontar els reptes de forma valenta i plantejar canvis radicals. La crisi anterior, que ens ha tingut deu anys marejats, ha servit per canviar poques coses. Falta lideratge global, i hi ha por de perdre qualitat de vida, cosa que es reflecteix amb l’ascens de l’extrema dreta, és un clàssic. Si hi ha d’haver canvi, el veig viable a escala local o comunal, amb noves formes de reorganització, que posaran en escac el sistema actual. Es parla d’una crisi econòmica sense precedents com a conseqüència de la crisi sanitària de la Covid-19. En aquest context, quins tipus d’activitats poden tenir futur en el món rural? Hi ha de guanyar presència l’economia circular?L’economia circular i la verda és l’economia de sempre al món rural, i jo hi afegiria les formes col·laboratives de la mateixa. Tancar cercles en l’aprofitament dels recursos, usar aquells que tenim a prop sense exhaurir la seva capacitat de regeneració, adequar les necessitats a la disponibilitat, i no al revés, i la col·laboració entre els agents del territori, són els principis de base de les comunitats rurals i les seves activitats de sempre. L’oportunitat és en l’aplicació de la tecnologia i de les NTIC, que han de permetre implantar noves activitats que generin valor, i, sobretot, on es pugui, tancar els cercles productius perquè el valor sorgeixi i s’aprofiti al mateix territori, per exemple amb la fusta de qualitat per a la construcció o els elaborats alimentaris. Són, en qualsevol cas, activitats amb models de negoci no encarats a la gran acumulació de beneficis?La petita activitat també és una essencialitat rural. L’acopi absurd de materials, diner o propietat no és garantia de qualitat de vida. I la ruralitat està feta de moltes petites experiències vivencials, de petites economies que, agrupades i de forma harmònica amb l’entorn, configuren una realitat diversa, rica i resilient. Per això ens agrada més parlar de ruralitats que de rural. Sempre hem dit que Catalunya és un país de pimes i, en part, és per l’arrelament i diversificació de tota la vida als territoris diversos que configuren el nostre petit país. Un món menys globalitzat, una de les conseqüències que s’apunten en l’era post-Covid-19, donaria més cabuda a aquestes maneres de guanyar-se la vida?Segur, no tenia massa sentit aquest moviment de materials i persones global. I, de fet, era i és un dels principals causants de l’emergència climàtica en la qual estem immersos. Es parlarà molt de relocalització d’activitats, veurem... És optimista o pessimista respecte al fet que la lluita per frenar el canvi climàtic surti reforçada de l’impacte que està generant la crisi del coronavirus? No cal anar gaire enrere per trobar reclamacions d’una millor gestió del territori per al benefici de tot el país, per exemple quan hi va haver els incendis de la Ribera d’Ebre el 2019, o el temporal Glòria, el gener de 2020. M’agradaria ser optimista, però la inèrcia dels últims 30 anys no augura massa res de bo. Som de memòria curta, i en la línia del que comentes, ja ningú recorda els incendis de la Ribera d’Ebre o el temporal Glòria. La consciència d’emergència climàtica sí que va quallant, de fet, evidenciada per les anomalies climàtiques massa sovintejades. Tristament, però, no som capaços de veure que tot plegat és només la punta de l’iceberg de la crisi de fons, que és la sistèmica i en la qual no sabem com posicionar-nos, més enllà de declaracions altisonants i cimeres, pactes i estratègies. Per sort, també, són les petites iniciatives més locals les que, sumades, podrien generar un canvi general. Hi tinc un bri d’esperança. Han de canviar les polítiques de desenvolupament rural? Com les han d’abordar les administracions?Canviar segur, però aquest canvi requereix transversalitat. Les necessitats i la urgència d’afrontar els reptes que tenim davant passen per tenir una agenda rural clara, pactada i consensuada. L’administració ha de promoure polítiques valentes que facilitin els instruments bàsics per al bon desenvolupament de les activitats humanes al territori, i per garantir-hi la qualitat de vida i l’equitat. Cal una visió integral, transversal, interadministrativa (coordinada entre diferents nivells local, comarcal, demarcacional i nacional) i reterritorialitzada de les polítiques, que per ser eficients s’haurien de plantejar i aterrar lluny dels despatxos de Barcelona.

“La Covid-19 ha posat al centre la necessitat d’harmonitzar activitat humana i entorn”

Homenatge a la lluita persistent

El Torelló comença la Copa Catalunya amb una golejada

“Cada cop es posa més a prova la nostra capacitat de resiliència”

“Tornar a la rutina necessita un escalfament”

LA PREGUNTA

Està d’acord que es prohibeixi l’ús de la IA als centres escolars als menors de 14 anys?

Mor el conductor d'un camió formigonera en un accident a la carretera de l'Esquirol a Tavertet

Viure entre Sant Bartomeu del Grau i els Països Baixos

“Amb 27 anys vaig dir a casa: ‘M’he comprat una farmàcia”

La primera cita, un dia fàcil de recordar: l’1 d’octubre de 2017

“Pensava que jubilar-se era començar una etapa de baixada, però m’equivocava”

Les Masies de Voltregà tanca temporalment l’accés al riu per evitar aglomeracions

Mor Jaume Criach Vila, regidor històric del PSC a Balenyà

D’un perfil del ninja Hattori a casar-se aquest desembre

La indústria catalana mira cap a la defensa: "Fer el manteniment d'un tanc i el d'un cotxe no és tan diferent"

Incendi a la Guingueta de la Blava a Roda de Ter