Ramon Roqué (MES) va iniciar al juny un nou mandat al capdavant de l’Ajuntament de Sant Joan de les Abadesses, després de guanyar les eleccions amb sis regidors i majoria absoluta, un més que els cinc que va treure l’ERC liderada per Sergi Albrich. En aquesta entrevista, repassa la rivalitat històrica que mantenen tots dos; projectes pendents, com el trasllat definitiu de l’escola, i si és just que els veïns de Sant Joan siguin els que més paguen en residus quan són també els que millor reciclen al Ripollès.
Quan un alcalde acaba mandat sol dir que es presenta a la reelecció per culminar projectes que ha emprès. Li’n quedaran encara per enllestir el 2027?
Per descomptat que molts. Som un equip amb idees, projectes i empenta. Mentre la gent confiï en nosaltres, hi serem per tirar-los endavant. Sempre ho hem fet així, més enllà de qualsevol mandat.
La connexió de la via verda amb la Garrotxa i el trasllat definitiu de l’escola són dels seus principals reptes pendents?
La connexió amb la Garrotxa serà una realitat en un parell d’anys. El trasllat de l’Infantil i la Primària a la Coromina del Bac malauradament no depèn de nosaltres, sinó del govern de la Generalitat, actualment en mans d’ERC. Altres projectes vinculats a la digitalització o l’eficiència de la xarxa d’aigua, la millora i modernització d’equipaments públics, l’accessibilitat, la seguretat i l’ordenació i millora de carrers i places, entre altres iniciatives, les anirem fent realitat els pròxims anys.
Les últimes dues dècades, la seva vida haurà girat laboralment al voltant de l’alcaldia. Com percep el dia que ja no ostenti aquest càrrec?
Mai se sap. Sempre he estat implicat en les activitats econòmiques de casa. Tot i ser alcalde, continuo pagant autònoms. Però em veig més vinculat al sector privat que al públic, col·laborant i treballant en altres projectes.
L’acció de govern sempre comporta un cert desgast. Repetir el mateix antagonista a l’oposició ha incrementat aquesta sensació?
Un cert grau de desgast és inevitable, sobretot si contínuament planteges nous projectes i reptes, ja que no tothom comparteix la mateixa manera de fer. Ara bé, renovar la confiança dels santjoanins cada quatre anys et regenera i t’omple d’energia per seguir treballant amb el mateix entusiasme que el primer dia. Tenir oposició és el que toca, enriqueix el debat polític. No ha de ser necessàriament element de desgast.
Ha trobat a faltar en Sergi Albrich, o en altres representants d’ERC al municipi, una major empatia a l’hora de tractar temes santjoanins?
Sí, clarament. A Sant Joan vivim una situació excepcional: al grup a l’oposició d’ERC hi ha persones, com Sergi Albrich, que ocupen càrrecs importants al govern de la Generalitat de Catalunya i al Consell Comarcal, com a vicepresident. Aquest fet hauria de portar-nos, com a poble, a una situació privilegiada a l’hora de prioritzar-se projectes com el trasllat d’Infantil i Primària de l’institut escola Mestre Andreu a la Coromina del Bac.
La rivalitat ja és accentuada sent teòricament dos partits d’esquerres al consistori. Creu que encara ho seria més si un dels dos fos de dretes?
La dinàmica entre partits, siguin d’esquerres o de dretes, sempre està marcada per la rivalitat. És normal, i en cert punt bo que sigui així.
Vostè mateix hauria pogut fer més mentre era al Consell Comarcal, per reivindicar el porta a porta com el millor dels sistemes de recollida de residus?
És possible, sempre es pot fer més. En la mesura que vaig poder, vaig defensar tant la necessitat d’implementar un sistema unificat al Ripollès, que ja estan fent en altres territoris, com una única taxa comarcal. El resultat del no acord ens ha deixat una comarca amb diferents sistemes de recollida que encareixen el cost. I amb Sant Joan de les Abadesses com l’únic poble que fa el porta a porta, l’únic sistema que garanteix un nivell de recollida selectiva alt, però també amb unes despeses superiors. Liderar la comarca en reciclatge no és un reconeixement que vulguem tenir, però estem convençuts que l’emergència climàtica l’hem de combatre des dels pobles i amb l’esforç de cadascun de nosaltres. O això o ens en penedirem.
Ser el poble que paga més i alhora el que millor recicla sembla un contrasentit i una injustícia.
Totalment d’acord. Incomprensiblement, els costos de la recollida no tenen en compte l’esforç que fan els veïns. Ara bé, el cost ambiental de continuar any rere any generant rebuig ens passarà factura. Al Ripollès s’està produint més rebuig que no pas la quantitat que es recicla, i si seguim fent-ho igual no millorarem. Per part nostra, ens comprometem a treballar per reduir la taxa, i continuar reclamant al Consell que apliqui un repartiment comarcal més just en funció que qui menys recicla més pagui, però també, en la mesura que es pugui, intentar de reduir serveis.
Les àrees d’aportació poden acabar convertint-se en un contratemps per la bona praxi del porta a porta, si les acaba utilitzant més gent que a la que van dirigida?
No. Precisament han de complementar el porta a porta. Els contenidors de les àrees estaran tancats i disposaran d’un sistema de control d’accés amb targeta, càmeres de vigilància i il·luminació. Només les persones autoritzades que compleixin els requisits que es determinaran en una norma podran utilitzar-les. Estem parlant de millorar les àrees existents, amb una ubicació millor.
No creu que la pacificació del trànsit per dins del municipi és una mica utòpica mentre la carretera continuï partint el nucli urbà?
Ho veig un repte apassionant i necessari. En els darrers anys hem treballat amb el Ministeri i amb el Servei Català de Trànsit per millorar el pas de l’N-260 al poble i fer un salt qualitatiu en matèria de qualitat urbana. Redactar el pla de mobilitat ens ha permès aconseguir ajudes importants per dur a terme actuacions que deixaran una empremta positiva per a moltes dècades, millorant la mobilitat a peu i la seguretat de carrers i places.
Els pobles on es vol adaptar per a vianants les zones del centre topen sovint amb la intransigència d’alguns botiguers. Ara mateix està passant a Ripoll, on teòricament ja fa una dècada i mitja que es va tirar endavant l’illa de vianants.
La transformació de zones centrals en espais prioritzats per a vianants és una tendència creixent en moltes ciutats i pobles. No es tracta només de carrers sense cotxes, sinó de reimaginar el cor de la població. En molts llocs hi ha hagut aquesta reticència, però després d’un temps poca gent tornaria enrere. També hem de tenir en compte que els botiguers en general estan passant per un moment complicat que requereix que estiguem molt atents a les seves necessitats.
Hi ha hagut mai cap perill per la salut dels consumidors d’aigua pública a Sant Joan?
No. Tenim un sistema modern i automàtic de control de planta, digitalitzat i amb alertes. La nostra aigua de boca passa tots els controls que fan les institucions amb bona nota. Els resultats es poden consultar al web. Així i tot, tenim previstes actuacions importants a la xarxa tant en alta com en baixa, com és el canvi del col·lector entre la captació i el dipòsit, el canvi de canonades, la sectorització de la xarxa i la digitalització dels comptadors d’aigua. L’objectiu és millorar-ne l’eficiència.
Per què costa tant trobar un lloc on dinar o sopar a Sant Joan de les Abadesses entre setmana?
El sector de la restauració té la difícil tasca de compaginar els horaris d’obertura de l’establiment amb els del personal que hi treballa. Aquesta idiosincràsia fa que si no hi ha prou clients sigui complicat fer encaixar les dues coses. A pobles més grans on hi ha un públic potencial més nombrós o un sector turístic més madur és més fàcil trobar servei de migdia i de nit. A Sant Joan la demanda, sobretot els vespres entre setmana, no és suficient per mantenir establiments oberts i oferint el 100% del servei.
S’ha parlat molt de projectes hotelers, però per ara i a banda de Sant Antoni, el panorama continua sent el mateix que deu anys enrere.
No. En l’última dècada hem vist com s’obria l’hotel de les Planes de Grau, l’Hotelet i ara Sant Antoni. Déu-n’hi-do! Pocs pobles poden parlar de l’obertura de tres establiments com aquests durant uns anys molt difícils per a l’economia en general. A més, continuem amb l’esperança que se’n pugui obrir algun altre. Actualment s’està rehabilitant una finca al carrer Major per crear apartaments turístics, i també és destacable el creixent nombre d’habitatges d’ús turístic. Per tant, en termes turístics, l’allotjament ha canviat en positiu. Una altra cosa és que hem de continuar treballant perquè els edificis buits es rehabilitin, també, per a veïns i veïnes.
Un cop reobert l’alberg, l’afluència de gent a pernoctar-hi continua a bon ritme. Creu que va ser excessiu el temps per tornar-lo a activar després de la pandèmia?
Va ser un moment complex per aquest tipus d’establiments. Xanascat, com a nou titular de l’alberg, va decidir endarrerir l’obertura. Diferents canvis polítics a la Direcció de l’Agència Catalana de Joventut no hi van ajudar. El més important és que l’alberg torna a funcionar, amb un servei de molta qualitat i amb un nombre de pernoctacions similar al d’abans de la pandèmia.
Li va saber greu que ERC, o sobretot el PSC, amb qui havien estat socis en l’anterior mandat, no es posessin en contacte amb vostè a l’hora de crear l’equip de govern del Consell Comarcal del Ripollès?
En absolut, ni ERC ni el PSC ho devien creure oportú. Jo ja vaig tenir el privilegi d’estar al govern del Consell Comarcal l’anterior mandat i d’aportar per la comarca tot el que vaig poder o em va ser possible. Desitjo sort al nou govern, que com sempre té molts reptes a afrontar. Jo continuaré treballant per al conjunt des de la meva representativitat a l’Agència de Desenvolupament del Ripollès, a l’Escorxador Comarcal o a través del Consell d’Alcaldes i Alcaldesses.
