“Quan algú perd la vista pot continuar fent moltes coses, però cal canviar la manera de fer-les. Adaptar-se a la nova situació i aprendre com fer-ho.” Les paraules del tècnic de rehabilitació de l’ONCE Josean Aldaz resumeixen molt bé la funció social d’una de les entitats de referència en l’àmbit estatal per a persones amb problemes visuals greus. La institució compta amb una agència administrativa a Vic, que dona cobertura a les comarques d’Osona, el Ripollès, el Moianès i la Cerdanya gironina. En total són uns 261 afiliats, principalment afincats a Osona –amb 211– i el Ripollès, amb 33. D’entre totes aquestes persones, “aproximadament la meitat van rebre atenció a través d’alguns dels serveis que ofereix l’oficina de Vic”, explica el director de l’agència, Xavier Omella. La radiografia de la situació de la delegació de Vic arriba en plena celebració de la Setmana de l’ONCE, set dies que tenen per objectiu “donar a conèixer i explicar els serveis que oferim a les persones amb problemes visuals greus”. Omella també remarca que l’atenció es finança “a través de la venda de butlletes de la loteria”, i posa en relleu que més enllà “de la gràcia que et pugui tocar un premi”, quan adquireixes un cupó “cal ser conscient que també s’està ajudant persones amb discapacitat visual greu”.
I és que tal com explica el tècnic en rehabilitació Josean Aldaz, a l’ONCE s’hi atén “qualsevol persona sense rang d’edat”, amb un problema visual que li impedeixi veure “menys d’un 10%”. Aldaz concreta que en el seu cas “he ajudat des d’un bebè de sis mesos i la seva família fins a una dona de més de cent anys”. Des de l’oficina de Vic han detectat que cada any “cal atendre més persones”, diu Omella, i hi troba una explicació: l’augment de l’esperança de vida “és una gran notícia”, però l’envelliment de la població també ha fet aflorar molts més problemes de salut inherents al pas del temps. En el cas de l’ONCE, això vol dir detectar i atendre molts més casos de degeneració macular associada a l’edat (DMAE), la primera causa de ceguera i problemes visuals greus entre la població de més de 60 anys. Entre d’altres, la DMAE –una afectació on es va perdent visió començant pel centre de la retina– és un dels motius que els afiliats a l’ONCE vagin creixent. A la institució hi arriben per diverses vies: d’una banda, “el boca-orella ens funciona molt bé”, comenta Omella, i gent a qui li ha funcionat el suport rebut ho comenta “a amics o familiars que es troben amb problemes visuals greus”. De l’altra, a través dels canals de salut oficials, “ja sigui per recomanació del metge de capçalera, l’especialista o els assistents socials”.
La DMAE és la primera causa de problemes visuals greus en majors de 60 anys
L’oficina de Vic és una de les 18 que hi ha a tot Catalunya, i gran part dels serveis que ofereix l’ONCE es poden realitzar a la capital d’Osona. És el cas del servei de rehabilitació, d’adaptació a una situació de ceguesa o limitació visual extrema –a través d’un tècnic especialista–, així com també cursos per aprendre braille o l’elaboració de recursos per adaptar electrodomèstics a casa. D’altres de més especialitzats i concrets, “com el servei d’òptic o el suport psicològic”, cal anar a la seu central de Barcelona.
Tot plegat per oferir el suport necessari a persones que, en la majoria dels casos, han patit una pèrdua progressiva de la visió: “Han perdut el que tenien, i t’has d’adaptar al que tens ara”, apunta Aldaz. Això significa afrontar “un procés de conversió”, que molt sovint comença “amb un dol”. El tècnic de rehabilitació de l’ONCE també llança un missatge crític cap a una societat poc adaptada a les persones amb problemes visuals greus, i té clar que si “pretens que el món s’adapti a la teva situació, aniràs malament. És l’afectat qui s’ha d’espavilar”. En aquest sentit recorda que moltes accions del dia a dia “s’estan cobrint amb tecnologia”, i això també provoca una bretxa entre el col·lectiu d’invidents: “Si una cosa s’ha de fer amb una aplicació mòbil, és molt possible que no estigui adaptada i no la pugui fer sol.” En aquest punt posa en valor mecanismes “com el suport de veu”.
COM ESMORZARIES SENSE VEURE-HI? | El músic Jan Riera, d’Els Catarres, participa en un esmorzar a cegues on aprèn a fer front a accions del dia a dia amb problemes visuals greus
De veure-hi bé a veure-hi molt poc. I de veure-hi poc a no veure res. Aquest és el procés que va experimentar el músic d’Els Catarres Jan Riera en l’esmorzar a cegues que va organitzar l’ONCE de Vic aquest dimarts. “Ha sigut dur”, assegurava Riera, posant-se en la pell d’una persona que de mica en mica perd la vista fins a passar a l’absoluta foscor. El músic d’Aiguafreda es mostrava xocat “pel salt tan bèstia de no veure-hi res. No m’ho esperava”. I és que l’esmorzar va començar amb Riera posant-se unes ulleres que simulaven una visió borrosa. Al seu costat, el tècnic de rehabilitació de l’ONCE Josean Aldaz li feia sempre abans de començar qualsevol acció la mateixa pregunta: “I això, com ho faràs?” Sobretot en l’arrencada de l’activitat, la resposta o decisió de Riera era errònia, fent evident que la informació, els trucs i els consells són clau per fer front a les activitats més quotidianes del dia a dia quan es perd la visió.
La primera tasca, posar llet i cafè en una tassa, va fer evident que els colors de les vaixelles són molt importants quan hi ha una pèrdua severa de la visió: “Recomanem que tinguin colors vius”, matisava Aldaz, amb l’objectiu que la persona la pugui detectar amb facilitat. Pel que fa a l’acció d’abocar líquid en un recipient, Riera apostava per posar el dit a la tassa “i així detectar quan està plena”. Aldaz li responia que el resultat seria una cremada, i li mostrava un petit objecte que emetia un soroll quan la tassa arribava al límit. També deixava anar el concepte “memòria muscular”, que vol dir que a base de repetir les accions “aprens a detectar quan has tirat prou líquid en un recipient”.
Al llarg de l’esmorzar, Riera es va posar diverses ulleres que simulaven altres afectacions de la vista: des de la visió tubular central fins a una recreació de la degeneració macular associada a l’edat (DMAE). Finalment, un antifaç el va deixar totalment cec. I la seva limitació de moviments va ser exponencial. Aldaz va fer evident que quan hi ha un problema de visió greu “hi ha unes conseqüències i cal prendre unes mesures”. D’una banda, “es necessita molt més temps per fer accions simples” i de l’altra, “cal ser molt organitzat”. Saber on és cada cosa és clau per facilitar les tasques.
A l’acabar, Riera va posar en valor algunes de les tècniques apreses, com per exemple “arronsar els dits i arrossegar la mà per la taula”, per tal de detectar els objectes. El músic d’Els Catarres també va rebre com a obsequi una butlleta de l’ONCE amb un número especial: la data de naixement de la seva filla.
