Edició Osona i Ripollès

Tria la teva edició predeterminada

Edició Vallès Oriental

Toti Juanola: “La tendència és mortal en la cabana d’oví, sobretot al Pirineu. Va cap a la desaparició total”

Entrevista a Jordi Juanola, ‘Toti’, pastor a Rocabruna (Ripollès)

Jordi Juanola, Toti (Sant Joan les Fonts, 1978), és pagès i pastor a Rocabruna (Ripollès). Al Mas la Capellera, d’on és masover, hi té 400 ovelles i conrea les terres de la finca. L’ajuden quatre gossos border collie: la Ssisspaas, l’Urrians, la Sinitzi i la Uolis. Amb un perfil molt actiu a Twitter (@xaiecologic) escapa de la solitud de la muntanya, posa en valor el patrimoni rural i la vida en petits pobles i també promociona el seu producte. De fet, gràcies a la xarxa va poder subsistir durant el confinament. Des d’allí atenia les comandes de carn de xai que li arribaven.

Té 16.234 seguidors a Twitter i hi és molt actiu. Què li aporta ser a les xarxes?

Una cosa és la qüestió personal; és la meva finestra al món. Perquè en zones de muntanya, estàs moltes hores sol i no t’assabentes de gaire res. Com que no trobes gaire a ningú per xerrar, et serveix també com a comunicació amb altres éssers humans i això no ho havíem valorat prou. L’ofici de pastor i de pagès en zones de muntanya, el veiem molt bucòlic, però també estem moltes hores sols i a vegades necessites fer-la petar un moment. Però també em serveix per explicar el nostre món; ens ha servit moltíssim per poder explicar la visió rural des del mateix món rural, això costa i no es fa gaire. També serveix per promocionar els nostres productes. Amb el confinament ens va anar de cine. Dius, osti, com ho venem això? Com ens en sortim? Perquè depenem totalment de la restauració. Ja ho entenc, però ningú va pensar què ens podria passar. I a través de les xarxes vam poder subsistir. Si no, no sé com ho hauríem fet, perquè en zones de muntanya tot està destinat al turisme.

La gent el contactava i li feia les comandes a través de Twitter?

Sí, sí. Som una explotació senzilla i modesta, però el resultat va ser magnífic. Vam poder aguantar i sortir del temporal, perquè no hi havia absolutament res previst ni per l’administració ni per ningú. Ho trobo molt bèstia tot plegat. Des del confinament ja no hem tingut mai més problemes per treure’ns els xais, al contrari. Les xarxes socials serveixen i de molt. El balanç per nosaltres és del tot positiu.

Quins són els principals problemes que té actualment la ramaderia extensiva. No és prou reconeguda, n’hi ha poca…?

De problemes en té molts. El principal és que no tenim model, ni projecte. Senzillament es fan unes polítiques per inèrcia, amb algun pedaç que no soluciona res. Si ens centrem en la cabana d’oví, sobretot al Pirineu, la tendència és mortal, cap a la desaparició total. En els últims 20 anys a Catalunya hem perdut més del 50% dels ramats d’oví i la tendència segueix. I què s’ha fet? Absolutament res.

I el model d’abans de la ramaderia intensiva, no serviria?

El món ha canviat molt. Hem de partir de l’anàlisi de quan entra en vigor la PAC, quan es produeix aquest model de ramaderia d’importació i exportació i totes les seves conseqüències. Això és un marc global que ens porta cap aquí. Però des de les administracions també tenen molt de poder per avançar cap a un altre determinat model. I aquí no n’hi ha hagut. Per dir una cosa: la crisi actual del sector lacti, que ara tots en parlem; és molt bèstia, però això ja fa deu anys que sabien que venia i què es va fer? Absolutament res. No hi ha model ni ganes de treballar. Ganes de fer coses de cara a la galeria per justificar que existeix una conselleria, per justificar que existeixen tècnics rurals, però, hi ha un treball de fons? No. No hi ha cap voluntat de treballar per canviar les coses. Tenim la pitjor classe política que hem tingut mai en aquest país. Havíem de fer una república i ja hem vist que tot plegat era una comèdia, i ara, imagina’t amb això. I així ens n’anem al desastre total i absolut. No només amb la ramaderia, perquè som el sector més feble i és el primer que rep.

Davant de tot això, segons la seva visió la pagesia i la ramaderia es perdran?

Ens queda la resistència personal, i prou. Els que més patim som aquella gent que fem producte de proximitat, de qualitat i que intentem fer les coses diferenciades, ben fetes i penquem. El que surt més rendible des de fa anys és com menys intentis treballar, com menys esforç hi destinis, més diners et queden al cap de l’any. I això no és culpa del pagès o del ramader. És que la política de subvencions que tenim ho ha distorsionat tot. El que hauríem de començar a trencar és que un pastor amb un bastó i un sarró en fa prou; això és una collonada, perquè per a la nostra activitat necessites molts més diners per fer anar la roda: tractors, maquinària, llavors, mil coses. I com més intentes gastar-hi i fer les coses bé i tenir un producte de qualitat, menys et surten els números. Avui dia tres quartes parts del xai que consumim a Catalunya és d’origen forà.

En un context d’emergència climàtica, un dels problemes que afecten el medi rural és l’abandonament, que fa que creixin els boscos, disminueixin les pastures i amb això, un risc d’incendis desbocat. Com s’hauria de resoldre?

Reconstruint el territori mosaic. L’amenaça d’incendis sempre hi serà. Però hauríem de començar a pensar què podem fer perquè no tinguin un impacte brutal. Perquè el dia que el Pirineu cremi, cremarà de veritat. El que hem d’entendre és que la solució no passa per treure un ramat, com a postal per dir ja estem reduint el risc d’incendi, no. Aquí el bosc s’ha de gestionar, s’ha de treballar; s’han de recuperar feixes, s’ha de sembrar, llaurar, i evidentment que s’han de deixar zones verges on no cal actuació. Cal reconstruir el territori mosaic. Però per això cal un compromís, i no hi serà. Ho podem dir i ho podem desitjar, però totes aquestes mesures que diem no hi seran mai.

Amb els productes de proximitat, de qualitat, n’hi ha prou? Sempre caldrà una producció d’aliments industrialitzada, no?

És discutible. El que sí que és indiscutible és que al Pirineu i a totes les zones de muntanya tenim totes les condicions per potenciar molt més l’actual cabana ramadera i dins d’un model sostenible i de qualitat. Ho podríem potenciar molt més i, sobretot, dins d’una pagesia activa. Es donen totes les condicions per fer-ho. Ara bé, això ens pot fer no haver de dependre mai més de l’industrial? Jo no m’atreviria a dir-ho, però sí que podem reduir molt més aquesta dependència que tenim, amb tot el que implica i genera. Però, anem cap aquí? No, ni de conya. El més surrealista és que estem criant pocs per alimentar mig món, però som deficitaris del tot de xai. Perdoni, hi ha política agrària, aquí?

El consumidor de la ciutat és client d’aquest producte de proximitat?

Sí, i ho seria molt més. Per això reivindiquem sempre que hauria d’existir una llei d’etiquetatge. És un model que s’ha de potenciar, però hi ha una traçabilitat total? Per exemple, a tot el nostre bestiar la traçabilitat arriba fins a l’escorxador, i allà s’acaba. No segueix la cadena final. I el consumidor ha de poder saber si el xai que consumeix és d’origen de Catalunya o és de Nova Zelanda o és de la Manxa. Però això no interessa, per què? Perquè llavors serem del tot conscients que tres quartes parts del xai que consumim a Catalunya és d’origen forà. Això no interessa que se sàpiga. Cada vegada el consumidor n’és més conscient, el que passa és que sovint li venen gat per llebre. I qui ha de regular això que no venguin gat per llebre al consumidor? L’administració.

Com és la feina de pastor. Com és el seu dia a dia?

Depèn molt del llarg de l’any, de les estacions i de mil coses. Seguim les estacions, perquè a més del bestiar també tenim molta feina a la terra; ens fem les bales d’herba, hem de llaurar, sembrar, mantenir… Canvia molt al llarg de l’any. Hi has de ser tots els dies de l’any i sempre. No hi ha una temporada més relaxada. Molta gent es pensa que l’hivern ho és més, però és el pic que les ovelles xaien més fort, llavors has de posar menjar a dins…

Les ovelles a l’hivern estan tancades i a l’estiu pasturen?

Segons com ens vagi l’any tanquem abans. Sempre solen estar entre dos i tres mesos estabulades, depèn de l’any.

Des del territori que coneix, viu, gaudeix i pateix cada dia, quins efectes més palpables troba que tenen relació amb el canvi climàtic?

És que no hi ha mai un any igual que l’altre, però la tendència que més hem notat és que a l’hivern no fa el fred d’abans ni neva com abans, però a la primavera li costa molt més d’assentar-se. Aquest any tenim un any horrorós de sequera, però el més normal aquí és que tinguem molts problemes a la primavera justament per excés d’aigua. Les primaveres més aviat són fredes i plou molt. Tota la resta és molt relatiu i depèn molt dels anys.

Té la sensació a vegades que els qui habiten en aquests pobles petits són com una atracció turística de la gent de ciutat que ve a passar-hi els caps de setmana?

Jo no ho diria així. Perquè nosaltres si hi som és gràcies a tota aquesta gent. El turisme ben gestionat i ben fet és una aposta brutal per dinamitzar les comarques de muntanya. I és evident que a Catalunya no ho fem tot bé. És que la ciutadania ja té aquesta inquietud; el que no hi ha són apostes polítiques per lligar-ho més. Turisme sí, perquè si no estaríem tots morts. Hem de mirar com el fem. Hi hauria d’haver models i propostes. Al tanto a satanitzar el turisme!

Juanola és molt crític amb la gestió del departament que lidera Teresa Jordà

Les dones s’han anat incorporant cada vegada més a professions que abans només exercien els homes. De pastores també se n’han incorporat, en els darrers anys?

Poques, però la dona rural sempre hi ha sigut present, sempre. Potser hi havia uns rols de feina, però a muntanya, jo diria que sempre hi ha hagut més una tradició de matriarcat que no pas de patriarcat. Jo trencaria una mica el tòpic. Crec que la frase que deu haver sentit més el de la John Deere [coneguda marca de tractors i maquinària agrícola] és “deixa’m parlar amb la dona”. Crec que era més una divisió per qüestions físiques. En el món de la llet, per exemple, la dona sempre solia munyir i l’home feia més la feina de les terres. Però a l’hora de manar, no ho sé, eh! Sí que hi ha menys dones. En contra del que es diu i en contra de les dades, crec que la dona a muntanya cada vegada hi és menys present. Però en el món rural no s’ha donat mai gaire importància a la qüestió de gènere. La meva realitat percebuda és aquesta.

Els Jocs Olímpics d’hivern o insistir en un model caducat

El ramat de Jordi Juanola pasturant a muntanya

Si a la zona on viu i on pasturen les seves ovelles hi volguessin instal·lar un parc eòlic o fotovoltaic, ho veuria amb bons ulls?

Depèn. S’hauria de veure el projecte. Jo, d’entrada, el que veig aquí és tot un territori abandonat que s’està morint i que no hi ha res. Llavors qualsevol aposta, sempre que sigui consensuada, treballada i ben estudiada, no hi veig cap impacte negatiu, tot el contrari. El que cal és dinamitzar aquest territori. Això de la idea verge que no es pot fer res s’ha d’acabar. És que verge no ho és, aquest és un territori abandonat. Si mirem estadísticament tota la població i totes les activitats que s’hi havien fet, com mines, el carbonet i tot això, de verge no n’ha tingut mai res. Qualsevol iniciativa per dinamitzar el territori a mi d’entrada em sembla positiva.

En els darrers mesos s’ha parlat molt de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu per a l’any 2030. Ara s’ha descartat, però quina era la seva postura al respecte?

És insistir sobre un model caducat. Jo no crec que sigui una cosa negativa per a la pagesia; directament no ens fa mal, però no ens fa cap bé. Canviem. Tot el que ens pot generar aquest model ja ho ha donat i ens ha portat on som ara. Potser ha frenat l’anorreament total del Pirineu, però com a aposta de país insistir en un model caducat que només pot donar beneficis als quatre de sempre em sembla un error.

Els representants de l’actual govern de Catalunya trepitgen més despatxos que territori?

El territori ja els és igual del tot. L’exemple més clar és l’actual consellera d’Agricultura, Teresa Jordà. No té cap coneixement del món rural, ni cap estudi vinculat al sector, ni res que s’hi assembli. És de Ripoll, sí, bueno, però és que avui dia pots ser igual d’urbanocèntric si has nascut al carrer València de Camprodon que al mig de Barcelona. Hi ha molta gent capacitada per exercir càrrecs de responsabilitat… i no s’entén.

Quin perfil hauria de tenir la persona que estigués al capdavant de la conselleria d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural?

Un coneixement i un treball previ dins del sector, i justament Esquerra Republicana (ERC) té molta gent capacitada per fer aquesta tasca. Perquè, en general, la pagesia inquieta sempre ha tingut com a referent ERC. Hi ha molta gent vinculada a aquest partit que podrien fer-ho. Però si han optat per aquest perfil és perquè no volen tocar gaire res. Una cosa és la retòrica, i Teresa Jordà se l’ha treballada molt, perquè el que diu a mi m’agrada, eh! El que passa és que fa com els capellans: predica el que no creu. La seva funció és gestionar el dia a dia i amb això ens assegura una mort lenta, agònica i sense estridències.

COMENTARIS

LA PREGUNTA

Aprova que el govern reguli la temperatura en comerços, transport i oci?

En aquesta enquesta han votat 702 persones.
 

Comentaris

Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't

Digues la teva

Fes-nos arribar suggeriments, notícies, esmenes...

Esmenes
Fotografies
Cartes al director
Altres
Puja un fitxer

El formulari s'ha enviat correctament. Moltes gràcies.