QUIOSC DIGITAL BUTLLETINS
EN DIRECTE EL 9 TV
EN DIRECTE EL 9 FM

“L’única cosa que deia que no volia oblidar eren els presoners”

El pare de Ramon Marsal, de Prats, va passar quatre anys engarjolat després d’un judici sumaríssim

El Consell de Ministres del govern espanyol han aprovat aquesta setmana l’avantprojecte de Llei de Memòria Democràtica, que preveu anul·lar totes les sentències judicials dictades pel franquisme, així com il·legalitzar les entitats que facin enaltiment del règim o convertir el Valle de los Caídos en un cementiri civil. Segons els registres de l’Arxiu Nacional de Catalunya, 2.271 osonencs i ripollesos van ser objecte de consells de guerra entre el 1937 i el 1978.

—————————

Ramon Marsal va néixer el gener de 1936, sis mesos abans que esclatés la Guerra Civil. Mai li va faltar un sostre on dormir ni va passar gana, però entre els primers records d’infantesa hi compta la mort de la seva mare quan ell tenia només 4 anys. Llavors en feia dos, a més a més, que li havien tancat el pare a la presó de Vic, “fitxat” perquè durant la República treballava a l’Ajuntament: “Els civils van venir-lo a buscar a casa. Jo, que era molt petit, vaig anar fins a la plaça, el van carregar en un camió i sé que li vaig demanar si quan tornés em portaria un cotxet de joguina”.

El regal, però, no va arribar, ni tampoc va fer-ho el pare ni aquella nit ni al cap d’una setmana ni un mes ni un any. “Quan va morir la mare i em vaig quedar sol, en Miquel Bach, un veí ben connectat, va intentar intercedir perquè ell sortís de la presó”, explica Marsal, “però el van traslladar més lluny, a Terol, perquè deixéssim de molestar”. Finalment va tornar a Prats al cap de quatre anys, es va casar de nou i va optar per passar pàgina. Silenci. Elidir el capítol de la seva vida que havia transcorregut a la presó: “Recordo que un dia passant per la catedral de Vic em va dir que una paret l’havia enguixat ell, però fins llavors jo ni tan sols sabia que hi havia treballat sent presoner”. Com era la vida a les cel·les, què va dir quan li van prendre declaració o amb quin motiu van justificar el trasllat a Terol, Marsal no ho ha arribat a saber mai perquè el seu pare –que va morir amb 67 anys– va mantenir sempre més la política de no parlar-ne: “L’única cosa que deia que no volia oblidar eren alguns presoners que es van convertir en amics. De la resta, res, perquè preferia esborrar-ho de la memòria per no odiar”.

L’any 2017, quan el Parlament va anul·lar les sentències dels judicis sumaríssims, ell ja va ser a Barcelona amb una delegació d’altres veïns i veïnes de Prats descendents de persones represaliades pel règim. A casa hi té també el certificat del Departament de Justícia que anul·la la resolució de condemna del seu pare. “Malgrat que ell patís, mai m’he posat de part ni de l’un ni de l’altre, perquè tant els rojos com els feixistes van cometre fets desagradables”, assegura Marsal, “totes les guerres són dolentes, però les civils, més, perquè enfronten fins i tot gent que viu en un mateix carrer”.

Ell és dels que no li agrada tenir problemes amb ningú i, de fet, des que es va jubilar de fuster ha escrit molts versos recollint la vida de desenes de “bones persones” del Lluçanès, amb l’objectiu que no caiguin en l’oblit. Alguns van sortir publicats en un llibre editat el 2012 que Marsal tornava a fullejar aquest dijous a la tarda, aturant-se en el nom de la Pepa de Cal Pelut, la dona que el va acollir el dia que va tornar a casa després d’escola i se la va trobar tancada i barrada perquè el pare era a la presó i a la mare l’estaven atenent a Vic abans que es morís.

LA PREGUNTA

Com creu que evolucionarà la crisi política a Espanya?

En aquesta enquesta han votat 145 persones.
Comentaris
Encara no hi ha comentaris en aquesta entrada.

    {{ comment.usuari }}{{ comment.data }}
    Comentari pendent d'aprovació

    {{ comment.text }}


Fes un comentari

Comentant com a {{ acting_as }}.

{{ success }}

Per fer un comentari has d'estar identificat com a usuari.
Entra o registra't