La matinada del dia 29 de gener passat ens va deixar Roser Ferran Gayet, nascuda l’any 1915 a Barcelona però amb fortes arrels a Sant Pau de Segúries, d’on era la seva mare, Roser Gayet, i on ella anava a passar els estius.
Els periodistes Gemma Saura Barrera i Plàcid Garcia-Planas van fer un llibre de la seva vida, La noia de la Pirelli, tot fent referència a la fàbrica italiana que, durant la Guerra Civil i per atzar, va dirigir la Roser. Va viure la Itàlia de Mussolini, les dues dictadures d’aquest país, la República, l’exili i el franquisme. Confessava sense cap mena de vergonya que, sent tan jove, la parafernàlia, uniformes i discursos feixistes la van enlluernar i es va convertir en una admiradora de Mussolini, fins que va descobrir com n’era de terrible aquesta ideologia.
Amb els pares, va tornar a Catalunya, va viure la República i la Guerra Civil a Barcelona. Després va arribar l’exili, el seu pare era republicà però mai havia militat en cap partit, van passar pel camp d’Argelers i d’allà a Tolosa de Llenguadoc, on va acabar treballant per la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial.
De bona fe, el seu pare va pensar que sense haver comès cap delicte podrien tornar a Espanya. Però per Franco ser republicà ja era un delicte i en tornar, el seu pare va ser empresonat i mai es va refer del temps passat a la presó. Quan en va sortir estava trastocat i va sobreviure poc temps. S’anava fent gran i ella, per sobre de tot, volia tenir fills. I es va acabar casant amb un vidu, un home del règim, i se’n va anar a viure a Madrid, a la plaça d’Orient, davant mateix del Palau Reial, on ha estat testimoni directe de les festes i parades franquistes i monàrquiques. No estava enamorada del seu marit, ni mai en va estar, però va tenir allò que ella volia, dos fills meravellosos que han estat al seu costat fins al darrer alè. La seva vida amb el marit és una altra història. Una novel·la rere una altra, una vida de pel·lícula. Era tan interessant, o més, el que ella explicava que el que recull el llibre, que ja n’és, i molt. Era una persona molt sincera, franca, oberta, amb una gran cultura. Poliglota, durant l’època franquista escoltava la BBC, la televisió francesa i la RAI, deia que aquí desinformaven i no pagava la pena escoltar les notícies del país.
Era una cosina-àvia de la meva àvia, el parentiu gairebé es perd, però l’admiració i estima que tota la família hem sentit sempre per ella va molt més enllà de qualsevol parentiu. Un privilegi haver-la pogut conèixer, escoltar-la, estimar-la. A Madrid o a Sant Pau de Segúries, aquest estiu passat encara hi va anar, la gent d’allà li’n deien “la memòria de Sant Pau”. Perquè tenia una memòria privilegiada, fins al darrer moment. Les capacitats físiques van anar minvant, però les intel·lectuals no ho van fer mai. Ha viscut 104 anys, un segle d’història de carn i ossos i, sobretot, ànima.
Vola, Roser, tan alt com sempre has fet, com has volgut, com ens has ensenyat. Has estat la persona, la dona, més vital, lliure, optimista i lluitadora que hem conegut. Sincera, intel·ligent, culta, riallera, eres una heroïna de carn i ossos sense saber-ho ni voler-ho. Has estat un estel a la terra i ara ets un estel al cel. Seguiràs brillant per sempre en nosaltres.
Vola, vola, Roser. Tan lliure com sempre.
{{ comment.text }}