Una vintena d’escoles de Primària d’Osona iniciaran abans d’acabar el curs tallers per prevenir l’addicció a les pantalles i promoure un ús conscient d’internet i les xarxes socials. La novetat és que habitualment aquesta mena de programes s’acostumen a desplegar en centres de Secundària, però ara s’estendran a nens i nenes més petits. Segons Sílvia Rovira, coordinadora de l’àrea d’acció comunitària del Consorci d’Osona de Serveis Socials, “les contínues demandes” que reben de famílies i docents certifiquen que cal intervenir en edats cada cop més primerenques.
La voluntat és crear consciència per evitar que els infants passin hores i hores davant del mòbil, la tauleta o l’ordinador –la qual cosa també té conseqüències sobre la vista o la conciliació del son, per exemple– però sobretot insuflar-los responsabilitat i que entenguin “tot el que pot arribar a implicar penjar una fotografia a Instagram o publicar un vídeo a TikTok”, ja que, segons Rovira, “s’han relativitzat i normalitzat coses que no ho són”. Aquesta, de fet, és una preocupació que capten a través de les escoles i instituts, però que és compartida en el treball en xarxa amb Mossos d’Esquadra, Osonament o el Servei de Salut Mental del Consorci Hospitalari de Vic (CHV). Jordi Verdaguer, psicòleg clínic, explica que “ens hem de plantejar l’existència d’un possible problema quan algú destina més temps del que realment voldria a aparells electrònics”, és a dir, “si diem que ens passarem un matí sense tocar el mòbil i després no en som capaços”. Això vol dir, d’entrada, que no hi ha un criteri empíric i objectiu a l’hora de diagnosticar addicció a les pantalles, sinó que cal estar alerta a les pèrdues de control.
L’equació és un punt més complexa en el cas d’infants i adolescents –nadius digitals– perquè pot disminuir la percepció de problema: “Tenen el mòbil tan incorporat a la vida quotidiana que poden considerar que l’ús que en fan és el normal i corrent”. Verdaguer apunta que ara per ara no tenen detectat un boom de consultes en aquest sentit, però “si temps enrere la principal preocupació de les famílies era el consum de substàncies químiques com l’alcohol, el tabac o la cocaïna, ara també hi ha inquietud per les pantalles”.
Un matís important és que el que genera addicció no és l’eina en si, sinó la interacció que aporta als usuaris gràcies a la connexió a internet. “Per això és important que els infants i joves gaudeixin de vida offline”, assegura Verdaguer, “sortir a fer esport, quedar amb els amics presencialment, que a casa hi hagi espais per parlar…”. En el deure de crear escola els pares hi tenen una responsabilitat molt gran, ja que “si som els primers a fer els àpats amb el nas enganxat al mòbil ens desautoritzem”.
La mestra i pedagoga Anna Ramis, en una entrevista a EL 9 TV, assegura que “de 0 a 3 anys, massa temps davant un pantalla és tot allò que passa d’un minut”.
Un altre gran repte que planteja aquesta addicció és que resulta difícil prendre’n consciència si no va emparellada amb efectes econòmics fruit d’enganxar-se a plataformes d’apostes esportives o jocs escurabutxaques. Rovira hi afegeix que ser present a les xarxes també obre la porta a “altres riscos externs”, des de cyberbulling fins a suplantacions d’identitat o l’enviament de contingut eròtic i sexual. Tot plegat reforça el sentit d’estendre els tallers a les escoles de Primària i continuar combinant-los amb d’altres de centrats en autoestima o presa de decisions.
Malgrat la preocupació creixent per les pantalles, l’addicció que més es tracta des del CHV i entitats com Osonament és la de l’alcohol. En aquesta circumstància hi té molt a veure la cultura i la societat. I és que, tal com destaca Verdaguer, es tracta d’una “substància àmpliament normalitzada a casa nostra”, de manera que s’hi associa una baixa percepció de risc. Per darrere, ressalta l’addicció a la cocaïna i, després, al cannàbis i les drogues de síntesi.
{{ comment.text }}