Vic i Rwanda són lluny, però molt a prop. Deu mossens del país africà, als quals cal sumar-ne alguns de vinguts de Guinea Equatorial i la República del Congo, serveixen ara l’Església des de les parròquies d’aquí, tot gràcies a un primer enviament de missioners fa 51 anys a Rwanda.
Els capellans nouvinguts s’han llançat a una aventura que saben on comença, però no on acaba. Són estimats i el seu esforç és molt apreciat a Osona i el Ripollès, però l’agraïment es mutu. “Ens considerem els fills dels missioners d’aquí. Ens van educar”, explica Valens Bisabwimana.
Ell, sense voler-ho, s’ha convertit en protagonista de la polèmica pel seu trasllat de Sant Miquel de Balenyà a Sant Pere de Torelló. Els feligresos de Sant Miquel no estan d’acord amb la marxa del que ha estat el seu mossèn des de fa més de dos anys i ja han recollit 135 firmes en contra.
Segons David Comte, vicari general del bisbat de Vic, el treball generós dels missioners de la diòcesi ha donat molt de fruit: “Entre les dues realitats han crescut uns lligams molt forts, que han propiciat que d’una manera natural, ara que Europa viu una forta crisi espiritual, siguin ells qui ens donin un cop de mà”.
“Aquí hi faltaven capellans”
Fa 13 anys que Valens Bisabwimana és capellà. Va venir de Rwanda a la diòcesi de Vic el febrer de 2010, per la falta de vocacions al nostre país.
Un curset intensiu de quatre mesos de català va ser suficient perquè s’adaptés perfectament al poble de Sant Miquel de Balenyà: “La gent em va ajudar molt, em van acollir de seguida”.
Era la seva primera experiència fora del seu país i “va estar molt content d’obrir horitzons” i conèixer un indret molt diferent: “Rwanda és un país poc estable políticament i econòmicament, hi ha molta inseguretat”.
El que no els falta són capellans ni persones amb fe. “A Rwanda portava una parròquia de 60.000 fidels amb un altre sacerdot”, explica mossèn Valens. Cada diumenge feien tres misses: una a les 7, una a les 10 i una a les 11 del matí.
“He vist que aquí a les 7 del matí costa trobar algú pel carrer. Allà les grans esglésies de 3.000 persones eren plenes”. Ho explica amb un somriure perquè creu que encara que aquí a missa hi vagi poca gent, l’important és poder celebrar-la.
Mossèn Valens ha comprovat el paper tan diferent d’un capellà al seu país i un capellà aquí. “A Rwanda el mossèn és un referent social, està molt sol·licitat per fidels, pobres, malalts, nens. Tothom el busca i ell busca solucions per tot”, explica.
És molt conscient que aquí, abans, la parròquia també era el centre del poble i en canvi ara, la feina del mossèn és limitada: “Cada servei té el seu responsable a la societat i està molt bé, perquè així el mossèn pot dedicar-se de ple a les seves responsabilitats”.
Ara, després de dos anys a Sant Miquel de Balenyà, Valens Bisabwimana marxa a la parròquia de Sant Pere de Torelló: “Tot depèn del bisbe. Jo vull treballar i servir l’Església, on sigui”.
La gent del poble l’aprecia i no volen que marxi. Fins i tot han recollit firmes i això l’ha sorprès molt: “No m’esperava tal reacció de la gent. El “no volem” al meu país no existeix. La gent es conforma, no hi ha llibertat, no es fan manifestacions”.
Però sigui on sigui, està content. I content va sortir de l’hospital quan va estar-hi ingressat per una embòlia: “El fet que al sortir no em fessin pagar res, havent-me tractat sense distincions, em va commoure”.
{{ comment.text }}