Pere Aragonès, 132è president de la Generalitat, va anunciar el passat setembre que renunciava al sou que li corresponia pel càrrec, per dedicar-se a l’empresa familiar i a la vida acadèmica com a docent a la Universitat de Vic. Tres mesos després de la seva decisió, explica com li va aquest canvi de dia a dia i com viu la política des de llavors, en un extracte del programa … i bona lletra d’EL 9 TV.
Ara ja fa uns tres mesos del seu anunci. Com ha estat aquest període de canvi vital?
Molt bé, de fet, amb una experiència que em ratifica que era una bona decisió. Jo tenia molt clar que, amb la meva edat, no volia estar tot el que em queda de vida vivint del que vaig ser, sinó que tinc ganes de fer moltes coses, tant en el camp professional com acadèmic. Es van donar unes circumstàncies a l’empresa familiar que situaven que era el moment de fer el relleu i vaig prendre aquesta decisió. A més d’arribar també l’oportunitat de poder impartir classes en el mateix àmbit en què estic fent la tesi doctoral.
Com ha comentat, la realització d’aquesta tesi comporta que exerceixi de professor a la Universitat de Vic (UVic-UCC). Com ha estat rebre el president a classe?
Això ho hauríem de preguntar als alumnes. Per mi ha estat una qüestió molt natural. He fet com altres companys de doctorat, que fan classes en una universitat o en una altra, però bé, en el cas de la UVic, amb els alumnes d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE), era el primer professor del primer dia de primer curs d’universitat, per tant, sentia una certa responsabilitat. Però bé, ha estat molt natural i és una experiència interessant, ja que és una generació diferent de la que jo recordava quan anava a la universitat.
En el moment en què va fer l’anunci, el va sorprendre la reacció de la gent?
Sí, per mi era una decisió molt lògica, per les circumstàncies en què estic, molt coherent amb el que jo sempre he defensat, que a la política s’ha de tenir professionalitat quan fas política institucional, però no n’has de fer una professió per a tota la vida. Per tant, un cop tanques l’etapa institucional has d’obrir altres camins. Ara bé, aquí també s’ha de dir que, tot i que a mi em quedaven tres anys i podia percebre un salari d’expresident, que és un molt bon sou, però no és un sou vitalici, com molts pensen. Entenc que pugui existir aquest malentès, perquè en el cas dels presidents de la Generalitat la majoria tenien 20 anys més que jo quan van deixar el càrrec. Per tant, molts d’ells ja directament enllaçaven amb la jubilació, com va ser el cas del president Pujol, del president Maragall i també del president Mas. Potser ara està començant a emergir la realitat, en què no hi ha res d’estrany a renunciar-hi.
A la política fa un punt i a part, però no la deixa de banda del tot. Ha tingut la sensació, com a expresident, de voler opinar en algun moment sobre determinades qüestions?
Quan has estat president, el bagatge ha d’estar al servei del país. L’experiència, visió i coneixement de l’administració, de la relació amb l’Estat i Europa, seria desaprofitar-ho només per a tu. Per tant, has d’estar al servei de les institucions en allò que pugui fer servei, sense que les teves idees interfereixin en cap partit ni institució. Quan crec que cal, trasllado la meva opinió, mantenint sempre la distància respecte al dia a dia de la política, com correspon a un expresident de la Generalitat.
Precisament aquests dies, veiem el primer dels nostres expresidents vius, Jordi Pujol, compareixent en un judici. Quin efecte li provoca aquesta imatge a vostè?
Hem de diferenciar les coses. Una cosa és l’obra de govern del president Pujol i Convergència i Unió en 23 anys, amb contribucions positives i errors. L’altra és la investigació per casos de corrupció familiar, que s’ha d’aclarir. I després hi ha la situació personal de salut del president Pujol, que no està en condicions d’afrontar un judici d’aquesta complexitat. Independentment del passat, és un home de 95 anys, amb vulnerabilitat. Per això em va sorprendre que el mantinguessin.
Ara sembla que el retorn de Carles Puigdemont es podria estar acostant. Creu que és el que li falta a la política catalana, per acabar amb les conseqüències posteriors a l’1 d’octubre?
Bé, primer, tenim una llei d’amnistia que s’ha d’aplicar, i el president Puigdemont hauria de poder tornar a Catalunya en llibertat. Això és el que hauria de passar. Si s’aplica completament també per a Lluís Puig, Toni Comín, Oriol Junqueras i altres polítics afectats, això hauria de permetre tancar la carpeta de la repressió. Però n’hi ha una altra que queda sobre la taula: la relació política entre Catalunya i Espanya, que s’ha de resoldre democràticament. El procés no es tancarà fins que la voluntat de Catalunya de ser independent i el rebuig de l’Estat trobin una solució que permeti votar a la ciutadania.
Mentre no arriba aquest acord, se segueix sense un finançament singular, continua sent el gran repte arreglar aquest aspecte?
Per mi és molt important, perquè Catalunya té vuit milions de persones i presenta oportunitats però també reptes. Per resoldre tot això necessitem recursos, que Catalunya genera però no administra. Ara hi ha una majoria al Parlament que vol un model de finançament basat en la responsabilitat, una conjuntura amb un Congrés dels Diputats i un govern espanyol que poden permetre-ho i un president de la Generalitat que va acceptar el model singular. Aquesta conjuntura és única i l’hem d’aprofitar, però és molt complex. He negociat amb l’Estat, amb la ministra d’Hisenda, i sé que fa la seva feina, però si no ho aprofitem ara, no ho podrem fer en molts anys, sobretot si l’alternativa és un govern de PP i Vox a l’Estat.
Segons les enquestes, en les pròximes eleccions hi podria haver una notable presència d’extrema dreta al Parlament, li preocupa?
Bé, evidentment, em preocupa perquè l’auge de l’extrema dreta passa a Catalunya com arreu d’Europa, amb el mateix discurs: rebutja la immigració i fa un alarmisme sobre seguretat, que quan mires les dades no és així. Hi ha problemes de seguretat i alguns àmbits a resoldre, però no vivim en un país insegur. Crec que la millor manera de donar-hi resposta és que les forces polítiques siguin efectives en la seva feina. L’extrema dreta té un component molt gran d’antipolítica; al contrari de la política democràtica és l’autoritarisme. Hem de defensar les institucions, i les institucions han de fer la seva feina.
Vostè milita en l’independentisme des de molt jove, i aquest corrent segons les enquestes va a la baixa. Què ha de fer l’independentisme?
Bàsicament, crec que hem de poder afrontar una nova etapa. L’1 d’octubre de 2017, Catalunya va fer un gran gest de dignitat i un pas cap a la llibertat, però moltes vegades, quan parlem del procés, mirem al retrovisor i s’ha de mirar cap endavant. Cal un procés de renovació en el discurs i els projectes, d’acord amb la nova etapa, per iniciar un nou camí. Hem de convèncer els que no són independentistes, incloure tothom al projecte de la nació, vacunar-nos contra l’auge de l’extrema dreta i formular un discurs en positiu, amb el passat present però enfocat al futur.
