Com va viure ser la persona homenatjada en la vigília d’aquesta Diada?
A finals de febrer Òmnium em va trucar i jo si vols que et sigui sincer els vaig dir que no, que l’any passat ja em van fer Osonenc de l’Any, que em van donar la Creu de Sant Jordi, que aquí hi ha molta gent que està preparada, etcètera. Però davant la insistència hi vaig accedir. Al cap de pocs dies arriba la pandèmia i a partir d’aquí tot canvia organitzant tota la xarxa d’ajuda que es va muntar. Ara ja hi som, satisfet, content de ser la persona homenatjada. Em fa molt de respecte, la veritat.
Els homenatges se li van acumulant, tal com recordava vostè, que ha estat implicat en tantes causes.
Hi ha molta gent que ha fet moltes coses. Aquest any m’ha tocat a mi. Al mes d’octubre la Fundació Trueta farà 28 anys i aquest és el pilar central de la meva vida. Paral·lelament també tinc una parcel·la de la meva vida que ha estat sempre molt al peu del canó amb el tema de la defensa de les llibertats.
La llàstima és que aquest acte enguany hagi caigut enmig d’aquesta pandèmia i no pogués rebre l’escalf de la gent que el voldria acompanyar en un dia així.
Sap greu perquè aquest any és la 18a edició de la Marxa dels Vigatans, ja té majoria d’edat. És una experiència molt col·lectiva aquesta. Jo cada any vaig de Vic a Santa Eulàlia de Riuprimer a buscar el foc per baixar-lo a Vic i totes les escenografies que s’han fet al llarg d’aquests anys han variat molt i han estat molt encertades. És un acte molt de la ciutadania, del peu del carrer, molt participativa. Òmnium havia programat un acte sabent que hi havia la Covid, però davant de la pujada de la pandèmia que ningú s’esperava a l’estiu, amb molt bon criteri ha suspès totes aquestes activitats tan populars. Avui també, en una realitat inimaginable uns anys enrere, hi ha Twitter i Facebook, els mitjans de comunicació treballeu tots en aquesta línia i l’escalf, que m’hauria agradat molt més tenir-lo amb la gent al costat, hi és també d’aquesta manera telemàtica. Fa molt de respecte perquè la gent et fa sentir molt estimat i em sento molt estimat en aquest àmbit que és el meu, de la ciutat de Vic i de la comarca d’Osona, encara que a nivell de xarxes transcendeix molt més enllà.
El seu activisme ja va començar de ben jove en l’àmbit social amb Metges Sense Fronteres i l’ha anat mantenint sempre.
Sí. Ara repassant per escriure el que vaig llegir a l’homenatge he recordat que havia recollit medicaments per enviar al Front Polisario, jo era molt jove, que llavors lluitava per aconseguir el dret de l’autodeterminació i la independència d’Espanya. És la dècada dels 70. A l’època del franquisme m’havia cuidat de vendre coses per ajudar els presos de la Model que eren bàsicament sindicalistes que havien estat empresonats. Tinc de molts anys aquesta inquietud. Tinc el privilegi d’haver pogut fer tot això perquè m’he trobat bé i he tingut capacitat. Amb la solidaritat i l’altruisme moltes vegades reps més tu que no pas a qui li dones. Hi ha unes expressions magnífiques quan estàs a l’Àfrica, per exemple, d’agraïment. No és només el fet material. És tot un altre conjunt de sensacions. Al llarg dels anys vas creant una xarxa de complicitats. Jo sol no hauria pogut fer res. Un pilot de persones que treballen al meu entorn, tant en l’àmbit polític com sociohumanitari, ho possibiliten.
“Amb la solidaritat i l’altruisme moltes vegades reps més tu que no pas a qui li dones”
Hi va haver un moment que decideix crear la Fundació Doctor Trueta per recollir medicaments i això l’acaba portant a abandonar la seva professió de metge per dedicar-se a aquesta activitat humanitària.
El meu pas pels països del Tercer Món i el retorn a la ciutat de Vic i començar a treballar de metge a l’ambulatori fa que recapaciti per veure què puc fer pels països en vies de desenvolupament. Un dia em trobo amb tota una colla de gent i els explico el meu projecte. Em donen suport i jo soc el capdavanter per tal de crear una organització. A nivell de país també vam crear la xarxa Quart Món per subministrar fàrmacs a la gent necessitada de Catalunya. És la realitat social que ens envolta aquí.
Com a especialista en medicina tropical vostè coneix moltes malalties infeccioses.
Sí, són les que m’agraden, perquè es curen.
I vostè el 8 de març em va dir: “Compte, que la setmana que ve esclatarà tot”. La va encertar.
És que jo ja estava amb la mosca pujada perquè ja no hauria fet les manifestacions feministes del 8 de març i a més a més ja en aquella mateixa setmana estava molt preocupat perquè vaig pensar que s’havien de tancar les escoles. Jo no soc cap mag. Rebo, segueixo i tinc molta informació. Veia molt clar que venia una pandèmia, des del meu desconeixement perquè no tinc uns coneixements científics del coronavirus. Ara, jo no puc fer un pronòstic. Està clar que pensàvem que a l’estiu no tindríem una pujada del brot i l’hem tingut. Totes les pandèmies s’han de mirar amb perspectiva, no en el dia a dia. Catalunya fa pocs dies estava molt malament i ara estem molt bé entre cometes. Ha millorat molt la situació en relació amb fa un mes enrere. La nostra prioritat és mantenir operatiu el sistema de salut català, que el nombre de llits ocupats i d’UCI sigui estable o vaig minvant. Veurem quin comportament té quan arribin les grips normals de cada any. Les directius són molt clares, rentat de mans, distanciament, mascareta i com menys interacció social, millor.
Durant els dies de més intensitat de la pandèmia també es va posar al capdavant d’un operatiu d’ajuda.
Va ser una cosa molt bona perquè vam fer una xarxa de solidaritat a través de les xarxes socials. Érem més de 250 persones. Es van fer milers d’EPI per a CAP, hospitals i residències d’avis. Vam estar treballant unes quantes setmanes de dia i de nit, caps de setmana inclosos. Va ser molt bonic i una visió de les capacitats que tenim com a poble.
Aquesta força no es podria aprofitar a nivell de la situació política del país?
Ha estat molt oportuna i la república catalana cada cop la veig més a prop. Aquest poble és imparable amb la capacitat tecnològica que tenim. Sempre, però, amb un moviment pacífic i no violent de desobediència civil. El nivell de consciència és molt gran però les direccions dels partits polítics independentistes no estan a l’altura. Hem de tornar a la unitat estratègica, que no vol dir una llista única, però això el poble ho demana.
Hem de tornar a la unitat estratègica, que no vol dir una llista única, però això el poble ho demana
Quina feina està fent des de l’Associació de Defensa dels Drets Civils?
L’associació neix la tardor de 2017 després de la presó i l’exili per ajudar les famílies. A través de Laura Masvidal em poso en contacte amb ells. A partir del 2018 es realitzen moltes activitats i es crea la caixa de solidaritat. Des de la primavera d’aquell any que cada dissabte muntava una parada a la plaça fins que vaig caure malalt.
Ara, però, no es perd cap mobilització. Es troba recuperat?
Sí. Aquest estiu he pujat al Puig Estela, a Matagalls, al Puigsacalm… M’agrada la natura, que és la meva afició principal.
Vostè fa un any va dir que els castellans són uns il·lusos perquè es creuen que els catalans són els seus esclaus.
Va ser arran de les detencions del 23-S. Em vaig referir als castellans però no al poble de Castella, sinó a les elits, a la justícia, a l’exèrcit… Catalunya és una nació oprimida. Oprimeixen les elits castellanes, que es concentren totes a Madrid. Tenen els fils de la gran banca, de l’Íbex, dels cossos militars i judicials i hem de lluitar contra això. El concepte de minoria nacional oprimida el defineix les Nacions Unides. Tenim gent a la presó i a l’exili, més de 3.000 encausats. La repressió és a tots els àmbits i la perversió del llenguatge arriba a límits insospitats. Aquesta setmana la fiscalia ha fet saber que tota la gent de Tsunami Democràtic és terrorista. Un terrorista que no té armes ni ha matat mai ningú. Als presos polítics els retiren el tercer grau i els tenen 23 hores dins la cel·la. Això és tortura. La deriva feixista d’aquest estat no té aturador.
Quin record en té, del seu pas per la política amb ERC?
El 1989 arran del Congrés de Lleida entren a militar tota una colla de gent de Nacionalistes d’Esquerra. Es gira la truita i el partit es converteix en independentista. Hi vaig militar fins al 1993, quan vaig deixar de fer política de partit i aleshores ja vam crear la Fundació Trueta.
Com veu ara el partit?
Aquesta setmana Oriol Junqueras i Marta Rovira han tret un llibre que encara no he pogut llegir. Ells tenen una estratègia que difereix d’altres però estic content que s’expliquin amb els ciutadans. Però hi ha d’haver una unitat estratègica de totes les forces per aconseguir la victòria, si no se’n pot anar tot pel pedregar. Els agraeixo igual que a Carles Puigdemont que hagin fet aquests escrits i mirin endavant. Els darrers tres anys no hi ha hagut mirades endavant, sinó mirades enrere.
I quina sortida veu a la situació?
Jo estic esperançat amb el govern a Catalunya i a l’exili que és el Consell per la República. L’últim any s’ha estat treballant colze a colze amb el govern de Catalunya a l’exili, que és on hi ha representades totes les forces polítiques excepte una part de la CUP. Fa tres setmanes s’hi ha afegit Òmnium i per tant ja hi som tots. Com que està a Bèlgica i altres llocs del món, el govern de l’Estat no hi pot intervenir.
