Ningú s’atrevia a fer el primer pas fins que Josep Sanjosé, Montse Ballús, Lluís Anglada, Imma Bellafont i Manel Riera van aixecar la pancarta de l’Assemblea d’Osona reclamant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Darrere seu s’hi va unir una multitud que, de mica en mica, va anar perdent la por fins a omplir una plaça que s’ha convertit en emblemàtica de la lluita pels drets nacionals. Era el 1976 i feia només deu mesos que havia mort el dictador Francisco Franco i ningú les tenia totes. El Govern Civil va autoritzar a última hora la primera gran celebració de la Diada després de quatre dècades de dictadura. No van permetre que es fes al parc de la Ciutadella de Barcelona i, només dos dies abans, van deixar que se celebrés a Sant Boi de Llobregat.
La vigatana Imma Bellafont, una de les portadores d’aquella pancarta, que havia elaborat Lluís Anglada, ho recorda bé. “Estàvem envoltats de policia i ningú feia el primer pas.” Quan la delegació osonenca va prendre la iniciativa i va començar a caminar amb la pancarta, Bellafont encara conserva la imatge del núvol de periodistes de mitjans internacionals que els va començar a retratar. “Amb l’ombra encara de la dictadura, era un fet excepcional que es fes una manifestació com aquella.” Bellafont i el seu marit, Josep Sanjosé, han sigut persistents i no s’han perdut des de llavors cap manifestació de la Diada. Aquesta, només la salut, els impedirà tornar-hi a ser.
Qui tampoc ha esborrat la manifestació de la seva memòria –i encara menys del seu arxiu– és el fotògraf Jordi Puig. Ell va immortalitzar la valentia d’aquells osonencs que van arrencar la multitud. Les seves fotografies des de dalt d’un edifici deixen testimoni dels osonencs que van participar en una manifestació que ha passat a la història. Ell hi va anar amb el seu Renault 4L amb altres membres de l’Assemblea d’Osona. Tenies por de com podia reaccionar la policia? “Amb 23 anys no es té por de res”, assegura.
Pep Vernis, que apareix en una imatge amb el seu fill Guillem a coll, també té molt gravada aquella Diada. Recorda els parlaments que s’hi van fer: de Miquel Roca i Junyent, de l’escriptor Octavi Saltor i de Jordi Carbonell. Com a tota una generació li va marcar aquella frase de Carbonell que ha passat a la història: “Que la prudència no ens faci traïdors.” Vernis, que recorda com la multitud estava apilada en aquella plaça, admet que cinc dècades després d’aquella Diada “s’ha avançat molt, però no som allà on voldríem ser”.
