Adrià Millán
Amb 7 anys em van diagnosticar diabetis. Recordo que bevia molta aigua i, evidentment, això feia que anés constantment al lavabo. No era gaire normal. Els meus pares em van dur a l’ambulatori de Campdevànol, em van mirar el nivell de glucosa en sang i ràpid em van dir que anés cap a l’Hospital de Vic, on vaig estar ingressat una setmana. Els meus records dels primers anys de la diabetis no són molt nítids. Una de les coses que tinc molt gravades a la ment és el moment en què el metge explicava als meus pares en què consistia la patologia i ens mostrava uns bolígrafs de colors amb una agulla. En aquell moment recordo sentir entre por i pànic pensant que jo m’havia de punxar “aquella cosa” unes tres o quatre vegades al dia.
Al principi tot són maldecaps per la incògnita de patir una malaltia de la qual no saps res. Com amb tots els aspectes de la vida, acabes aprenent per ensopegades i errors. Recordo el que més em va marcar. Era la primera excursió que feia amb el col·legi sent diabètic. Vam anar a Barcelona. No recordo què vam visitar, però sí que vam dinar un entrepà a peu de carrer. Quan vaig tornar a casa, em vaig mirar els nivells de glucosa. Eren molt alts. De sobte vaig recordar que no m’havia posat la insulina a l’hora de dinar. En aquell moment t’adones que la malaltia ja forma part de tu i que l’has d’incloure en els teus plans de vida. De la mateixa manera que no m’oblido de fer les coses més bàsiques del meu dia a dia, tampoc m’oblido de mirar els meus nivells de glucosa i posar-me la insulina. Per això, sempre que dic que soc diabètic i em diuen “em sap greu” o “vaja, ho sento”, responc que no cal sentir res. Per mi és una característica més de mi. Un estil de vida.
