La manifestació del 10 de juliol de 2010 en contra del recurs del Tribunal Constitucional que deixava en paper mullat l’Estat d’Autonomia aprovat en referèndum l’any 2006 es considera la primera gran mobilització de l’independentisme als carrers. Això significa més d’una dècada de concentracions –sobretot per la Diada–, aplegant centenars de milers de persones vinculades a un moviment polític i social. Imatges com la Via Catalana, que va unir de nord a sud el país amb la gent donant-se les mans ara just fa 10 anys, ja formen part de la història.
El creixement de l’independentisme va tocar sostre l’any 2017, amb la celebració del referèndum de l’1 d’octubre. Des de llavors –amb un petit repunt l’any 2019 durant els mesos posteriors a la sentència en contra dels presos polítics i just abans d’una estocada important a causa de les mesures per fer front al coronavirus–, la mobilització ha anat a la baixa. Quins en són els motius?
En aquesta davallada, el lletrat de l’Associació d’Advocats d’Osona en defensa dels drets humans Cèsar Lagonigro té clar que la desmobilització “és conseqüència directa de la repressió de l’Estat”. En els últims cinc anys, l’associació ha donat cobertura en la defensa judicial a 32 osonencs, en la seva majoria per causes obertes “durant l’exercici del dret a protesta”, i que en gairebé tots els casos “han estat arxivades”. Lagonigro, però, remarca que l’Estat “sap el que fa” i perseguint “la gent més activa, i el jovent”, busca la desmobilització.
Un dels primers càrrecs públics que va rebre una citació judicial per la seva defensa de l’independentisme és l’exregidor de Capgirem Vic Joan Coma. La frase mencionada al ple que “per fer una truita primer cal trencar els ous” –fent referència al fet que caldria desobeir–, li va comportar ser investigat per sedició l’any 2016. Coma reconeix que Espanya “ho té molt fàcil davant l’independentisme”, ja que davant “la desobediència pacífica i continuada”, o en el cas de revoltes populars com va ser l’1 d’octubre, “ja ha demostrat que no té cap mirament en reprimir”. Això provoca que molta gent, “sobretot els que hi tenen més a perdre en l’ordre establert”, es desmobilitzin.
En aquesta línia també s’expressa l’activista independentista osonenc Txevi Buigas, en l’actualitat pendent de judici acusat de terrorisme malgrat que la seva defensa ha fet evidents un bon grapat de llacunes i irregularitats durant el procés d’instrucció. Buigas comenta que l’únic govern català que ha fet cas a les demandes d’anar endavant amb la independència –a través del referèndum de l’1-O– “ha estat empresonat i exiliat”. Així doncs, el missatge de l’Estat és clar, “i si ets activista saps el que pot passar”.
En un moment en què Junts i ERC utilitzen la força de l’independentisme per marcar terreny a Madrid, Buigas i Coma també es mostren crítics amb el paper dels partits polítics. Sense voler repartir carnets de “bons o mal independentistes”, l’exregidor de l’Ajuntament de Vic creu que el que s’està produint en l’àmbit polític “és el nacionalisme de tota la vida”.
Coma continua pensant que la “desobediència civil i no violenta” és la via cap a la independència. De fet, és el posicionament que va prendre al no anar a declarar per voluntat pròpia quan va ser citat als jutjats. Tot i això, fa autocrítica per no haver convençut a més gent de la força de fer-ho de forma col·lectiva. I és que tal com remarca, desobeir al poder establert “és una eina molt potent perquè la gent de baix faci canviar coses als de dalt”, i arribat el cas “es pot aplicar a altres temes que no són la independència”.
