El mes de març de 1881 va aparèixer el primer número de la revista El Ripollès, amb redacció a la llibreria de Francesc Martí i Mas. La publicació, que passa per ser la primera de la premsa ripollesa i que l’historiador Josep Pellicer i Pagès va qualificar de pionera de l’alta muntanya al nostre país, comença amb una declaració d’intencions on qüestiona d’entrada als futurs detractors de la validesa del projecte, el que avui dia denominaríem com a “haters”. El primer dard ja apareix al paràgraf inicial, on els atribueix la frase “Gigante debo ser, cuando todo me parece tan pequeño”. La revista va sortir en llengua castellana, si bé també incloïa articles en català, i a un preu de mig ral per exemplar. La durada d’aquella primera etapa va ser efímera. L’agost del mateix 1881, coincidint amb el cinquè número, publicava una “Nota importante” on s’acomiadaven dels lectors després de quatre pàgines monogràfiques de resposta precisament a un Sr. Canguetas, que s’havia mostrat crític amb la publicació.
Aquesta revista que ja supera els cent quaranta anys d’antiguitat és la primera que es va imprimir, i que va iniciar una llarga tradició on s’han superat sobradament la cinquantena de publicacions. Anteriorment, havia existit La Perla del Pirineu, un manuscrit obra de Joan Ponç Deop, membre d’una nissaga d’armers i serrallers, a qui es considera com el primer periodista ripollès. La seva capçalera va aparèixer el 1863 com a òrgan de la societat El Joiell de Wifred, que promovia la restauració del monestir de Santa Maria.
El Ripollès és de fet la capçalera que ha sobreviscut en el decurs dels anys, fins a completar sis etapes diferents. La segona va ser igualment breu. Va aparèixer en format setmanal el febrer de 1888 i va deixar de publicar-se el juny de l’any següent, després de 69 edicions de quatre pàgines, i també amb un agre ressentiment cap a un calumniador de la tasca periodística. Ara fa quaranta anys, coincidint amb el centenari de la premsa ripollesa, dins de la cinquena etapa d’El Ripollès es va publicar un número dedicat exclusivament a aquesta efemèride, on s’esmentaven les dificultats de supervivència que fins aleshores havien tingut les capçaleres periodístiques locals. Entre aquestes hi havia “l’esperit crític i destructiu” al costat d’altres com l’absència de consciència clara de comarca, la baixa demografia, la manca de col·laboració, el nivell cultural i també d’altres més puntuals com la Guerra Civil, la censura o l’individualisme i materialisme de la societat.
Posteriorment, la capçalera d’El Ripollès va viure ressorgiments en la tercera etapa (1917-1920), la quarta (1954-1967), la cinquena i més recordada (1977-1984), creada a partir d’unes pàgines que apareixien a la revista Presència i que va desaparèixer quan EL 9 NOU va incorporar el Ripollès al seu àmbit d’influència, o l’actual, que sota el particular estil del grup de mitjans Corisa Media Grup segueix publicant-la ara amb periodicitat setmanal des de 2004. Però l’aparició de revistes ha estat continuat en el decurs d’aquest temps. Encara al segle XIX, van coexistir El Taga (1886) i El Jueves (1887), de tendències polítiques contraposades, i que finalment es van acabar fusionant en la segona etapa d’El Ripollès. A partir de 1900 van sorgir La Defensa, Scriptorium (probablement el més prestigiós de tots), El Puigmal, El Catllar, La Veu Comarcal, El Pirineu Català, Ripoll, Delit, El Catllar de Ripoll, El Gall de Ripoll, El Saberut, L’Intransigent, entre altres revistes associades a partits polítics, sindicats, empreses, entitats o organitzacions religioses.
Els diferents projectes han tingut eminentment origen a Ripoll tot i tenir esperit comarcalista, però també n’han publicat a Campdevànol, Camprodon, Gombrèn, Ribes o Sant Joan de les Abadesses. Durant les últimes dècades, a banda d’EL 9 NOU també La Marxa va compartir informació d’Osona amb la del Ripollès. Des de les comarques gironines tant El Punt com el Diari de Girona han mantingut informació de la comarca encara que no hi hagin tingut redacció pròpiament dita, i en els últims anys s’hi ha incorporat també la revista bianual Les Garrotxes.
