“Les malalties infeccioses no eren la causa de mort que més ens preocupava”

Marina Geli (Sant Gregori, 1958) ha viscut el món de la sanitat des de totes les perspectives. Com a metgessa a l’Hospital Josep Trueta, com a consellera de Salut de la Generalitat i, actualment, com a coordinadora del Centre d’Estudis Sanitaris i Socials de la UVic-UCC.Des d’aquí coordina les càtedres de serveis socials, sociosanitaris i de la salut, àmbits que pensa que s’han d’entendre conjuntament. El nostre sistema de salut ha pogut resistir la primera escomesa de la pandèmia. Estem ara més preparats per si en ve una altra, fins i tot més virulenta?Jo crec que sí. El nostre sistema de salut té moltes fortaleses, i algunes febleses també. Però té capacitat d’adaptació. He vist els meus companys que no són ni pneumòlegs ni infectòlegs ni anestesistes que han fet el que ha calgut, igual que el personal d’infermeria. Això ha permès que passéssim de 600 a 1.500 llits de cures intensives en dues o tres setmanes. El pic de gravetat, recordem-ho, s’allarga tot el març i l’abril fins que comença a baixar. Fins i tot hem habilitat hotels o pavellons, qui ens ho havia de dir, als sanitaris! Estem més preparats també per conèixer el diagnòstic precoç i el maneig de la gravetat d’aquesta malaltia, que en salut és un aspecte molt rellevant. Ara ja estan publicats molts algoritmes per detectar en una fase inicial les persones que probablement es complicaran. I malgrat que no hi hagi vacuna ni medicaments molt eficaços, tenim algunes indicacions molt tècniques de les ventilacions assistides, de quan començar, d’alguns tractaments... En les properes setmanes i mesos sortiran assajos clínics amb medicaments. El que ens costaria més de suportar seria un segon confinament...La reacció de grup va ser tan important a la primera, que a la segona onada pot haver-hi més cansament. Cal que la política planifiqui amb temps un pla A i un pla B. El primer seria que no torni, tant de bo. I el segon, que torni... i val més anar a màxims pensant en la més gran virulència, tot i que no crec que passi. El que sabrem també és identificar els pacients més vulnerables, com les persones que viuen en residències. Ha comentat que tots els professionals de la salut s’han adaptat al tractament de la Covid-19. Tendim a pensar que cada vegada hi ha més especialització, i això demostra el contrari?Tots els metges fan sis anys de carrera i quatre o cinc d’especialitat. Però estem molt acostumats a treballar en equip. I un altre factor molt important en els sistemes de salut són els protocols. A les unitats sempre hi havia experts, i ensenyaven als seus companys que no eren de l’especialitat el maneig de pacients amb aquesta malaltia. No parlo només dels metges: a les UCI hi ha una gran expertesa en el personal d’infermeria. I no d’ara, com a metgessa havia vist l’expertesa del personal d’infermeria de les UCI. La resposta del sistema hauria estat millor si no estigués afeblit per les limitacions econòmiques dels últims deu anys, per les famoses retallades?S’ha evidenciat una feblesa crònica. I és que nosaltres tenim un sistema de salut infrafinançat des de sempre. Des del traspàs que es va fer efectiu l’any 1980. Ara bé, s’ha de ser objectiu: els bascos tenen un finançament molt millor de la seva sanitat pública i la resposta ha estat força semblant. És una evidència que necessitem més recursos, però també ho és que no pensàvem en aquesta situació. Si llegeix tot el que s’ha escrit els últims deu anys, ningú no parlava del fet que ens caldrien més llits d’UCI. Parlàvem molt de la cronicitat, i de l’atenció primària. I hauríem hagut de parlar de malalties víriques infeccioses, amb l’experiència de la grip aviària, de la SARS o de la mateixa grip A?Vivíem en una ficció. El doctor Pedro Alonso, assessor de l’OMS per a la malària, parla de la “supèrbia del món occidental”, i m’agrada molt la frase. En part era justificada. Tenim la idea que allò que impacta en els sistemes de salut és la cronicitat. I és cert: augmenten els casos de càncer, de malalties cardiovasculars, de demències... Però les malalties infeccioses no eren la causa de mort que ens preocupava més, en el món occidental. Si llegeix les hemeroteques, quan va aparèixer la grip asiàtica de 2002 –un coronavirus amb una mortalitat més alta que l’actual– va haver-hi una alerta inicial que podia escampar-se per tot el món. I es va quedar en un brot, en una àrea determinada de la Xina. L’any 2009, quan jo era consellera de Salut, hi havia previsions inicials que la grip A podria ser tan important com la de 1919, la grip espanyola. Per sort, amb una certa immunitat creuada amb els altres virus gripals, el brot va cedir i quan va arribar el següent ja teníem vacuna. L’any 2012, va haver-hi un altre brot a l’Orient Mitjà d’un nou coronavirus que provocava pneumònies. Quan va aparèixer aquest, l’OMS era molt prudent al principi, gens alarmista. Això fa que decretin la pandèmia molt tard, quan al gener i al febrer el virus ja circulava. Què vull dir? Que cal una mirada clara, sense supèrbia i que hi ha més d’un factor que necessita adaptabilitat del sistema sanitari. El que ha passat en les residències de gent gran, ens ensenya que cal entendre-les com una part del sistema de salut?Les crisis posen davant del mirall els temes pendents, i aquest n’és un. Primer, insisteixo que Catalunya necessita recursos a la caixa per decidir què vol invertir en el sistema sanitari. I dins d’aquest, ens hem de plantejar quin suport s’ha de donar a col·lectius vulnerables, especialment en dos àmbits: a domicili i en residències, que no vol dir només la gent gran sinó també amb determinades discapacitats. Tenim pendent d’abordar com fem aquesta atenció integrada, social i sanitària. Les residències, o els pisos amb suport, són la casa d’aquesta gent, és allà on viuen. I ens equivocaríem si les convertíssim en petits hospitals. Sap què ens contesten en les enquestes les persones ingressades en les prop de 4.000 places sociosanitàries de llarga estada que tenim a Catalunya? Doncs que estan molt ben ateses, però que s’avorreixen. No es pot viure les 24 hores en un ambient excessivament hospitalari. Aquestes persones s’han de poder socialitzar, en la mesura de les seves capacitats. Sí que les residències necessiten, clarament, més suport mèdic i d’infermeria, i un personal d’atenció directa que creixi professionalment però també econòmicament. Vull recordar que hi ha una llei de la dependència que segrega el sistema sanitari del social i inicia una via finalista de finançament d’aquest últim... però que ha resultat ser molt poc finançadora. L’assistència a domicili ha de guanyar pes davant l’opció de les residències, i més a partir del que hem vist?Sí, clarament, però això ja passa. Tenim 64.000 places de residències per a persones grans, amb una mitjana d’edat de 84 anys. Vol dir que la gent triga a anar a les residències, i majoritàriament ho fan per voluntat pròpia o perquè tenen necessitat de cures. A Catalunya, en els últims tres o quatre anys, moren unes 67.000 persones a l’any, i d’aquestes entre 10 i 12.000 viuen en residències, no perquè aquestes ho facin malament sinó perquè són les que tenen una salut més fràgil. No ho dic per minimitzar el que ha passat, de cap manera. Contestant el que demanava, diria que hem de veure com l’atenció domiciliària sanitària i l’atenció social al domicili s’enforteixen i treballen conjuntament. Jo crec que l’atenció primària podria ser la que donés suport a residències i domicilis, perquè s’ha de fer des de la proximitat. Estic convençuda que un dels efectes de la crisi actual serà una millora en aquest sentit. L’assistència primària, que ha fet de primer punt de detecció i atenció del coronavirus, també s’haurà de reforçar?Primer vull dir que ha respost extraordinàriament. Hi ha 220.000 casos de Covid-19 que han estat atesos per l’atenció primària. Parlo de pacients amb clínica de la malaltia, i en un moment en què els hospitals s’havien convertit en monogràfics del coronavirus. I la resta de patologies, les han continuat seguint, telemàticament o per telèfon moltes vegades. Pensi que el personal sanitari que s’ha infectat més són metges de família o infermeres d’atenció comunitària, a més dels que han donat suport a residències. La primària té una gran maduresa i està preparada per poder fer aquest salt. Les consultes telemàtiques han vingut per quedar-se, com diria el tòpic?S’han de quedar. Ja estàvem fent coses en telemedicina, però en podem fer més. No per substituir la presencialitat, que cal preservar per quan calgui al centre de salut, al domicili, a les urgències o als centres hospitalaris. És un dels grans reptes que tenim com a sistema. El primer és recuperar l’activitat perduda, tant quirúrgica com de consultes externes o seguiment. Després d’això, la telemedicina ens pot ajudar a ordenar la demanda, que tinguem un sistema menys tensionat. Hem vist com aquests dies es gestionava tot el sistema de salut (públic, concertat i privat) com un de sol. S’ha de poder fer això, en moments de crisi com aquest?Clarament. De fet, en època d’infeccions hivernals ho hem fet sempre, a Catalunya. És clar que amb una mostra més petita que la d’ara. Això que en diem el Pla d’Infeccions Respiratòries d’Hivern, que va de novembre a març. Quan no tenim prou capacitat, contactem amb la privada, i això ha funcionat. Tant des del punt de vista assistencial com també de laboratoris. Al mes de març va haver-hi un problema, per cert, perquè tot i el gran potencial que tenim instal·lat a Catalunya per fer proves, no se’n podien fer... no perquè no tinguéssim aparells, sinó perquè no teníem reactius! I quina era la causa d’aquest dèficit?La mania de fer compres centralitzades. Una cosa és l’autoritat conjunta. I l’altra és comprar productes, perquè si no fas mai compres no saps ni on has d’anar. Has de fer compres agregades, però no centralitzades, que són conceptes diferents. Sobre totes aquestes qüestions de què parlem i altres, es poden fer aportacions des d’un espai de reflexió i formació com el Centre d’Estudis Sanitaris i Socials?No només ho farem, sinó que ho estem fent. Hem fet webinars de Covid-19 i ètica amb una sorprenent resposta. Hem fet sessions sobre aspectes com l’atenció a la gent gran, els mitjans de comunicació... Cada dia hem tingut entre tres-centes i cinc-centes persones connectades. A través de les xarxes hem fet difusió de documents contrastats. La Càtedra de Salut Mental ha creat un decàleg de suport emocional en temps de Covid-19, la Càtedra de Cures Pal·liatives va elaborar un document sobre decisions ètiques i bioètiques en les residències que el Departament de Salut va agafar com a referent. Estem col·laborant també amb la formació en línia que aquest està preparant per al personal de les residències geriàtriques. I estem presentant projectes de recerca a convocatòries competitives en relació amb la Covid-19, un dels quals sobre l’anàlisi del virus en les aigües residuals, conjuntament amb el centre BETA. Es reflectirà aquesta crisi en la formació dels futurs metges i sanitaris en general?Els estudiants han viscut de ple el sentit que té la professió mèdica. A la Facultat de Medicina de la UVic-UCC, en què treballen per casos clínics, ja s’han posat d’exemple alguns de Covid-19 en què els pacients s’han prestat a ser gravats. Ha quedat clar també que tot metge ha de tenir una formació basal sòlida amb independència que després acabi essent especialista en una cosa o altra. S’ha demostrat que la troncalitat és absolutament necessària.

“Les malalties infeccioses no eren la causa de mort que més ens preocupava”

Maite Molist assumeix el lideratge de la Creu Roja a Osona

Assalta un pis ocupat a Ripoll i agredeix un dels inquilins amb un tallant de carnisser

S’encenen les deixalles de l’abocador d’Orís

Sol, solet… i cada vegada més extrem

LA PREGUNTA

Marxa de vacances a fora del seu municipi aquest agost?

Dol a la Guàrdia Urbana de Vic per la mort sobtada d'un agent de 48 anys

“Fa quatre dies vam dinar en un restaurant que avui ja no existeix”

“Tenia el pressentiment que l’eclipsi portaria alguna cosa bona i tocaria a Torelló”

Un llamp fa caure un excursionista per un precipici a Setcases

Ja hi tornem a ser

L'enxampen conduint a 181 km/h a la carretera de Moià

Rescaten fent servir les banyes una cabra atrapada al Salt de Sallent

Dos detinguts per agredir violentament un home a casa seva a Torelló

Carles Viñeta, de Vic, completa amb èxit la travessa de l’Estret de Gibraltar

Un forn de pa ecològic en lloc de màquines expenedores de pizzes