Quina ha de ser la interlocució amb l’administració i què n’esperen d’ella?
La interlocució ha de ser bidireccional, constant i regida pels resultats de les eleccions agràries. Els sindicats hem de criticar, esmenar i proposar iniciatives legislatives però no ens pertoca fer les lleis. Els que pretenen que les taules agràries siguin vinculants no entenen la funció del Parlament de Catalunya.
En relació amb l’administració, quines petites coses, que no necessitin de grans inversions, us farien el dia a dia més fàcil?
Que apliquessin realment les eines interdepartamentals per no demanar-nos la mateixa informació de forma duplicada o triplicada.
Venim d’una any crític pel que fa a les malalties del bestiar i des de la comunitat científica s’alerta que anirà a més. Com s’ha d’abordar aquesta situació?
És necessari adaptar la normativa a la realitat territorial. Hem de passar a enfocs de prevenció, convivència i minimització amb les malalties, no pas l’enfoc actual d’erradicació, que és inassumible a mitjà termini. Això ha de passar per recerca en vacunació, tractaments, detecció i prevenció i uns bancs de vacunes suficientment dotats.
La fauna cinegètica i salvatge és un problema per als ramats en extensiu? Com s’ha d’abordar?
El creixement exponencial de les espècies cinegètiques i cada vegada més també dels depredadors són una amenaça greu per a la viabilitat de les explotacions, tant agrícoles com ramaderes, pels danys a l’agricultura, però sobretot pel seu funcionament com a vectors en malalties animals. Més enllà, són un problema de país que afecta la seguretat viària i fins i tot l’equilibri ecològic de molta fauna autòctona com amfibis, ocells nidificants al terra, el gall fer, etc.
La sobirania alimentària avui és una utopia? En quina situació deixa a la pagesia catalana tractats com el Mercosur?
Amb els plantejaments polítics liberalistes actuals, ens allunyem de la sobirania alimentària. No hi ha una planificació real que pretengui assegurar uns mínims de volum i de diversitat alimentària a Catalunya, tampoc s’ha apostat per mantenir les infraestructures públiques que poden garantir la sobirania (escorxadors de baixa capacitat municipals, molins d’oli o farina, trencadores de fruits secs, etc). Mercosur i altres tractats internacionals ens aboquen a competir injustament amb aliments produïts en condicions incomparables en qüestió de drets laborals, normatives sanitàries i mediambientals, alterant el mercat i ofegant la pagesia catalana.
Cada cop hi ha menys pagesos i menys explotacions. Aquesta regressió té solució? Quines?
La diagnosi respecte el motiu de la falta de relleu agrari és multisectorial, tendim a centrar-nos molt en els factors econòmics, però és important destacar també els socials: la poca incorporació de les noies en les explotacions familiars i el canvi de mentalitat en el jovent, que prima la qualitat de vida i el temps lliure o l’oci personal per sobre d’altres opcions de vida més lligades com pot ser la pagesia, fins i tot quan aquesta pot ser més interessant econòmicament. És evident que necessitem mesures de suport i replantejar els greuges estructurals, econòmics i burocràtics que patim, però també ens cal una tasca intensa pedagògica, de sensibilització i de posada en valor d’un ofici tant necessari pel país com és la pagesia.
