Des del 24 de maig Josep Fontarnau s’ha jubilat com a metge de família de Sant Pere de Torelló, encara que manté una part d’activitat en una clínica privada. Ell va començar la carrera l’any 1976 quan, recorda, no hi havia límit de places per entrar a la facultat. Molts dels seus companys que eren d’Osona –ell, de Tona– van acabar treballant a la comarca i això, assegura, “garantia la continuïtat”. Ell va començar treballant a l’Hospital de la Santa Creu i al de Sant Celoni i fent guàrdies a les Josefines. Després va passar com a interí a Tona fins al 1991, va estar dos anys a Ripoll i el 1992-93 va demanar el trasllat més a prop perquè “començàvem a parlar del Consultori Bayés” i va estar 13 anys a Roda. Finalment, per qüestió d’horaris, va sol·licitar el canvi a Sant Pere, on ha estat 15 anys.
Era vocació això de ser metge?
Als 15 o 16 anys volia ser veterinari, però passats els anys veig que vaig tenir la fortuna que a casa anàvem justets i que no podia desplaçar-me ni a Saragossa ni a Lleó, on es feia Veterinària, i vaig poder combinar treballar i estudiar per fer Medicina a Barcelona. Vaig veure que era una de les professions que em podia il·lusionar.
Per què va decidir ser metge de família?
Penso que els metges tenim una vocació d’atendre les persones i em vaig veure ja entrat directament en la medicina de família. No vaig fer el MIR, vaig començar a treballar just acabar la carrera i sí que vam fer una entrada a través d’unes proves que després d’uns anys de treballs podies tenir el títol d’especialista en medicina familiar. Mai m’he plantejat si hagués pogut fer una altra especialitat. He disfrutat, m’ho he passat bé, hi ha hagut moments complicats com en totes les professions, he conegut molta gent i sempre he intentat fer el que més bonament he pogut.
Costa ara que les noves generacions vagin cap a la medicina familiar. A què ho atribueix?
El fet que hi hagi tanta dificultat per entrar a la facultat, amb un límit d’entrada. També moltes vegades es trien especialitats que puguin ser hospitalàries, que no tinguin moltes guàrdies, més caps de setmana lliures per poder estar amb la família… La medicina familiar és summament lligada. El fet d’entrar poca gent, haver-hi opció de moltes especialitats, una tecnologia i uns coneixements brutals a nivell hospitalari que atreuen la gent… ens queden les ganes d’atendre la gent, que les tenim tots. Has de tenir molt clar que és molta feina, molt lligat i d’alguna manera no té alguns privilegis que podries tenir a la medicina hospitalària o amb alguna especialitat. És una medicina molt de peu de carrer, de relació humana, un metge de família forma part de la família. De totes maneres, si la gent sabés el que he disfrutat aquests 40 anys i pogués dir-los que és una bona opció… jo ho tornaria a fer.
“En aquests 40 anys he disfrutat fent de metge de capçalera, ho tornaria a fer”
Tot i així les condicions de quan va començar a ara, en l’àmbit laboral, també han canviat.
Quan vam començar no hi havia ni serveis d’emergències mèdiques, fèiem guàrdies 24 hores, era molt intens. Les condicions han millorat: la possibilitat de tenir accés a proves complementàries, servei d’emergències mèdiques, la possibilitat de treballar en equip… Però no som tants metges de família, la població ha crescut i costa molt d’arribar a tot. Es parla que s’intentarà que des d’infermeria tinguin un paper més protagonista al CAP, que determinats temes puguin atendre’ls sense passar pel metge o metgessa.
Pobles més petits i allunyats de l’àrea metropolitana. És un motiu que faltin professionals aquí?
Si mires les últimes convocatòries de medicina familiar, la gent es queda tan a prop de Barcelona com pot. No és el mateix treballar de metge de capçalera en un nucli urbà, en un nucli rural però gran com Manlleu, Torelló o Vic, com en un poble com Sant Pere o Sant Vicenç. En un poble estàs sol i has d’estar al cas de tot i en tot moment, ser conscient de les teves limitacions, de com se’t pot ajudar, SEM, companys de Torelló… però no deixa de ser molta pressió. Quan vaig començar molts dels que érem d’aquí ens vam quedar aquí. La gent, si no és de la comarca, costa que es quedi.
Ha combinat la medicina pública amb la privada.
La combinació entre la pública i la privada és bàsicament pel tema econòmic. La medicina pública és encantadora, enriquidora però té un límit de sou.
“La covid-19 va ser una sorpresa molt desagregable, jo vaig passar por”
Ha tingut un final d’etapa marcat per la covid-19.
Va ser una sorpresa molt desagradable i probablement haurem d’estar preparats perquè puguin venir altres pandèmies. En desconeixíem l’origen, no teníem EPI, no sabíem què ens podia passar, hem anat passant onades i coneixent què podem fer, quines medicacions, i hem tingut les vacunes que fan que no hi hagi el risc tan brutal de les primeres onades. Jo vaig passar por, per mi, pels meus també. Vam tancar Sant Pere i Sant Vicenç per poder-nos centrar tots a Torelló, era complex. Ha estat una malaltia que ens ha posat a prova.
Amb la covid es van tancar consultoris i es van centralitzar en centres més grans. Tem que en el futur es vagi cap a aquest model?
Espero que això no passi. Tenen el mateix dret la gent de Torelló que els de Sant Vicenç o Sant Pere a tenir metge. Cada dia, no ho sé, però hi ha d’haver algú de referència. Tot dependrà de la possibilitat que hi hagi personal que hi pugui anar.
Amb les urgències nocturnes sí que hi va haver una reforma i unificació. Al principi la gent no ho veia clar, però s’ha consolidat.
Hi va haver molts dubtes al començament però s’ha demostrat que ha funcionat molt bé.
Això ha fet que es filtressin les urgències?
El que ha fet bé és controlar les visites urgents fora de les de l’horari d’àrea bàsica i derivar el que cal a l’hospital. Ha estat un bon filtre.
Com veu el futur dels metges de família? Hi ha 15 places per a residents a Osona i només se n’ha cobert una.
Espero que des de l’administració i les organitzacions mèdiques facin que hi pugui haver més capacitat d’entrada d’estudiants que puguin fer Medicina. Cal fer més atractiva la medicina de família perquè quan facin el MIR ho demanin. Probablement la pot fer més atractiva equiparant-la a l’atenció hospitalària, de compaginar la vida familiar i la professional, tenir uns ingressos una mica més acurats. Ara un metge de família cobra poc, es va arrodonint quan tens molts triennis, però inicialment…
Té més prestigi l’hospital que el CAP?
El prestigi te’l dona la gent a qui tu ajudes. Els metges de família som la primera línia, no deixem de ser els alfils i els peons. Som una mica el lligam entre la població i la zona especialitzada. Hem de saber de tot i en tot moment i hem de ser suficientment hàbils perquè puguem fer una transmissió a l’especialitzada amb garanties.
Però, en part, han de ser especialistes en tot.
Hem de mirar de saber de tot, i això vol dir que si una cosa la pots arreglar al poble fer-ho, però tenir l’habilitat que si una situació no la pots arreglar o se t’escapa, saber contactar l’especialitzada en el moment que toca.
Què és el que valora més d’aquesta etapa, ha estat el que s’imaginava?
He treballat molt però he disfrutat molt i he tingut l’agraïment de la gent i això no té preu. He parlat que el metge de família no està ben pagat però la relació amb la gent pot ser intensíssima i molt agradable. Hem passat patiments, neguits però també moments molt dolços i això és el que et queda, que la gent et reconegui que has fet el que has pogut, que has estat amb ells i els has ajudat. El metge no hi és per canviar vides, hi és per ajudar en moments complicats, i si tens aquesta habilitat tens l’agraïment segur.
