Hi ha històries que posen els pèls de punta. La de la Laura, de Sant Bartomeu del Grau, n’és una. Durant 16 anys va patir maltractaments psicològics a mans de la seva parella i ara, ja separada, ell li impedeix exercir la custòdia del seu fill mitjà, de 14 anys, malgrat una sentència judicial que determina que el menor hauria de viure amb la mare. El cas havia de tornar als jutjats de Vic aquesta setmana, però finalment s’ha posposat fins al mes d’octubre. Tot i això, la Laura s’ha decidit a explicar el seu testimoni a través de les pàgines d’EL 9 NOU perquè la societat prengui consciència de què suposa per a una mare no tenir cap mena de contacte amb un fill. I encara pitjor: veure que la fa culpable de les agressions que li proferia el seu exmarit.
L’inici de la seva història es remunta a finals dels anys noranta, quan ella treballava en una carnisseria de Vic. Per davant hi passava sovint el tiet d’unes amigues seves i al cap d’un temps van començar a sortir. La relació sentimental va fer que la Laura s’allunyés dels seus cercles fins a mantenir només la feina i un contacte de mínims amb la família més propera. Amb 21 anys es va quedar embarassada per primer cop. Ja havia hagut d’aguantar escenes de veure la seva parella embogida, buidant de dalt a baix els armaris i trencant el que trobava al seu pas, fins i tot les rajoles de la cuina, però llavors també la va començar a maltractar psicològicament dient-li que ningú l’estimava, que no sabria cuidar la nena o que “estava gorda” i era “una puta”. La situació es va enverinar fins al punt d’arribar a la primera agressió física: una empenta i les mans aferrades amb força al seu coll.
Ella, però, el va perdonar. Aquesta vegada i moltes altres. Al cap d’un temps va accedir a vendre el pis d’amagat de la família i anar-se’n a Cadis, d’on és ell, per obrir un bar. Suposadament això havia de servir per “frenar les baralles”, però va passar el contrari: més alcohol, més drogues, més escapolir-se de la feina… I més tensió i discussions. Racionalment no hi ha manera de justificar el que va ser un calvari; veient-ho amb perspectiva, encara menys, però la Laura diu que estava enamorada i que era incapaç de sortir del laberint en què s’havia convertit la relació. No va tenir la certesa que s’havia d’acabar fins que el seu segon fill va fer nou mesos. Farta de les baralles i els insults, va recórrer a la seva família i es va presentar a la Guàrdia Civil explicant que se n’anava a Catalunya amb els dos nens després d’anys d’agressions i molta, molta por.
“Em deia que tot era culpa meva, que el posava molt nerviós”
Tornar a casa havia de ser sinònim de refugi, però el seu marit també va fer les maletes. Sent de nou a Osona, van anar reprenent el contacte i a última hora ella no va voler firmar el divorci. El va tornar a perdonar. Un any després estava embarassada del seu tercer fill i havia començat una altra vegada la mateixa pel·lícula: “Només anava borratxo i drogat, volia sortir… Em deia que totes les discussions i problemes eren culpa meva, que el posava molt nerviós”. Llavors la Laura treballava en un supermercat i la seva parella l’acusava dia sí dia també d’entendre’s amb els companys. No fa falta dir que ho comprovava revisant-li el telèfon i que continuaven les nits de vexacions. Un dia la va pegar amb l’escombra, mentre repetia que ploraria “llàgrimes de sang”, i ella s’hi va tornar amb un cop de puny. Va ser el moment que va veure que l’havia de deixar. Però definitivament.
A partir d’aquí va començar una croada per la custòdia dels nens. Segons la Laura, enduent-se’ls molt més temps del pactat, “fabricant proves” en contra seva, amb denúncies creuades de maltractaments, no pagant el preu “mòdic” que havien acordat per la manutenció… El resultat és que la seva filla gran va voler deixar d’anar amb la mare. La Maria (nom fictici) també s’ha reunit amb EL 9 NOU i assegura que el seu pare l’havia convençut que “era molt dolenta”. Encara avui, tot i viure plegades i mantenir una bona relació, no li surt de dins fer-li petons i abraçades. El fill petit, d’11 anys, és amb elles dues a Sant Bartomeu, però no tenen relació amb el mitjà, que ara mateix creuen que torna a ser a Cadis i es pregunten si reprendrà el curs escolar a Vic. Sempre que la família materna ha intentat apropar-s’hi, ha sigut el mateix nen –ara ja un adolescent– que s’ha negat a marxar amb els avis o la mare. La Laura repeteix una vegada i una altra que el seu exmarit “se li ha menjat el cap” i qüestiona quina mena de pare aparta un fill dels seus propis germans o no es preocupa perquè vagi a l’escola: “Això no pot ser estimar, de cap manera”. També nega que ella hagi maltractat o desatès els nens, l’argument que fa servir la seva exparella per exigir la custòdia del mitjà.
En una resolució del mes de març, el jutge va concloure que “de les proves practicades se’n dedueix que en alguna ocasió hi ha hagut algun episodi de tensió no violent, sense més transcendència” i exhortava el pare a retornar el menor amb la mare. Això no ha passat. I el gran temor de la Laura és que, malgrat les resolucions judicials a favor, ja no sigui possible reprendre-hi el contacte i desmuntar la imatge “d’una mala mare, que no sento que és el que soc”. Acaba com ha començat: “L’únic que vull és recuperar el meu fill”.
